Cornelius Castoriadis Agora International Website
Cornelius Castoriadis mor als 75 anys
Filòsof i pensador polític que inspirà profundament la revolta de Maig del 68 a França (1)
David Ames Curtis
El filòsof de la imaginació social, cofundador del llegendari grup revolucionari i de la revista del mateix nom Socialisme ou Barbarie, el germinal pensament polític i social del qual inspirà de manera important els esdeveniments de Maig del 68 a França, economista que exercí com a funcionari de l'Organització per a la Cooperació Econòmica i el Desenvolupament i, després, com a psicoanalista, reconegut sovietòleg i personificació de la conciència crítica de l'esquerra internacional, Cornelius Castoriadis, ha mort el 26 de desembre de 1977, a Paris, a l'edat de 75 anys. El sobreviuen la seva esposa Zoé, la seva filla Cybèle i una filla més gran, Sparta
Les idees de Castoriadis són més conegudes que no pas el seu propi nom. Per tal d'evitar la deportació de França, li calgué escriure sota pseudònim. Creada ens els anys 60 la revista germana de Socialisme ou Barbarie, London Solidarity -i posteriorment també Philadelphia Solidarity- donaren a conèixer traduccions de "Chalieu" i "Cardan" amb èxit relatiu. No fou fins els anys 70 que Castoriadis obtingué la ciutadania francesa i comença a publicar amb el seu nom. Fou llavors quan els estudiants radicals, motivats per les seves idees, descobriren el nom vertader d'aquell que els havia inspirat. Una primera traducció a l'anglès aparagué el 1984. 1977 marca una data clau en la difusió de la seva obra en el món. anglo-saxó amb l'aparició en anglès de la seva nova col.lecció d'escrits, World in Fragments, una retrospectiva Castoriadis Reader, l'edició en anglès de la seva obra més acabada The imaginary institution of Society (4), un número especial dedicat al seu pensament de la revista australiana Thesis Eleven i la sortida a llum de la priemera versió del portal electrònic Cornelius Castoriadis/Agora International
Castoriadis es lliurà de les modes intel.lectuals del seu temps, com les representades pels companys de viatge de l'existencialisme, l'estructuralisme, el post-estructuralisme, la deconstrucció i el post-modernisme (posteriorment encensades per l'ex membre de S. ou B. Jean-François Lyotard), totes elles objecte de la seva crítica intensa i devastadora, per bé que plena d'humor en no poques ocasions. L'anàlisi de Castoriadis tampoc es va deturar davant la Teoria Crítica alemanya de Max Horkheimer, Theodor Adorno i Herbert Marcuse, fins arribar a Jürgen Habermas, tots ells massa benèvols en la seva crítica del marxisme "soviètic". Castoriadis pensava per si mateix i ho feia juntament amb un petit grup de treballadors i intel.lectuals que es negaven a dissimular o emmescarar l'opressió fos del signe que fos. La revista del grup fou activa durant la lluita contra la guerra d'Algèria, tot i que Castoriadis mai no cedí davant la retòrica "tercermundista" ni oferí tampoc "recolçament crític" als dictadors d'"esquerra".
Aquesta sòlida i independent clarividència es traduí en un reconeixement -d'ell i del seu grup- que fou una peça clau per a la formació d'una esquerra radical no-comunista a la França de la post-guerra. Tan crític de si mateix com dels demés, Castoriadis mai renuncià a la seva convicció que la gent comú pot governar la seva pròpia vida i instituir l'autogestió sense caps, managers, polítics professionals, líders de partit, capellans, experts, terapeutes o gurús. No hi ha, doncs, un "Déu que fracassa" en lloc de l'absència de Déu, ni una "Raó de la Història", ni "processos dialèctics inevitables" garantidors d'èxit o que salvin la gent de la tragedia o de la bojeria que ella mateixa ha creat.
Castoriadis nasqué l'11 de març de 1922, a Constantinoble. La seva família emigrà uns mesos més tard per tal d'escapar de l'enfrontament entre Grècia i Turquia. Va créixer en una Atenes marcada per la dictadura, la guerra mundial, l'ocupació i l'alliberament. Membre de la Juventut Comunista grega als 15 anys, ben aviat formà un grup d'oposició. En l'atmosfera extremament polaritzada d'una Grècia en temps de guerra, quan la majoria de militans retorna a les files comunistes, Castoriadis adhereix a la facció més esquerrana del trotskisme grec, una decisió que el va col.locar en una posició d'alt risc en relació els atacs dels comunistes, ensems que dels feixistes.
El moment polític decisiu en la vida adulta de Castoriadis va tenir lloc al desembre de 1944, quan el PC grec intentà un cop d'Estat. Els seus camarades trotskistes dipositaven esperances en que els esdeveniments poguessin empènyer el PC cap a l'esquerra i veien en el fet l'anunci de canvis revolucionaris. Però Castoriadis no compartí aquesta visió optimista. Amb un sentit premonitori, que esdevindria característic en ell, pronosticà que el cop, d'haver reeixit, hauria donat lloc no a la creació revolucionària d'una societat sense classes, sinó a la instal.lació d'un règim similar al de Rússia.
Castoriadis no visqué la sagnat guerra civil grega gràcies a l'obtenció d'una beca a França, que decidí acceptar. Va partir del Pireu el desembre de 1945 a bord del "Mataroa", un vaixell que transportava tropes sota bandera neozelandesa i des de llavors famós per haver conduït a França una generació d'intel.lectuals grecs, entre els quals s'hi trobaven també Kostas Axelos i Kostas Papaioannou. A Paris, s'uní als trotskistes i començà a desenvolupar les conseqüències del seu antiestalinisme llibertari radical.
Anys enrere, el líder expulsat del Partit Comunista Iugoslau, Milovan Djilas, es féu famós per haver caracteritzat als jerarques comunistes com una "nova classe". Castoriadis analitzà el "capitalisme burocràtic" tant de l'Est com de l'Oest. Va distingir entre una forma "fragmentada" de capitalisme a Occident, on en el decurs de la Gran Depressió, el New Deal, la guerra mundial i l'emergència de l'Estat del Benestar, un estrat d'administradors privats i de l'Estat, secundats pels caps sindicals, van començar a substituir els propietaris privats del capital en tant que principals directors de la producció i de l'economia i més grans adversaris dels treballadors, i l'atra forma, demencial, "total i totalitària", de capitalisme a l'Est, l'expressió més àlgida de la qual tingué lloc sota el terror del règim de Stalin i els seus apparatchiks. Essent el primer traductor de Max Weber al grec, Castoriadis se serví de l'original, per no dir heterodoxa, extensió de la teoria marxista present en els escrits del sociòleg sobre la burocràcia.
La primera topada frontal de Castoriadis amb la Quarta Internacional es produí a rel de la qüestió de la "defensa incondicional de l'URSS" que postulaven els trotskistes en aquell moment. L'any 1948 els trotskistes francesos proposaren una aliança amb l'Estat políciac del general Tito, el qual havia trencat amb el règim de Stalin. Socialisme ou Barbarie, el grup que s'havia configurat internament amb forces d'oposició afins, es transformà en organització separada. En aquesta mateixa època, els radicals de Detroit, aplegats al voltant de Raya Dunayevsya (secretària a Mèxic de Lleó Trotski), C.L.R. James (crític literari pan-africà nascut a Trinitat, escriptor expert en cricket, interlocutor de Trotski en la "qüestió negra" en el moment de la seva adopció americana) i Grace Lee Boggs (una xinesa-estatunidenca, estudiant de filosofia a la França de la post-guerra), trenquen amb el trotskisme dels EUA i durant la dècada dels 50 actuen de manera coordinada amb S. ou B.
Allò que diferencià Socialisme ou Barbarie de molts altres grups revolucionaris fou la idea que el socialisme implicava no el govern d'un "partit dirigent" expert en teoria marxista, sinó l'autogestió obrera de la producció i de la societat. En el primer número de la revista Socialisme ou Barbarie (1949), Castoriadis va predir que la resposta de la classe obrera a la presa de poder a l'Europa de l'Est per part de Stalin, consistiria en una revolta en contra de la "seva" nova burocràcia.
Els consells obrers organitzats durant la Revolució Hongaresa de 1956 confirmaren plenament les seves prediccions, per bé que aquesta revolta obrera en contra del "comunisme" originà una gran confusió en la major part de l'esquerra. Juntament amb un altre cofundador de Socialisme ou Barbarie, Claude Lefort, Castoriadis i la revista desafiaren el recolçament crític a la política de l'URSS per part de prominents intel.lectuals francesos com Jean-Paul Sartre. (Lefort havia estudiat amb el filòsof francès Maurice Merleau-Ponty, el qual havia renunciat eventualment com a editor polític de la revista de Sartre Les Temps Modernes.) Amb el pas del temps, Sartre declarerà que "Castoriadis tenia raó, per bé que en el moment equivocat", asserció a la què Castoriadis replicarà, tot bromejant, que Sartre "tingué l'honor d'estar quivocat en el moment oportú".
Desenvolupant el concepte de "capitalisme burocràtic", Castoriadis establí que el conflicte major que n'emergia era l'existent entre "executants" i "dirigents" o "directors". Allò que distingeix el capitalisme -en particular en el seu estat burocràtic de mega-fàbriques, corporacions gegantines geogràficament disperses i màquines tècnicament complexes- de les anteriors societats basades en l'esclavatge o el feudalisme, consisteix en que ara els treballadors mantenen el sistema actuant no gràcies a que obeeixen les ordres (les revoltes dels esclaus o les jacqueries ofereixen un contra-exemple corresponent a les societats precedents), sinó gràcies a que resisteixen i contravenen les irracionals i ben sovint absurdes ordres impartides per l'estrat administratiu, situar al marge de la realitat quotidiana de la producció (la prova més eloquent és la que en proporciona el "treball regulat"). Castoriadis argumentà que aquesta resistència, expressada inicialment mitjançant la cooperació entre els "grups informals" implicats, també motiva una tendència vers accions autònomes que poden servir com a base per a la transformació de la societat.
De dalt a baix, amb una burocràcia directiva a les empreses públiques i en els negocis privats, i amb els sindicats integrats reemplaçant als amos del capital en tant que rostre visible del capitalisme, aquells que executen les tasques de producció els cal ser esperonats perquè participin i mostrin iniciativa.. Alhora, però, la direcció obstaculitza les decisions independents preses per part dels executants.
A partir de l'experiència de la Revolució Hongaresa, Castoriadis redactà el seu text clàssic sobre el funcionament d'una societat autogestionada. Fins els nostres dies, "Sobre el contingut del socialisme" continua essent el punt de referència del socialisme llibertari. Però la imminent ascensió al poder de De Gaulle (1958) va determinar que un altre fenomen atragués la seva atenció. Per a S. ou B. el gaullisme representava la modernització de França i no pas un feixisme incipient. Amb el col.lapse del moviment revolucionari i l'adveniment del "capitalisme modern", la burocràcia estimulà i alimentà les privatitzacions massives i la despolitització. L'apatia esdevé norma quan els intents de participació de la gent resulten frustrats sistemàticament.
Des dels primers anys seixanta Castoriadis també va tenir coneixement de tendències compensatòries en el panorama descrit. Abans que molts altres, reconegué que el moviment dels delegats sindicals en els tallers anglesos, els neixents moviments de joves, de dones i d'opositors a la guerra, així com també les lluites de monories radicals i culturals, oferien perspectives per a la revolta contra la societat moderna que podrien impulsar maneres alternatives de viure, expressions d'autonomia impredibles i sense precedents.
La conclusió lògica de la fallida del comunisme rús i el sorgiment del capitalisme modern -amb el simultani recolçament i fre de la participació de la gent i les noves formes d'oposició resultants- consistí en que el mateix marxisme havia esdevingut una ideologia d'opressió que adormia les conciències i sense contacte amb els nous moviment i aspiracions de canvi. En els números finals de Socialisme ou Barbarie, Castoriadis va plantejar una nova alternativa en termes tallants: hom tenia que decidir entre continuar essent marxista o…continuar essent revolucionari. Era obvi per a ell quina havia de ser la seva opció.
Castoriadis passà els darrers 30 anys de la seva vida revisant la publicació dels seus textos apareguts a Socialisme ou Barbarie i desenvolupant incessantment, a partir del seu últim assaig a la revista, una concepció altament original de la història com a creació de l'imaginari radical -irreductible a qualsevol pla predeterminat, sia natural, racional o diví. A La institució imaginària de la societat, així com en una col.lecció successiva d'escrits (aplegats sota el títol genèric de Cruïlles del laberint), Castoriadis elaborà els seus plantejaments sense renunciar mai a la seva concepció inicial d'autogestió obrera; ans el contrari, expandí aquella idea germinal que apunta vers l'existència d'un projecte d'autonomia, que, segons ell, sorgit de l'antigor grega continua fins el present.
Castoriadis abandonà l'any 1970 el seu lloc de treball com a Director d'Estadístiques, Comptes Nacionals i Estudis de Desenvolupament de l'OCDE, treball que el permeté estudiar a fons les economies capitalistes més avençades. Esdevingué psicoanalista en exercici al 1974, i fou elegit Director d'Estudis a l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials de Paris l'any 1979. En la seva condició de psicoanalista, a través de ponències i de llibres, desenvolupà una notable renovació de la teoria freudiana, formulant l'existència d'una "mònada psíquica" que ha de ser socialitzada a la força i que mai accepta plenament identificar-se amb l'individu social en què se l'emmotlla. Els somnis (obertament sexuals o no), fingiments, transgressions, i fins i tot la subversió, testimonïen la persistència d'aquest indestructible substrat asocial de la psique, la qual, en el cas de trobar-se pacialment socialitzada, pot servir de font inesgotable del canvi social imaginatiu.
Les idees de Jacques Lacan, Michel Foucault i d'altres en relació a la denominada "mort del subjecte" i "mort de l'home" poden ser considerades, com pel que fa a la mort de Mark Twain, "lleument exagerades". Amb la seva esposa de l'època, Piera Aulagnier, Castoriadis desafià l'imperi que exercia el lacanisme ens els cercles psicoanalistes francesos, tot fent al 1968 una crida a la ruptura amb el "Tercer Grup" de Lacan. S'oposà a la retòrica lacaniana gràcies a la idea que la psicoanàlisi -com la pedagogia i la política, per bé que de maneres diferents- cerquen l'autonomia dels éssers humans. El propòsit de la psicoanàlisi és establir una "relació nova" amb el propi inconscient, relació caracteritzada per la lucidesa autoreflexiva i deliberant, en clar reconeixement i acceptació del propi imaginari creador inconscient. La versió freudiana de la formulació grega de l'antiguitat "Coneix-te a tu mateix", rep, doncs, una nova i poderosa articulació, allunyada dels capricis de la terapèutica contemporània, la fàrmaco-dependència i les tendències anti-psicoanalítiques.
Amb tot, la contribució més original i permament de Castoriadis cal veure-la en la seva qualitat de filòsof de l'imaginari radical. Segons ell, la vertadera oposició no rau en "l'individu contra la societat", mediatitzats per una "intersubjectivitat", sinó en l'oposició entre psique versus societat com a pols mútuament irreductibles, atès que la mònada psíquica original no pot produir, per si mateixa, significacions socials. En crear "significacions de l'imaginari social", que no poden ser deduïdes d'elements o forces racionals o reals, cada societat s'institueix a si mateixa, per bé que normalment sense saber que ho està fent i, en la majoria dels casos, impedint-se a si mateixa, per mitjants heterònoms, els reconeixement de la seva pròpia auto-institució. El concepte castoriadià d'"imaginari radical social instituent", basat en la distinció decisiva entre "societat instituent" i "societat instituida" que s'infereixen mútiament, trenca simultàniament amb el funcionalisme i l'estructuralisme, alhora que proporciona la clau per tal d'entendre una original forma de ser: "l'històric-social", una unitat que s'auto-institueix i s'auto-transforma, i que no es deixa reduir a allò físic, biològic o psíquic.
Dos temes clau emergeixen dels seus darrers escrits. El primer té que veure amb el descobriment per Castoriadis de l'imaginari. L'imaginari que Castoriadis postula posa en entredit l'edifici sencer de la "filosofia heretada". A Sobre l'ànima, Aristòtil preveu el que esdevindrà la visió corrent de l'imaginari, marcat per la irrealitat, la simulació i la impotència negativa. A més, aparentment introduït per aquesta via, Aristòtil reprén la phantasia al final del seu tractament, d'una tal forma que viola la seva pròpia -canònica- separació entre sensació i intel.lecte. Inversament, com fa notar el filòsof alemany del s. XX, Martin Heidegger, Immanuel Kant havia concedit a la "imaginació trascendent" un lloc central a la Crítica de la Raó Pura (1781), però uns anys després, a la segona edició, aquest lloc central havia estat suprimit. Heidegger descriu aquest viratge com un "retrocés" per part de Kant respecte al poderós i inaprensible imaginari. Curiosament, el propi Heidegger desistí de fer qualsevol esment al respecte. Castoriadis observà també que, malgrat que Freud parla permanentment de "fantasies", el fundador de la psicoanàlisi moderna s'absté d'esmentar, no diguem ja d'examinar, aquest poder estrany que fa possible portar allò imaginari, allò no-existent, a l'existència.
Un segon tema central és el "naixement conjunt", a la Grècia clàssica, de la filosofia i la política. Caracteritzada per un qüestionament conscient de les representacions instituides per la societat, la filosofia es desenvolupa colze per colze amb la política, a la qual Castoriadis definí com l'intent lúcid de la societat per alterar les seves pròpies institucions. Ambdues estarien associades amb el projecte d'autonomia, les manifestacions principals de les quals identificà en els matiners reptes dels burgs a l'Església i al rei, les revolucions americana i francesa, el moviment obrer, els moviments de les dones i dels joves de les societats occidentals, així com en els intents moderns de conduir la filosofia més enllà de les fronteres teològiques. Castoriadis dedicà particular atenció a l'adveniment de la democràcia ciutadana a l'Atenes del s. V a.C. Examinà les seves institucions de democràcia directa amb la finalitat de contrastar-les amb les que -vigents- corresponen a les "democràcies representatives", les quals estableixen actualment un tipus de detentadors permaments del poder divorciats dels ciutadans comuns. Castoriadis preferia l'expressió "oligarquia liberal" per a descriure les actuals jerarquies polítiques occidentals.
Castoriadis no deixà mai de produir. Fou professor convidat als EUA, oposant-se als capricis recents de la psicoanàlisi. "Tenim que prosseguir tractant de difondre a l'altre costat de l'Atlàntic", m'escrigué en una nota, "aquella "pesta" del coneixement de si mateix que Freud deia portar quan visità als EUA". (2)
Poc abans de la recent caiguda global del mercat financer, Castoriadis havia finalitzat un article sobre "La "racionalitat" del capitalisme". Es preguntava fins on podia arribar aquest darrer -seguint la seva pròpia lògica, però també anant en contra d'ella- en la seva tendèndecia a convertir el món. en un "casino planetari", caracteritzat per l'especulació monetària i financera. Fa observar que, en el decurs d'uns poc dies, sumes superiors a tot el PIB dels EUA es jugaven electrònicament a nivell mundial a través d'apostes avençades sense cap utilitat productiva.
L'obra de Castoriadis serà recordada per la seva sorprenent continutat i coherència, així com per la seva extraordinària amplitud. Fou "enciclopèdica" en el sentit originari -grec- del terme, donat que ens oferí una paideia, o educació, que arriba a completar el cercle dels nostres coneixements, generalment compartimentats ens arts i ciències. Castoriadis escrigué assaigs profunds i innovadors sobre física, biologia, antropologia, psicoanàlisi, lingüística, societat, economia, poítica, filosofia i art sense pretendre mai el domini espuri dels "experts" ni perdre la visió del quadre global. Es evident que l'autonomia apareix com el tema vinculant de tots els seus escrits desde la post-guerra. Fins el dia de la seva mort, no deixà de treballar sobre el significat, aplicacions, ramificacions i límits d'aquest concepte.
La mort que ens sobrevé era un tema recurrent en Castoriadis. Estem necessitats d'una "ètica de la mortalitat" per tal de contrarestar les promeses heterònomes de l'eternitat. Aquesta ètica era una part integral de la visió dels grecs, els quals sostenien que la vida després de la mort, si és que es donés, seria molt pitjor que la vida sobre la terra. En tant que institució democràtica, la tragèdia -la representació pública d'una peça que finalitza amb la mort- rememora als atenencs l'absència de sentit dels pensaments i dels actes, així com la necessitat de l'autolimitació per mantenir sota control la hubrys
L'única limitació genuina que la democràcia pot concebre és l'autolimitació, la qual, en darrera anàlisi, només pot ser preocupació i treball d'individus (de ciutadans) educats mitjançant i per la democràcia. Aquesta educació és impossible sense l'acceptació del fet que les institucions que ens donem no són ni absolutament necessàries ni totalment contingents. Això vol dir que cap sentit no ens és donat com un regal, i molt menys que hi hagi res o ningú que el garanteixi; no hi ha altre sentit que el que nosaltres creem en i a través la història. I vol dir finalment que la democràcia, como la filosofia, se situa necessàriament al marge de l'ho sagrat. Dit amb altres termes, la democràcia requereix que els éssers humans acceptin en el seu comportament habitual allò que fins ara gairebé mai han volgut acceptar (i que, pràcticament, en el més profund de nosaltres mai acceptem), és a dir, que són mortals. És només a partir d'aquesta insuperable -i quasi impossible- convicció de la mortalitat de cadascú de nosaltres, i de tots nosaltres, que la gent pot viure com a éssers autònoms, veure éssers autònoms en els altres i fer possible una societat autònoma.
En el seu treball i en la seva vida, Cornelius Castoriadis visqué aquesta ètica democràtica de la mortalitat fins el final mateix.
N.B. Una bibliografia completa de textos de i sobre Castoriadis, així com informació i novetats sobre l'autor, poden trobar-se també en el portal electrònic Cornelius Castoriadis/Agora International.
Notes
1.- La traducció del present text de David Ames Curtis ha estat realitzada per Jordi Torrent Bestit a partir de la versió castellana de l'original anglès deguda a Rafael Miranda Redondo. Convé assenyalar que fins la data (Estiu de 2008) no es disposa encara de cap traducció en llengua catalana de qualsevol dels textos de Castoriadis. D'altra banda, en l'àrea lingüística catalana és molt escassa la producció sobre o a l'entorn del seu pensament. Es de desitjar que la secció catalana d'Agora/International contibueixi a desvetllar l'interès per l'obra de Castoriadis, n'afavoreixi el coneixement i n'esperoni la traducció.
2.- "Portar la pesta" és l'expressió utilitzada per S. Freud a rel del viatge que féu als EUA.