Líban
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per verificabilitat. Us animem a millorar-lo afegint referències a fonts fiables i independents. Tota informació no verificable pot ésser posada en dubte o eliminada. Informeu els editors principals a les seves pàgines de discussió d'usuari afegint-hi
{{subst:AvísFR|Líban}}--~~~~ |
|
الجمهوريّة البنانيّة
(Al-Jumhuriyya al-Lubnaniyya) |
||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
|
||||||
| Lema nacional: كلنا للوطن للعلى للعلم (àrab) Tous pour la Patrie, pour la gloire et le drapeau! (francès) "Tot per la pàtria, la glòria i la bandera!" |
||||||
| Himne: Koullouna Lilouataan |
||||||
.svg) |
||||||
| Capital (i major ciutat) |
Beirut 33° 54′ N, 35° 32′ E / 33.900°N,35.533°ECoord.: 33° 54′ N, 35° 32′ E / 33.900°N,35.533°E |
|||||
| Idiomes oficials | Àrab[nb 1] | |||||
| Gentilici | Libanès, Libanesa | |||||
| Govern | República parlamentària | |||||
| President Primer Ministre |
Michel Suleiman Tammam Salam |
|||||
| Independència | ||||||
| 22 de novembre de 1943 (de França) |
||||||
| Superfície | ||||||
| - | Total | 10,452 km2 | ||||
| - | Aigua (%) | 1,6% | ||||
| Població | ||||||
| - | Est. jul. 2010 | 4.125.247 (127è)[nb 2] | ||||
| - | Densitat | 358 /km2 (16è) | ||||
| Moneda | Lliura libanesa (LBP) |
|||||
| Fus horari | (UTC+2) | |||||
| - | Estiu (DST) | (UTC+3) | ||||
| Domini internet | .lb | |||||
| Codi telefònic | 961 | |||||
El Líban (en àrab لبنان, Lubnān) és un estat de l'Orient Mitjà que fa frontera al nord i a l'est amb Síria, al sud amb Israel i a l'oest és banyat pel Mediterrani. La frontera amb els alts del Golan, ocupats per Israel, és discutida pel Líban en una àrea petita anomenada granges de Shebaa.[1] El Líban és un país petit; la seva superfície, altament muntanyosa, és semblant a la de la província de Barcelona.
El nom del país prové de l'arrel semítica LBN (لبن), que significa blanc, en referència a la capa de neu que cobreix la muntanya Líban.[2]
Contingut
Geografia[modifica | modifica el codi]
El relleu libanès, bastant muntanyós, pot dividir-se en quatre grans unitats estructurals, que se succeeixen d'oest a est:
- una franja costanera bastant estreta, on s'assenten els nuclis de població principals
- la Serralada del Líban, una massa calcària amb altitud màxima superior als 3.000m
- la depressió sinclinal de la Bekaa
- la Serralada de l'Antilíban, que constitueix el límit natural amb Síria, i que arriba al seu punt màxim al mont Hermon (2.814 m)
A la franja costanera s'escalonen una sèrie de terrasses formades en el plistocè que s'eleven fins a 100 metres sobre el nivell del mar. La serralada del Líban, més elevada al nord que al sud, aconsegueix la seva altitud màxima, i la de tot el país, al Qurnat al-Sawda' (3.088m). L'Antilíban, més a l'est, s'aixeca fins als 2.814m en la seva prolongació meridional. En ambdues serralades predominen les calcàries mesozoiques del juràssic i del cretaci, ja que formaven un sistema únic que va ser dividit en dos pel procés de formació de la Gran Vall del Rift. La part enfonsada correspon a la depressió de la Bekaa, i s'estén entre els 800 i 1.200m d'altitud.
Clima[modifica | modifica el codi]
El Líban té un clima mediterrani moderat. En àrees de la costa els hiverns són generalment frescos i plujosos, mentre que els estius són calorosos i humits; en més àrees elevades, les temperatures normalment baixen sota zero durant l'hivern i es formen gruixudes capes de neu, que romanen fins a començaments de l'estiu en els pics més alts.[3][4] La major part del Líban té una quantitat relativament gran de precipitacions.[5]
Història[modifica | modifica el codi]
El Líban, hereu de Fenícia i bressol històric del cristianisme, va ser ocupat per l'imperi Otomà al segle XVI. Posteriorment fou protectorat francès, fet que es va allargar després de la derrota turca a la I Guerra Mundial, fins que el 1943 aconseguí la independència.
El Líban fou coneguda com la Suïssa d'Orient Pròxim fins que els anys 70 va esclatar la guerra civil entre musulmans i cristians (1975–1980) precedida per l'establiment de la OAP al país. Novament ocupació de Síria als anys posteriors destruïren l'equilibri polític i la convivència dels libanesos.
Ocupació de Síria[modifica | modifica el codi]
El juny de 1976, Síria envia 48.000 soldats per ajudar les milícies catòliques de ser destruïdes per les forces palestines. Això provocà un enfrontament irònic, ja que tropes manades pel partit Baas sirià lluitaven contra forces de Palestina. L'aliança entre cristians i Síria envià als palestins fora de Beirut i relocalitzats al sud del Líban. Posteriorment, el clima geopolític ha propiciat que Síria pactés amb els palestins i que algunes faccions cristianes arribessin a acords amb Israel. De totes maneres, forces sirianes han estat i han dominat el govern libanès fins a l'any 2005.
El 12 de juliol de 2006, després que la milícia xiïta de Hesbol·là segrestés dos soldats israelans, Israel inicià una operació militar contra aquesta milícia que ha provocat la mort de població civil tant al Líban com a Israel.
L'assassinat de Rafik Hariri[modifica | modifica el codi]
El 14 de febrer de 2005, després de deu anys de relativa estabilitat política, el Líban es veu sacsejat per la mort de l'exprimer ministre Rafik Hariri en un atemptat amb cotxe bomba. Les sospites principals anaren cap a Síria després que l'antic primer ministre havia mostrat clarament les seves reserves a la política i la invasió siriana. A més a més, la mort de Hariri suposa una esmena constitucional que va permetre al primer ministre Lahoud, favorable a la presència siriana al país, allargar el seu mandat fins al 2007. De totes maneres Síria va negar qualsevol implicació en l'atemptat.
Altres sospites anaren cap als mateixos serveis secrets libanesos o fins i tot la implicació dels serveis d'intel·ligència d'Israel, el Mossad, amb la intenció d'augmentar la tensió entre el Líban i Síria. Una altra teoria és que la victòria i proclamació del guanyador a les eleccions iraquianes del candidat que no preferia els EUA el mateix dia de l'atemptat van fer pensar que aquest fou una cortina de fum per treure-li pes a les eleccions a l'Iraq.
A la mort de Hariri, el seguiren els assassinats el 2 de juny de 2005 de Samir Kassir, fundador del partit democràtic de l'esquerra, també amb cotxe bomba, l'historiador i antic secretari del Partit Comunista Libanès George Hawi el 21 de juny de 2005 i el del periodista i redactor en cap del An-Nahar newspaper Gebran Tueni el 12 de desembre de 2005. A més a més, en aquesta escalada de violència s'hi ha de sumar l'intent d'assassinat del periodista May Chidiac, que resultà greument ferit.
Política[modifica | modifica el codi]
El Líban té un sistema polític en què els tres màxims mandataris del país estan reservats a membres d'una comunitat religiosa específica.
- el President del país ha de ser un maronita
- el Primer ministre ha de ser un musulmà sunnita
- el portaveu del Parlament ha ser un musulmà xiïta
Aquest acord és part del Pacte Nacional Libanès (en àrab: الميثاق الوطني - al Mithaq al Watani) establert l'any 1943 durant les reunions entre el president del Líban (un catòlic) i el seu primer ministre (un sunnita). Aquest pacte, però, era verbal fins a l'arribada de la constitució libanesa l'any 1990 que precedí l'acord de Taïf.
El pacte incloïa la promesa dels cristians de no buscar la protecció de França i acceptar el caràcter àrab del Líban, i la promesa musulmana de reconèixer la independència i la legitimitat de l'Estat libanès i de la frontera libanesa de 1920 i renunciar a la reunificació amb Síria. Aquest pacte va ser concebut com un compromís interí fins que aparegués la pròpia identitat libanesa.
El pacte també estipulà que els seients del Parlament s'havien d'assignar segons la regió i la religió professada, en una ràtio de 6 cristians per 5 musulmans, una ràtio basada en el cens de 1932, quan els cristians eren majoria al país. L'acord de Taïf va igualar aquesta ràtio entre els seguidors d'ambdues creences.
La Constitució garanteix el dret del poble libanès de canviar el seu govern. De totes maneres, des de mitjans de la dècada dels 70 fins a les eleccions parlamentàries de 1992, la guerra civil aturà l'exercici dels drets polítics. Segons la Constitució, cada quatre anys el poble escull els seus representants al Parlament.
El Parlament escull el president de la República per un període de sis anys, sense possibilitat de reelecció. De totes maneres, algunes esmenes han permès allargar el període presidencial per motius polítics com el cas de Elias Hrawi, qui havia de cedir el poder l'any 1995 i es va allargar tres anys més, o el de l'actual, Emile Lahoud, qui restarà al despatx presidencial fins a l'any 2007.
Economia[modifica | modifica el codi]
L'economia del Líban està basada en el lliure mercat i no hi ha restriccions del govern a les inversions estrangeres. Els serveis, principalment els bancs i el turisme, són importants fonts de riquesa.[6]
Va ser de les més pròsperes de tot l'Orient Mitjà, però amb la Guerra Civil Libanesa (1975-1990) tota l'economia del país es va veure afectada: la producció nacional es va reduir a la meitat i el país va deixar de figurar com a centre financer regional.[6] Un cop acabat el conflicte intern i recuperada l'estabilitat política, el país es va mobilitzar per a la seva reconstrucció, i l'economia va tornar a créixer amb una de les més altes taxes del món; Beirut (anomenada el "París de l'Orient") va tornar a destacar en l'escenari de la regió, acollint diversos esdeveniments.
Demografia[modifica | modifica el codi]
La població libanesa està composta per tres ètnies o grups religiosos predominants: musulmans xiïta, musulmans sunnita i cristians, la gran majoria catòlics, tot i que també hi ha ortodoxos i protestants i una minoria de jueus. Tot i que des de 1932 no hi ha cens determinat, es creu que al voltant del 60% de la població professa l'Islam i la resta són cristians,[6] més les diferents minories com la jueva i la kurda.
Hi ha al voltant d'uns 15 milions de persones amb herència libanesa que viuen fora de les fronteres del Líban. La comunitat estrangera més gran es troba al Brasil. Igualment, es comptabilitza que entre 180.000 i 250.000 refugiats palestins viuen en territori libanès.
La població es concentra principalment a la capital Beirut i a la muntanya del Líban.
Cultura[modifica | modifica el codi]
Llengua[modifica | modifica el codi]
L'àrab és la llengua oficial del Líban. A més molts libanesos parlen amb fluïdesa el francès, que és la llengua de la cultura i la comunicació. El 4% de la població parla armeni, car hi ha una minoria d'origen armeni.
Literatura[modifica | modifica el codi]
En l'àmbit literari, Khalil Gibran és conegut especialment pel seu llibre The Prophet (El profeta, 1923), que ha estat traduït a més d'una vintena d'idiomes. Diversos escriptors libanesos contemporanis també han obtingut èxit internacionalment, incloent Elias Khoury, Amin Maalouf, Hanan al-Xaikh i Georges Schehadé.
Religió[modifica | modifica el codi]
La religió majoritària és l'Islam. Al voltant del 54% dels libanesos són musulmans (entorn d'un 27% xiïtes, un 26% sunnites, i un 1% alauites). Un 40% són cristians, principalment maronites, amb importants comunitats ortodoxes, catòlics orientals, ortodoxos armenis, catòlics armenis, assiris, catòlics caldeus i protestants. Finalment, un 6% són drusos.
Música[modifica | modifica el codi]
La música és omnipresent en la societat libanesa. Mentre que la música popular tradicional segueix sent popular al Líban, la conciliació de la música moderna estils àrab i occidental tradicional, pop, i fusió estan avançant ràpidament en popularitat.
Destacats músics tradicionals són Fairuz, una icona durant la guerra civil, Sabah, Wadih El Safi, El Majida Roumi, Najwa Karam i Nawal Al Zoghbi. També hi ha cantants com Marcel Khalifa que barreja la música clàssica àrab amb sons moderns combinat amb lletres carregades d'intencionalitat política.
Pel que fa a la música pop destaquen artistes com Nancy Ajram, els discos de la qual venen per milions, Haifa Wehbe, el grup de noies The 4 Cats, Fadl Shaker i Elissa, també cantant de gran èxit i guanyadora de tres premis World Music Awards.
Vegeu també[modifica | modifica el codi]
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ Philps, Alan. «Israel's Withdrawal from Lebanon Given UN's Endorsement». The Telegraph, 19/6/2000. [Consulta: 17/1/2013]. (anglès)
- ↑ Room, Adrian. Placenames of the World: Origins and Meanings of the Names for 6,621 Countries, Cities, Territories, Natural Features and Historic Sites. 2a ed.. McFarland, 2005, p. 214–216. ISBN 978-0-7864-2248-7. (anglès)
- ↑ Etheredge, Laura S; Britannica Educational Publishing. Syria, Lebanon, and Jordan – Middle East: region in transition. The Rosen Publishing Group, 2011, p. 85–159. ISBN 978-1-61530-414-1. (anglès)
- ↑ (Bonechi et al.) (2004) Golden Book Lebanon, p. 3, Florence, Italy: Casa Editrice Bonechi. ISBN 88-476-1489-9 (anglès)
- ↑ «Lebanon – Climate». Country Studies US. [Consulta: 17/1/2013]. (anglès)
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Líban, a The World Factbook (anglès)
- ↑ «Based on data published by Lebanon Demographic». (anglès)
Enllaços externs[modifica | modifica el codi]
- Web oficial del president de la república (àrab) (anglès) (francès)
- Govern Libanès (àrab) (anglès) (francès)
- Web oficial del Parlament (àrab)
- Líban al Projecte de Directori Obert
- «Líban». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
|
||||||||||||||
|
|||||||
|
|||||||
Líban 
|
||||||
