Futbol Club Barcelona
.jpg)
| Seccions esportives del FC Barcelona | ||||
|---|---|---|---|---|
|
|
|
| |
| Masculí | Filial (masculí) |
Femení | Filial (femení) | |
|
|
|
|
| |
| Formatiu | Bàsquet (masculí) |
Bàsquet (femení) |
Filial | |
|
|
|
| |
| Handbol | Futsal | Hoquei patins | Hoquei herba | |
|
|
|
| |
| Hoquei gel | Atletisme | Rugbi | Futbol platja | |
_pictogram.svg){kind=small}
|
|
|
.svg){kind=small}
| |
| Voleibol (masculí) |
Voleibol (femení) |
Patinatge artístic | Bàsquet cadira de rodes | |
El Futbol Club Barcelona, popularment conegut com a Barça, és una entitat esportiva de Barcelona (Catalunya) fundada el 29 de novembre de 1899 a Barcelona per un grup de joves futbolistes suïssos, catalans i britànics encapçalats pel ciutadà suís Joan Gamper.
A diferència de la majoria de clubs esportius professionals a tot el món,[1] el Barça no és una societat anònima; és a dir que la propietat del club recau en els seus 144.000 socis,[2] fet que el converteix en el setè club de futbol amb més socis del món,[3] després del River Plate. Segons el rànquing històric de la IFFHS, és el millor club del món des de 1991.[4]
L'equip de futbol va ser uns dels fundadors de la Lliga espanyola de futbol el 1928, i des d'aleshores és un dels 3 equips que sempre ha jugat a la Primera Divisió. Actualment és un dels equips amb més trofeus del món, dels quals destaquen, entre d'altres: 26 Campionats de Lliga espanyola, 31 Copes del Rei, 13 Supercopes d'Espanya,[5] 5 Copes d'Europa, 5 Supercopes d'Europa, 4 Recopes d'Europa, 3 Copes de Fires i 3 Mundials de Clubs. És el tercer club amb més títols internacionals (22), els mateixos que Boca Juniors i Club Nacional —per darrere del Reial Madrid, amb 29; i l'Al-Ahly, amb 24. El Barça és l'únic equip d'Europa que ha disputat sempre, des del 1955, alguna de les quatre competicions europees; l'únic club de la lliga espanyola que ha aconseguit guanyar les tres competicions més importants el mateix any (la Copa, la Lliga i la Lliga de Campions) la temporada 2008-2009 i la temporada 2014-2015; l'únic europeu d'aconseguir-ho més d'una temporada; i un dels equips que ha assolit en un mateix any (2009) els 6 títols més importants (tres internacionals i tres estatals). L'equip de futbol ha guanyat 88 títols oficials, cosa que el converteix en l'equip amb més títols de l'estat espanyol.[6]
Un fet que el fa únic al món és el de disposar, a banda del futbol, de quatre seccions professionals més, totes en l'elit de les competicions esportives europees de clubs, en les disciplines del bàsquet, handbol, hoquei patins i futbol sala. Entre les cinc seccions professionals esmentades, el FC Barcelona deté més de 305 títols oficials nacionals i més de 100 títols oficials internacionals, incloent-hi un total de 41 Copes d'Europa, 78 Lligues i 82 Copes del Rei, als quals cal afegir més de 412 títols oficials professionals. La temporada 2010-11 va ser la més reeixida globalment del club, amb 14 títols: 3 de l'equip de futbol, del bàsquet i del futbol sala; dos de l'handbol i de l'hoquei patins i un del futbol femení.[7]
A més de les cinc seccions professionals, el club també té 10 seccions amateurs en altres disciplines esportives: hoquei herba, atletisme, patinatge artístic, hoquei gel, voleibol, voleibol (femení), rugbi, bàsquet amb cadira de rodes, futbol platja i futbol indoor.
L'equip filial de l'equip de futbol és el Futbol Club Barcelona B i alhora compta amb dos equips juvenils, així com equips de formació en totes les categories i en la majoria de les especialitats esportives, els quals permeten de nodrir els primers equips amb el nombre més gran possible de jugadors del planter. Així mateix, en l'àmbit femení, el club compta amb un equip de futbol anomenat FC Barcelona Femení, professionalitzat des de l'any 2016, i un equip de futbol formatiu.
Una altra de les característiques singulars que fan que el Barça sigui considerat per molts dels seus seguidors "més que un club"[8] és el seu paper d'ambaixador i defensor de la cultura i la llengua catalanes i les actuals tasques de solidaritat i d'ajuda social a infants desfavorits realitzades arreu del món.[9][10][11] Tot plegat, coordinat i realitzat mitjançant la Fundació Barça, entitat que des del 2006 rep el 0,7% dels ingressos ordinaris del club per tal d'impulsar els programes i projectes socials.[12]
L'estadi on juga els partits com a local és el Camp Nou, amb una capacitat per 99.354 espectadors.[13] Els seus seguidors són coneguts com a culers i el nombre de penyes repartides per tot el món era el 2009 de 1.888.[13] Tot plegat fa que sigui l'entitat esportiva més important de Catalunya (un 63,9% dels catalans escull el Barça com el seu equip preferit)[14] i una de les més importants del món pel que fa a projecció i massa social.
Història
- Categoria principal: Història del Futbol Club Barcelona
L'equip degà de la ciutat de Barcelona (ja desaparegut), el Català FC, va ser creat en el gimnàs Tolosa del Sr. Jaume Vila amb la intenció de promocionar l'esport local. També va rebutjar l'ingrés al club d'un jove suís entusiasta del futbol de nom Hans Gamper, per la seva condició de foraster.[15] Llavors Gamper, com a reacció al menyspreu rebut, juntament amb un grup de joves anglesos, un canadenc i uns quants barcelonins, va fundar el 29 de novembre del 1899 el Futbol Club Barcelona. Des de la seva fundació com a club de futbol, el club ha anat afegint a la seva estructura d'altres seccions esportives, com ara la de (bàsquet, la d'handbol, la d'hoquei patins, la de rugbi, la de beisbol, la de patinatge, la d'hoquei gel, la de voleibol, la de futbol sala o de manera breu també la de ciclisme).
1899-1920: Els primers anys
L'industrial suís establert a Barcelona Hans Gamper, fou el fundador del club, juntament amb un grapat d'entusiastes esportistes, fonamentalment estrangers, de finals del segle xix, que es reuniren al Gimnàs Solé després que es rebutgés la seva integració en el Català FC. Entre els fundadors figuraven els primers jugadors del club: Walter Wild, Lluís d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Künzli, Otto Maier, Enrique Ducay, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons i William Parsons.[16] La presència d'enginyers i tècnics estrangers a Catalunya facilitava la socialització de l'esport del futbol, i la creació dels primers clubs com el Barcelona.[17]
El primer president del club va ser el també suís Walter Gualteri Wild. Cal dir que en aquells primers temps els papers de jugador, soci i directiu coincidien molt sovint en una entitat que era petit club d'amateurs. La pràctica del futbol tot just estava naixent, així que més que competicions regulars eren els mateixos jugadors qui buscaven altres equips amb els quals poguessin jugar un partit, pagant-se ells mateixos les despeses.[17]
El primer partit de la història del FC Barcelona es va jugar a la Bonanova el 8 de desembre de 1899 contra un equip de futbolistes de la colònia anglesa de Barcelona. En aquella històrica estrena els blaugrana van perdre per 0-1. El primer triomf del Barça es produeix el dia 24 de desembre del mateix any en vèncer el Català FC, degà del futbol barceloní, per 3-1. Aquells primers partits del Barça es jugaren a l'antic Velòdrom de la Bonanova, però aviat l'equip es traslladà al camp del Mas Casanovas, a tocar de l'Hotel Casanovas del carrer Sant Antoni Maria Claret, molt a prop d'on avui s'aixeca l'Hospital de Sant Pau. Aquest nou escenari acollí els partits del Barça a partir del 18 de novembre del 1900, dia en què s'aplegaren prop de 4.000 espectadors per presenciar el partit inaugural que enfrontà el Barça amb l'Hispània FC (amb empat a zero final).[18]
L'any 1901 el Barça s'adjudicà la Copa Macaya, embrió del que després seria el Campionat de Catalunya. L'any 1903 el Barça guanya la Copa Barcelona. L'equip va jugar en diferents camps: a la carretera d'Horta (1901) i al carrer Muntaner (1905), fins que el 14 de març del 1909 es va inaugurar el camp del carrer de la Indústria. Aquell recinte era situat en l'actual confluència dels carrers Villarroel i París, se'l coneixia amb el nom de l'Escopidora i feu servei fins a 1922. Tenia un aforament de 6.000 persones i la construcció de la seva tribuna de dos pisos va suposar un autèntic esdeveniment. La imatge dels aficionats blaugrana asseguts d'esquena sobre la tanca del camp és l'origen de la denominació de culers amb què són coneguts popularment els aficionats blaugranes (vegeu foto). Ja en aquesta època el Barça va començar a destacar tant pel nombre de socis que pagaven quota com pel nombre d'espectadors que anaven al camp a veure els partits.[17] De mica en mica s'abandonava l'amateurisme inicial i els millors jugadors s'erigien com a ídols populars.[17]
1920-1930: Primera època daurada
Els anys vint representen la primera època daurada del futbol barcelonista. El club passarà en aquesta dècada de 3.000 a 11.000 socis.[19] L'equip incorpora homes clau com el filipí Paulino Alcántara (màxim golejador de tota la història blaugrana amb 356 gols oficials),[20] el porter Ricard Zamora (que aviat tornaria a defensar la porteria de l'Espanyol) i sobretot el davanter Josep Samitier, anomenat també l'home llagosta per la seva habilitat. Tots ells, amb unes altres figures com Platko o Sastre, consolidaren un gran equip que s'adjudicà un gran nombre de títols en els campionats de Catalunya i Espanya, èxits que permeteren inaugurar el camp de Les Corts el dia 20 de març del 1922, amb una capacitat inicial de 20.000 espectadors però que va arribar a assolir els 60.000.[17] En aquest període el Barça es va adjudicar quatre Copes d'Espanya i el primer campionat de Lliga espanyola (1928-29), amb l'entrenador Romà Forns que també n'havia estat jugador. El club fou essencial en la consolidació del futbol català com a espectacle públic.[17] A més a més, durant aquesta dècada el Barça va crear les seves seccions de bàsquet, rugbi i hoquei herba.
La identificació del Barça amb Catalunya comença a fer-se palesa amb l'episodi de la xiulada a la Marxa Reial mentre era interpretada sobre la gespa del terreny de joc de Les Corts per la banda de música, en un partit homenatge a l'Orfeó Català i que va enfrontar el Barça amb el Júpiter. L'incident fou respost per la dictadura militar de Miguel Primo de Rivera amb el tancament del Camp de Les Corts durant sis mesos del 1925 i la dimissió del president Hans Gamper, que fou "convidat" a abandonar el país.[21]
Aquest període acaba amb la mort de Gamper el 30 de juliol del 1930. El fundador del club, afectat per una profunda depressió a causa de la davallada dels seus negocis, decideix suïcidar-se. La dramàtica i inesperada notícia colpeja la vida social i esportiva del club i l'aboca a un curt període de declivi.
1931-1939: Davallada, II República i Guerra Civil: el president Suñol afusellat
La dècada dels anys 30 representà una gran crisi per al club. Es va iniciar amb la mort de Hans Gamper i, posteriorment, coincidint amb l'adveniment de la Segona República, es va continuar amb un descens alarmant del nombre de socis. El club va acabar la dècada amb només 2.500 socis.
La situació de crisi es va agreujar definitivament amb la gran tragèdia col·lectiva que representà l'esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936. El club patí durant la guerra nombrosos sotracs que l'acabarien marcant durant dècades a partir del seu posicionament al costat dels patiments que havien de suportar la majoria de barcelonins i catalans, finalment derrotats en la guerra civil que començava.
La primera gran sotragada a l'entitat li arribà quan el president del club Josep Sunyol i Garriga, que era diputat al Congrés dels Diputats per Esquerra Republicana de Catalunya i president del RACC (1933-1934) era afusellat sense cap mena de procés per les tropes franquistes en una emboscada a la Serra de Guadarrama el dia 6 d'agost de 1936.[22]
Uns quants dies després de l'assassinat de Sunyol, el 15 d'agost del 1936, l'entitat era confiscada pel sindicat anarcosindicalista CNT-FAI, però la ràpida actuació dels seus treballadors constituint-se en comitè revolucionari controlat per la UGT i passant a administrar el club aquell mateix dia, evità la possible desnaturalització de l'entitat. El comitè, encapçalat pels treballadors d'oficines del club Rossend Calvet i Mata i Josep Farré, gestionà el Barça com va poder en mig de moltes dificultats i riscos fins a poder autodissoldre's i retornar la seva administració un altre cop a la Junta directiva el mes de novembre del 1937.
Enmig de greus dificultats econòmiques, l'acceptació per part del comitè de treballadors que administrava el club d'una gira de partits amistosos a Mèxic l'estiu del 1937, suposà l'obtenció d'uns ingressos econòmics de 5.000 dòlars que permeteren sostenir l'estructura de la societat durant els pitjors anys de la guerra, si bé significà també la pèrdua d'importants jugadors (Ventolrà, Urquiaga, Iborra, Munlloch, Pedrol, Gual, García, Bardina i Tache restaren a Mèxic i Balmanya i Escolà se n'anaren a França) a qui el club havia deixat triar si tornar o quedar-se a l'estranger.
Però una altra vegada, una nova malvestat sacsejà el club quan la nit del 18 de març del 1938, l'aviació italiana que donava suport a l'exèrcit franquista, va realitzar un dels bombardejos sobre Barcelona que venia duent a terme des del març del 1937. Una de les bombes va caure i provocà l'esfondrament de part de l'estatge social del club, al carrer del Consell de Cent, 331, principal. El conserge Josep Cubells, que era a l'entitat i se salvà de l'atac, va haver de salvaguardar tot el material i documentació que va poder recuperar de les restes de l'edifici. La seu va haver de ser traslladada, dies després, a un pis a la Ronda Fermín Salvochea, avui Ronda Sant Pere, número 2.[22]
Recuperació de la figura President Sunyol (1995-2016)
Durant els següents 60 anys, la figura del president Sunyol va caure en l'oblit col·lectiu del club i de la societat, no seria fins ben entrada la democràcia, a meitats dels anys noranta del segle xx, quan la seva figura començaria, tot just, a ser recuperada. Des del 22 de juliol de 1995, al districte de Les Corts de Barcelona hi ha una via pública dedicada a ell, el carrer Josep Suñol i Garriga. L'any 1996 el President Josep Lluís Nuñez, decidí retre-li un petit homenatge durant la celebració del Trofeu Joan Gamper. Aquell mateix any Antoni Strubell i Trueta i Francesc Gordo i Guarinos van fundar Els Amics de Josep Sunyol i ells foren els encarregats, l'any 1998 coincidint amb el centenari del seu naixement, de col·locar una placa commemorativa a la vorera de La Rambla a l'alçada del número 133 de Barcelona.
Any Sunyol 2015
Tanmateix, la recuperació i restauració de la seva figura per part del mateix club encara hagué d'esperar el pas de dues dècades més: el 22 de desembre de 2014, la junta directiva del club, presidida per Josep Maria Bartomeu, decidí proclamar l'any 2015 com l'any Suñol, tot coincidint amb el vuitantè aniversari de la seva arribada a la presidència del club, amb la finalitat de recuperar i restaurar d'una vegada per totes la seva dignitat. L'any Suñol del 2015 va ser iniciat, formalment, el 26 de març de 2015,[23] a partir d'aquell moment es van començar a celebrar un seguit d'actes en la seva memòria.
El primer de tots es va portar a terme el 26 de març de 2015, el mateix dia de l'obertura de l'any Sunyol, amb la inauguració d'un espai propi i permanent al Museu del FC Barcelona, anomenat Espai Suñol on s'hi pot trobar un conjunt de documents i objectes històrics de diferents procedències, com ara el mateix museu, l'arxiu familiar o l'Arxiu Nacional de Catalunya.[24]
El 9 de maig de 2015 en un altre acte solemne, celebrat abans del partit de lliga contra la Reial Societat i en presència de diferents autoritats polítiques i directives del club, la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert; l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias; el president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu; el conseller de la Presidència, Francesc Homs; els diputats del Parlament de Catalunya Miquel Iceta (PSC) i Albert Donés (ERC) i els expresidents del FC Barcelona Agustí Montal, Raimon Carrasco i Enric Reyna es va inaugurar la nova nomenclatura de la Llotja Presidencial del Camp Nou, denominada, a partir d'aleshores, ‘Llotja President Suñol'. Aprofitant l'acte es va realitzar la descoberta de l'obra pictòrica 'Eina' (1973) de Joan-Pere Viladecans, donada per Josep Suñol i Soler, president de la Fundació Suñol. Aquest quadre, a partir de llavors està destinat a ocupar per sempre un lloc destacat a la ‘Llotja President Suñol'.[25]
També es va celebrar, el 18 de juny de 2015, a l'Auditori 1899 una conferència desenvolupada pel reconegut catedràtic d'història contemporània de la UAB Josep Maria Solé i Sabaté, titulada 'Josep Sunyol, una vida per l'esport i la ciutadania', a l'inici de la sessió es va projectar un vídeo en el seu homenatge i en la cloenda Jordi Margarit va llegir uns textos redactats, en el seu dia, pel mateix Josep Suñol.[26]
Finalment, i com a colofó final a l'Any Sunyol, el 18 de gener de 2016 es va estrenar (en sessió única i privada) als cinemes Aribau de Barcelona, el documental 'Suñol, un crit valent', amb l'assistència de 700 persones com a públic, on hi eren presents diferents representants de l'àmbit polític i del club, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell i el president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, a més a més de tots els nens residents en aquell moment a La Masia. El reportatge, realitzat per la productora Minoria Absoluta, sota la direcció de Francesc Escribano i amb l'actor Pere Arquillué en el paper del president barcelonista, té una durada aproximada de 50 minuts.[27]
1940-1950: La difícil postguerra
La 2a dictadura espanyola va plantejar-se l'abolició del club. Malgrat tot, durant la dècada dels anys 40 el club va anar superant a poc a poc la seva crisi social i esportiva, tot i que patí sistemàticament la repressió de les autoritats franquistes per la creixent vinculació dels seus socis a la catalanitat i a la democràcia.[17] L'entitat va ser immediatament controlada per les autoritats del nou règim franquista que, des d'aleshores i fins a 1953, designarien directament el president del club.[28]
Els nous rectors van espanyolitzar tots els estaments del club, eliminant qualsevol connotació catalana o anglosaxona. El 1940 el club va passar a denominar-se "Club de Futbol Barcelona" en comptes de "Football Club Barcelona", i es va modificar l'escut: es van suprimir les quatre barres de la bandera catalana per col·locar en el seu lloc la bandera espanyola. Amb motiu de les noces d'or del club el 1949, la dictadura va autoritzar per primera vegada l'exhibició limitada de la bandera catalana.[29] En el plànol esportiu es va recompondre l'equip després de la crisi de la guerra i es van acabar conquerint tres lligues espanyoles, una Copa d'Espanya i dues Copes Eva Duarte de Perón. A més, durant els anys 40, es van crear noves seccions poliesportives entre les quals van destacar la d'handbol i la d'hoquei sobre patins. Tot això va contribuir a fer que, al final de la dècada, coincidint amb les noces d'or del club, el club esdevingués una entitat cabdal en la societat barcelonina i catalana i se superessin per primer cop els 25.000 socis.
1951-1958: Cinc copes, Kubala i l'afer Di Stefano
Els anys 50 van ser una de les millors dècades de la història del club, tant en el plànol esportiu com en el social: el fitxatge de Ladislau Kubala el 1950 va esdevenir la pedra angular sobre la qual es va construir un gran equip.[17] En aquesta dècada, van aconseguir tres Lligues espanyoles, cinc Copes d'Espanya, dues Copes Eva Duarte de Perón, tres Copes Duward, una Copa Llatina, dues Copes Martini Rossi, i una Petita Copa del Món de clubs. L'any següent del fitxatge de Kubala, l'equip aconseguí cinc trofeus en una mateixa temporada. Aquest equip és conegut com "el Barça de les cinc copes".
Un altre fet destacat d'aquesta dècada va ser la celebració el 1953 de les primeres eleccions semidemocràtiques (hi van votar només els socis masculins) a la presidència del club.
L'any 1953 va tenir lloc un dels esdeveniments més importants de la història del club i també de l'etern rival, el Reial Madrid. Quan el Barça semblava que tenia totalment contractat Alfredo Di Stefano (jugador argentí propietat del River Plate, però amb els drets cedits al club Millonarios de Bogotà), determinats estaments del règim franquista van intervenir dificultant que el jugador tanqués la seva incorporació definitiva al Barça.[30][31][32] El 15 de setembre, la Federació Espanyola de Futbol va emetre un comunicat en el qual autoritzava Di Stefano a jugar quatre temporades a la Lliga Espanyola, dues amb el Real Madrid i dues amb el Barça. La comissió directiva del Barça, presidida per Enric Martí i Carreto, va dimitir en ple el 22 d'octubre en protesta per la decisió i l'endemà la Comissió Gestora va firmar un comunicat en el qual renunciava a tots els drets sobre el jugador (4,4 milions de pessetes) a favor del Madrid.[33] Cal dir que enmig d'aquest problema, Di Stefano va aconseguir jugar tres partits amb la samarreta blaugrana, però les interferències del règim van fer possible que el Madrid acabés fitxant l'argentí. Aquest fet esdevindria crucial per la història dels dos equips, ja que fins aleshores el palmarès del Barça era superior al de l'equip blanc i posteriorment al Madrid, amb qui seria un dels jugadors més importants de tots els temps aconseguiria l'hegemonia guanyant cinc copes d'Europa.[33][34][35]
El Barça, "més que un club"
Malgrat les adversitats, la massa social culer va créixer fins als 38.000 socis, que van deixar petit el Camp de les Corts, cosa que decidí els seus dirigents a construir un nou estadi, el Camp Nou, que s'inaugurà l'any 1957 amb 60.000 places.[17]
Durant els gairebé 40 anys de la dictadura de Franco a Espanya, quan es van prohibir i reprimir les institucions polítiques catalanes, el club va esdevenir un dels símbols de la lluita anti-franquista a Catalunya i de la resistència contra el centralisme que representava el règim franquista. L'estadi del FC Barcelona restà com un dels pocs escenaris públics on els afeccionats s'expressaven amb una certa llibertat i el club esdevingué el millor ambaixador de Catalunya a l'exterior, fent dels emblemes del club símbols de catalanitat, al mateix temps que representava una via inequívoca d'integració al país per molts immigrants que arribaven d'arreu d'Espanya i volien fer propis els senyals d'identitat col·lectiva de la seva nova llar.
Va ser durant aquells anys de repressió de les llibertats públiques i de la cultura catalana quan es va començar a popularitzar l'eslògan que defineix el Barça com a "més que un club", a partir del discurs de presa de possessió del càrrec de president de Narcís de Carreras, el 17 de gener del 1968.[9][36] Tanmateix, l'origen de la frase és controvertit i sembla que "l'eslògan no té una paternitat individual, sinó que va sorgir de manera espontània en molta gent a la vegada", en paraules del president Jordi Pujol i Soley.[37] De fet, el mateix president Pujol referencia una carta seva des de la presó dirigida a la seva dona i datada el 3 de març del 1962 on afirma (en castellà per raons òbvies de censura): "Tú me dirás que el fútbol ya no es un deporte, y tendrás en parte razón: el fútbol de alto nivel se ha convertido en una merienda de negros y en un instrumento de masificación. Pero hay otros dos aspectos que no podemos obviar. El Barcelona es más que un club de fútbol...".[37]
1958-1960: El Barça d'Helenio Herrera
El 22 d'abril de 1958 es presentà un nou entrenador, l'argentí Helenio Herrera. Pocs dies més tard l'equip jugà el partit de tornada de la final de la I Copa de Fires (després de dos anys i mig de competició) i s'imposà a la selecció de Londres per un clar 6-0.
La temporada següent, l'equip és reforçat amb Kocsis i Czibor i es tanca una temporada excepcional, en la qual s'imposa a la Lliga, marcant 96 gols en 30 partits i a la Copa se supera el Granada a la final. També disputà tres partits de la II Copa de Fires i els guanyà tots, destacant un contundent 4-0 a l'Inter de Milà.
Durant la temporada 1959-1960, el Barça tornà a guanyar la Lliga, però aquest cop amb una pugna apassionant contra el Reial Madrid. El club també tornà a emportar-se la Copa de Fires en una temporada dura en la qual s'arribaren a jugar 60 partits. El 3 de setembre del 1959, els blaugranes debuten a la Copa d'Europa. Després de superar tres rondes, amb resultats històrics com un 0-2 i 5-1 a l'AC Milan i un 2-5 i 4-0 al Wolverhampton, cau en les semifinals davant el Reial Madrid. Poc temps més tard, el tècnic argentí deixa el club i juntament amb Luis Suárez (Pilota d'Or el 1960), fitxa per l'Inter de Milà, equip amb el qual guanyaria dues Copes d'Europa. Això obre una nova crisi social.
1961-1972: Llarga crisi dels seixanta
Després de la desfeta de la final de Berna, la marxa de Luis Suárez a l'Inter milanès i del delicat estat de l'economia del club derivat de la construcció del Camp Nou, el Barça inicià una etapa de decadència que es perllongà durant tota la dècada dels seixanta i els primers anys de la dels setanta. Una època que coincideix amb l'hegemonia total de l'etern rival, el Reial Madrid, en els campionats de Lliga espanyola.
La Federació Espanyola de Futbol decideix tancar les fronteres als jugadors estrangers i els millors futbolistes espanyols juguen a l'equip blanc de la capital. L'únic motiu de joia per als blaugrana va ser la final de Copa del 1968, en la qual el Barça s'imposà per 0-1 al Reial Madrid en el Santiago Bernabéu, amb un autogol de Zunzunegui i un arbitratge del mallorquí Rigo que provocà la indignació dels aficionats madrilenys, que acaben llançant tota mena d'objectes al terreny de joc en un partit que ha passat a la història com la final de les ampolles[36][38] Tanmateix, aquesta és l'única excepció que confirma la regla d'una època marcada pel favoritisme arbitral cap a l'equip de la capital, a criteri, no exempt de polèmica, de bona part de l'afició barcelonista[39] i amb un Barça condemnat a ser l'etern segon classificat en els successius campionats de Lliga que es disputen. Malgrat els escassos èxits esportius, el nombre de socis augmentarà de 39.000 fins a 55.000 durant els anys seixanta. En l'àmbit internacional, el Barça s'ha de conformar amb una Copa de Fires guanyada l'any 1966 davant el Reial Saragossa.
1973-1978: Arribada de Johan Cruyff
Durant els anys 70 va continuar l'imparable augment de socis del club: es va passar dels 55.000 als 80.000. Van ser els anys en els quals el futbol espanyol va obrir les portes als estrangers i el club va fitxar alguns dels millors jugadors del món com ara Johan Neeskens, Hugo Sotil, Hansi Krankl o Allan Simonsen.
Tanmateix, mereix ser destacada la incorporació de Johan Cruyff, davanter neerlandès de l'AFC Ajax d'Amsterdam, considerat llavors el millor jugador del món, gràcies a les gestions del gerent del club Armand Carabén i Ribó i sota la presidència d'Agustí Montal i Costa. Cruyff havia d'esdevenir una icona perdurable pel barcelonisme com a sinònim de futbol vistós i ofensiu, però sobretot gràcies a una posterior etapa al club com a entrenador en la qual es van assentar les bases per un lligam estret entre l'afició barcelonista i el bon joc.
L'equip de futbol va conquistar durant aquesta dècada una Lliga espanyola, dues Copes del Rei, i una Copa de Fires. Cap el final de la dictadura, i especialment durant la presidència d'Agustí Montal i Costa, el club va anar assumint de nou els símbols de la catalanitat del Barça. En aquest sentit fou culminant la celebració del 75è aniversari de la fundació.[17]
1978-1988: Recopa de Basilea i Núñez
L'any 1978 va arribar a la presidència del club Josep Lluís Núñez,[40] elegit democràticament pels socis.[17] Núñez dirigiria el club durant un llarg període de dues dècades.
Durant els anys 1980 es van fer grans inversions en fitxatges de grans estrelles, com ara Maradona, Schuster o Lineker, però l'equip de futbol només va poder guanyar a Espanya una Lliga, tres Copes del Rei, una Supercopa i dues Copes de la Lliga. En l'àmbit europeu, però, es van guanyar dues Recopes d'Europa. Cal destacar-ne especialment la primera, que fou l'aconseguida a Basilea el 1979 contra el Fortuna Düsseldorf alemany. Aquest partit és recordat pel gran nombre d'aficionats que s'hi van desplaçar (més de 25.000), per la importància que suposava guanyar el títol en aquell moment i pel partit en sí, que acabaria sent un partit vibrant i emocionant que va requerir pròrroga (4-3). Tres anys després el barça aconseguiria la seva segona Recopa després de derrotar l'Standard de Lieja per 2 a 1 a la final, disputada al Camp Nou.
_(Barcelona)_-_1.jpg)
La taca més negra d'aquesta dècada va ser la dolorosa desfeta a la final de la Copa d'Europa disputada a Sevilla l'any 1986 davant l'equip romanès de l'Steaua de Bucarest. L'equip de Venables, incapaç de marcar un gol durant 120 minuts, va caure a la tanda de penals. Després d'una greu crisi esportiva i social amb problemes entre el jugador Schuster i el president Núñez i la rebel·lió de gairebé tota la plantilla contra Núñez pels contractes d'imatge (Motí de l'Hespèria), el club va decidir de contractar Johan Cruyff, aquest cop com a entrenador, un fet que marcaria el destí del club durant la dècada següent. El més positiu dels anys 80 va ser l'ampliació del Camp Nou amb motiu del Campionat del Món de Futbol del 1982 per poder assolir la capacitat de 100.000 espectadors,[17] l'increment de socis (que va superar aquesta xifra), la revitalització econòmica del club i els èxits de les seccions de bàsquet, handbol i hoquei sobre patins, que van conquistar importants títols espanyols i europeus.
1988-1996: Johan Cruyff entrenador i el Dream Team
Després d'una greu crisi esportiva i social, durant el 1988 el club va tornar a contractar Johan Cruyff, aquest cop com a entrenador, fet que marcaria l'estil futbolístic del club des de llavors. La temporada 1988/89, el Barça va acabar segon a la Lliga després de moltes protestes pels errors arbitrals que van afavorir l'etern rival. A la Copa, l'equip cau a quarts de final. Tanmateix, a la Recopa guanya el seu tercer títol el 10 de maig a Berna, en superar a la final la Sampdoria italiana per 2-0.
Després d'una temporada de transició en què només s'aconseguí la Copa del Rei en una final disputada contra el Real Madrid a l'estadi de Mestalla (0-2), la dècada dels anys 1990 va ser la millor de la història del Futbol Club Barcelona. Van ser deu anys d'èxits per al club en tots els ordres, tant en el terreny futbolístic com en el de les seccions esportives. L'equip de futbol, entrenat per Johan Cruyff, rebé l'apel·latiu encomiàstic de Dream Team a causa de la forta mentalitat guanyadora que demostrà i la pràctica d'un futbol efectiu i alhora bonic, amb figures com Koeman, Guardiola, Stoítxkov, Romário, Laudrup, Zubizarreta o Bakero entre d'altres.
Durant aquesta etapa l'equip va guanyar quatre Lligues consecutives entre el 1991 i el 1994, tres Supercopes d'Espanya, una Copa del Rei, una Supercopa d'Europa (1992) i el 20 de maig de 1992 va conquerir el seu títol més preat: la Copa d'Europa, al mític estadi de Wembley i davant la Sampdoria. El 1992, la Generalitat de Catalunya concedeix al club la Creu de Sant Jordi.[43]
També en aquest període, cal destacar el 5-0 que l'equip va aconseguir davant el Reial Madrid, amb un hat trick de Romario durant la temporada 1993/94. Aquesta mateixa temporada el Barça pateix una de les derrotes més doloroses de la seva història, cau a la final de la Copa d'Europa per 4-0 a Atenes davant l'AC Milan. Aquesta desfeta gesta el final del "Dream Team." Zubizarreta, Laudrup, Goikoetxea i Salinas deixen el Barça, Romario després de guanyar el Mundial del 1994 arriba amb 23 dies de retard a la concentració blaugrana, Stòitxkov, després d'aconseguir la Pilota d'Or, discuteix amb l'entrenador, i Koeman anuncia que vol tornar a Holanda. Tots tres acabarien deixant el club a final de temporada, igual que Eusebio i Txiki Beguiristain. El "dream team" es dissol.
Johan Cruyff intenta refer un equip campió i incorpora un nou bloc d'estrangers amb Prosinecki, Meho Kodro, Popescu i Figo. Dona oportunitats a nous jugadors del planter, com Celades, Roger i De la Peña, juntament amb el seu fill Jordi, que ja havia destacat en el tram final de la temporada anterior. Els resultats no arriben i, per primera vegada des del 1988, l'equip no guanya cap títol oficial. El Barça acaba tercer a la Lliga, perd la final de la Copa del Rei davant l'Atlètic de Madrid i es queda a un pas de la final de la Copa de la UEFA en caure davant el Bayern de Munic.
Els diversos enfrontaments entre Cruyff i la directiva esclaten el 18 de maig del 1996.[44][45] El president Josep Lluís Núñez anuncia la fulminant destitució del tècnic a manca de dues jornades per al final de la Lliga. Les protestes a favor del neerlandès i en contra de la directiva són evidents a l'últim partit de Lliga al Camp Nou.
1995-2000: Final de Núñez i Centenari
El traumàtic comiat de Johan Cruyff va crear una gran crisi social en el club, Núñez va confeccionar la nova etapa 1996/97 amb Bobby Robson com a nou entrenador i amb la incorporació de nous jugadors provinents del mercat europeu que s'havia obert a causa de la nova Llei Bosman. Aquests jugadors foren Luis Enrique, Pizzi, Vítor Baía, Couto, Giovanni Silva, Blanc i, per sobre de tots, el del brasiler Ronaldo, que provinent del PSV Eindhoven, va costar 2.500 milions de pessetes. Aquest jugador aconseguí el pichichi de la Lliga amb 34 gols i fou determinant en la victòria dels tres títols aconseguits: Supercopa d'Espanya, Recopa d'Europa, i la Copa del Rei.
Tot i els tres títols assolits, la crisi social continua i Núñez es veu obligat a canviar d'entrenador, contractant així Louis Van Gaal i deixant el que fou el traductor de Robson, Jose Mourinho, com a segon entrenador. Van Gaal es trobà en la seva primera temporada sense el jugador més decisiu de l'anterior perquè després d'un llarg estira-i-arronsa, Ronaldo fitxà per l'Inter de Milà durant l'estiu a canvi de 4.000 milions de pessetes. Tanmateix, en contrapartida s'incorporà una altra estrella brasilera, Rivaldo i altres jugadors destacats com ara Ruud Hesp, Reiziger i el brasiler Sonny Anderson.
Tot i que la temporada no va començar gens bé a causa d'una derrota dolorosa a la Supercopa d'Espanya contra el Reial Madrid, el club acaba conquistant la Lliga amb una certa comoditat, la Copa del Rei i la Supercopa d'Europa. A causa dels èxits de les darreres dues temporades el Barça arriba a encapçalar la llista dels millors clubs del món elaborada per la IFFHS.
La temporada 1998/99 (la del Centenari) comença amb eleccions presidencials el juliol, que són guanyades per cinquena vegada consecutiva per Núñez. La temporada no comença bé, l'equip torna a perdre la Supercopa d'Espanya contra el Reial Mallorca, és eliminat de la Lliga de Campions a la lligueta de vuitens i eliminat de la Copa del Rei a quarts de final. En un intent de redirigir el rumb, a principi de l'any 1999 s'incorporen a l'equip els germans Frank de Boer i Ronald de Boer. El mes de novembre van començar els actes de celebració del Centenari del Club. Entre els molts actes celebrats, cal destacar el partit del Centenari (abril 1999) que enfronta el Barça contra la selecció del Brasil. El partit acaba amb empat a 2 gols. El mes anterior s'havia celebrat un emotiu partit-homenatge a Johan Cruyff al Camp Nou. L'ocasió serveix per homenatjar alhora al "dream team" de principi dels noranta. Finalment el Barça assoleix el títol de lliga a tres jornades del final del campionat. En la temporada del Centenari, les quatre seccions més importants del club van aconseguir com a mínim el títol de la Lliga.
La temporada 1999/00 suposà el final de l'era Núñez i comportà alhora la dimissió de l'entrenador Van Gaal. A final de temporada la situació arriba a insostenible per diversos motius: El joc del Barça desagrada l'afició, i aquesta i la premsa mostren la seva crispació contra Van Gaal, es constitueix la plataforma Elefant Blau (presidida per Joan Laporta) i a final de temporada l'equip no assoleix cap títol a excepció de la Copa Catalunya. Així doncs, Núñez convoca eleccions per al 27 de juliol del 2000 i posa fi als seus 22 anys de mandat.
La dècada dels 90 a suposar una de les més exitoses del club en tots els sentits, tant pel que fa a títols com als àmbits social i de seccions. Les seccions més importants del club van assolir grans triomfs:
- L'equip de bàsquet es va consolidar a l'elit del bàsquet nacional i europeu, tot i que no va conquistar la Copa d'Europa, va arribar a la final fins a quatre ocasions durant aquesta dècada.
- L'equip d'handbol va esdevenir el millor equip d'handbol del món i molt probablement de la història: va guanyar tots els títols possibles, entre els quals destaquen sis Copes d'Europa (cinc consecutives) i set lligues.
- L'equip d'hoquei sobre patins va assolir durant aquest període, entre d'altres títols, dues Copes d'Europa i quatre OK Lligues.
2001-2003: Transició presidencial sense títols
Les eleccions a president, després de la marxa de Núñez, donen la victòria a l'anterior vicepresident i empresari hoteler Joan Gaspart Solves. Amb ell al capdavant, el club iniciarà una etapa amb resultats esportius negatius.
La curta era Gaspart s'inicia, a més a més, amb l'inesperat fitxatge pel Reial Madrid del davanter portuguès Luis Figo, un jugador molt estimat per l'afició blaugrana que considera el seu pas al club blanc com una imperdonable traïció.[46] Aquest episodi coincideix amb l'inici d'un període esplendorós per al club madrileny, amb Florentino Pérez de president. Aquest fet fa encara més palesa la crisi del Barça, que completarà un cicle de cinc anys sense assolir cap títol oficial de futbol.
Gaspart, apressat pel cas Figo, malbarata els diners percebuts per la clàusula de rescissió del portuguès amb fitxatges que no ofereixen el rendiment esperat, com ara Emmanuel Petit i Marc Overmars de l'Arsenal FC londinenc), Alfonso Pérez del Reial Betis i Gerard López que torna del València CF, i posteriorment dels argentins Juan Roman Riquelme i Javier Saviola, pel qual desemborsa una gran quantitat de diners.[47] Ni Llorenç Serra Ferrer primer, ni Carles Rexach després, aconseguiran des de la banqueta que l'equip rutlli a satisfacció de l'afició, que cada cop es mostra més crítica amb la marxa del club. Finalment, la decisió del president de repescar com a entrenador Louis Van Gaal, un home rígid, poc estimat per l'afició i amb enfrontaments habituals amb la premsa, accelerarà el final de Gaspart, que dimitirà a principis del 2003 després de suportar diverses mocadorades i el rebuig creixent d'una afició frustrada i oposada a la gestió del president. Gaspart va ser substituït per Enric Reyna i uns mesos després per una Comissió Gestora encapçalada per Joan Trayter que va preparar el camí per convocar eleccions a la presidència del club.
Durant el seu mandat, Gaspart inicià les obres de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí i amplià i millorà el Museu del FC Barcelona, el qual batejà amb el nom de Museu President Núñez. La secció de bàsquet, això sí, assolí grans èxits (entre ells la Copa d'Europa) sota la direcció del tècnic serbi Svetislav Pešić.
2003-2012: "Laporta president", Josep Guardiola i el millor Barça de la història
2003-2010: Presidència de Joan Laporta: dues Lligues de Campions i quatre Lligues
La victòria de Joan Laporta a les eleccions celebrades el juny del 2003[48] va suposar un canvi radical en la gestió del club, trencament radicalment amb el passat. La nova directiva va aprofundir en la catalanització del club i va procedir a contractar una plantilla nova de jugadors joves i motivats pel triomf, que portaren novament l'equip a guanyar títols.
2003-2006: Rijkaard, Ronaldinho i la segona Champions
Amb Txiqui Begiristain de director tècnic i Frank Rijkaard d'entrenador, es va poder armar un equip de figures encapçalades pel brasiler Ronaldinho, que aviat va meravellar sobre el camp. La temporada 2004/05 el FCB va aconseguir el campionat de Lliga i només la mala sort davant el Chelsea FC el va deixar fora de la Champions League. S'havien consolidat, però, els fonaments del que seria un gran equip.
La següent temporada 2005/06 constitueix una de les més glorioses de la història del club, que aconseguí el doblet: Lliga i Copa d'Europa. A la lliga, el Barça no té rival. L'equip guanya el clàssic per 0 gols a 3 i és ovacionat al mateix Santiago Bernabéu. L'equip repeteix títol, encadenant una sèrie de catorze victòries consecutives, mentre el camerunès Samuel Eto'o aconsegueix el pichichi amb 26 gols. D'aquesta manera, l'equip és reconegut internacionalment per la premsa. A la Champions League el Barça eliminarà successivament el Chelsea, el Benfica i l'AC Milan i s'imposarà el 17 de maig, a la final de París, a l'Arsenal FC londinenc per 2 gols a 1. Tots dos gols foren assistits per Larsson i els marcaren Samuel Eto'o i Belletti.
L'1 de juny del 2006 el president Laporta inaugurà oficialment la nova Ciutat Esportiva Joan Gamper amb una superfície de 136.839 metres quadrats a Sant Joan Despí.[49]
2006-2008: Crisi esportiva i institucional
La temporada següent comença una llarga sèrie de fets que desestabilitzen la pau social al club. El primer, succeeix el 19 de juliol del 2006, quan una sentència judicial obliga la directiva a convocar eleccions a la presidència, en considerar que Joan Laporta ha presidit el club quatre temporades (la primera entre els dies 22 i 30 de juny del 2003).[50] El 21 de juliol, Joan Laporta anuncia la seva dimissió i la convocatòria de la Comissió Gestora, presidida per Xavier Sala i Martín per celebrar eleccions a la presidència. El 26 de juliol, la Junta Directiva dimiteix i l'economista queda com a president de la Comissió Gestora, que fixa les eleccions per al dia 3 de setembre. Paral·lelament, quatre socis presenten denúncies davant el Tribunal Català de l'Esport per inhabilitar Joan Laporta per incompliment dels estatuts del club. Tanmateix, el Tribunal Català de l'Esport acorda no admetre-les a tràmit.[51] Malgrat que dos socis van manifestar la seva precandidatura a les eleccions, només Joan Laporta assoleix el nombre de signatures necessàries (1.804) per presentar-s'hi. Això permet que el 22 d'agost, dia del Trofeu Joan Gamper, Joan Laporta sigui una altra vegada proclamat president del Barça.
El mes de setembre del 2007 es fa pública la decisió d'establir un acord de col·laboració amb UNICEF, pel qual el club finançarà nombroses campanyes solidàries al Tercer Món, al mateix temps que inserirà (per primera vegada en tota la seva història) el logotip de l'organització solidària a les samarretes del primer equip de futbol.[52] El 7 de setembre, Joan Laporta viatja a Nova York i presenta a l'ONU l'acord i el 12 de setembre, en partit de la fase de grups de la Champions League contra l'equip búlgar del Levski Sofia, l'equip llueix per primera vegada el logotip a la samarreta.
La temporada futbolística 2006-2007 acaba sense l'assoliment de cap títol important i enmig de moltes crítiques vers una suposada permissibilitat en la direcció dels jugadors més importants de l'equip com Ronaldinho o Deco.[53] El club reacciona anunciant l'elaboració d'un codi intern que establirà les regles de disciplina a seguir i un enduriment en la gestió del planter.
Malgrat tot i a pesar de la contractació del futbolista francès de l'Arsenal FC, Thierry Henry, la temporada 2007-2008 acaba igual que l'anterior, sense cap títol important per part del primer equip de futbol i enmig d'una greu crisi institucional i esportiva. Aquesta situació provoca la destitució de l'entrenador Frank Rijkaard i els transferiments dels jugadors Ronaldinho i Deco a l'AC Milan i Chelsea FC, respectivament i dona lloc a la presentació, per part del soci Oriol Giralt i Gili, d'un vot de censura contra la directiva de Joan Laporta, el qual és votat el dia 6 de juliol.[54] Malgrat que el vot de censura no assoleix els dos terços requerits per provocar el cessament de la Junta Directiva, els bons resultats relatius obtinguts fan que vuit directius de la Junta facin pública la seva dimissió i que Joan Laporta anunciï que posarà el seu càrrec a disposició de l'Assemblea de Compromissaris[55] que es va celebrar el 24 d'agost del 2008 i que superà amb un 55% dels vots emesos.
- Jugadors destacats d'aquest període
Puyol
1999–2014
Valdés
2002–2014
Iniesta
2002–2018
Ronaldinho
2003–2008
Deco
2004–2008
Eto'o
2004–2009
Messi
2004–2021
Thierry Henry
2007–2010
Keita
2008–2012
Piqué
2008–
2008-2012: L'era Guardiola
De cara a la temporada 2008-09, tot i que Laporta valorà la possibilitat de convèncer Johann Cruyff perquè lideràs la transició de l'equip, finalment l'holandès rebutjà i aconsellà la contractació de Josep Guardiola, antic jugador i capità del Barça, com a entrenador del primer equip, malgrat acreditar només una curta experiència com a entrenador en l'equip filial.[56] Tanmateix, Guardiola canvia totalment la moral i l'esperit de superació del col·lectiu i el Barça aconsegueix una bellesa en el joc i uns èxits esportius que el situen en primera línia mediàtica a tot el món.
El Barça guanya la primera Copa del Rei de la dècada, en superar l'Athletic Club de Bilbao per 4 gols a 1, i pocs dies després guanya la Lliga, assolint un rècord històric de punts i materialitzant una victòria històrica vers el Reial Madrid al Santiago Bernabéu, al qual derrota per un resultat final de 2 gols a 6. Per fer el seu primer triplet, el Barça aconsegueix la seva tercera Lliga de Campions, derrotant contundentment l'Olímpic de Lió, el Bayern de Munich i, per gol-average i amb un gol de llegenda d'Iniesta en temps afegit, el Chelsea FC en eliminatòries prèvies, i fa allò que alguns creien "impossible": destronar el Manchester United del tron futbolístic europeu. El dia 27 de maig de 2009, a l'Estadi Olímpic de Roma, el millor Barça de tots els temps[57] conquereix la tercera Lliga de Campions per 2 a 0, amb gols d'Eto'o i Messi, davant el Manchester United.[57] Aconsegueix així fer història amb un triplet, el primer que aconsegueix un equip de la lliga espanyola i el cinquè equip d'Europa en fer-ho (Cèltic de Glasgow 1967, Ajax d'Amsterdam 1972, PSV Eindhoven 1988 i Manchester United 1999).[58]
La temporada 2009-10 s'inicia amb la marxa de Samuel Eto'o a l'Inter de Milà i l'arribada de Zlatan Ibrahimović, comprat per 66,0 milions d'euros a l'Inter, i amb les victòries del Barça a l'agost tant a la Supercopa d'Espanya com a la Supercopa d'Europa.
L'1 de desembre de 2009 Lionel Messi guanya la seva primera Pilota d'Or (com a millor jugador) i Xavi Hernández la de Bronze.
El 19 de desembre de 2009 el "Barça de les 6 Copes" guanya a Abu Dhabi el Campionat del Món de Clubs, l'únic títol que mancava al museu del club i amb el qual es tanca un any històric durant el qual es conquereixen tots els títols possibles, una fita mai assolida per cap altre club al món.
La temporada 2010/2011 el FC Barcelona oficialitza la cessió del davanter suec Zlatan Ibrahimović a l'AC Milan amb una opció de compra obligatòria per 24 milions d'euros.[59] A canvi, el FC Barcelona fitxa el davanter asturià David Villa, comprat al València CF per 40 milions d'euros.[60] Aquesta temporada el FC Barcelona guanya la Supercopa d'Espanya, la Lliga i la quarta Lliga de Campions, derrotant a les semifinals el Reial Madrid amb dos gols de Messi al Bernabéu i de Pedro al Camp Nou. A més, el 10 de gener de 2011 Lionel Messi guanya la seva segona Pilota d'Or consecutiva (com a millor jugador), Andrés Iniesta la Pilota de Plata i Xavi Hernández la de Bronze, completant un podi de jugadors tots formats a la Masia.
El dia 28 de maig de 2011, el Barça torna 19 anys després a l'Estadi de Wembley de Londres, on va guanyar el 1992 la primera Copa d'Europa de la història del club. El Barça guanya la quarta Lliga de Campions davant del Manchester United, repetint així la final del 2009 Lliga de Campions, amb un resultat final de 3 a 1 amb gols de Pedro, Messi i David Villa i el gol de l'honor del Manchester United de Wayne Rooney. Amb aquesta quarta Lliga de Campions, Josep Guardiola entra a la història del futbol com l'entrenador més jove en guanyar dues Champions Leagues.
.jpg)
La temporada 2010/2011 el FC Barcelona també aconsegueix a la Lliga un marcador històric en guanyar, el 28 de novembre de 2010, per 5 gols a 0 el Reial Madrid de José Mourinho, amb gols de Xavi, Pedro, Jeffren i dos de David Villa.
La temporada 2011/2012 és l'última de Josep Guardiola com a entrenador del Barça. El 25 d'agost de 2011, el FC Barcelona guanya la seva quarta Supercopa d'Europa en guanyar a la final al FC Porto per 2 a 0, amb gols de Messi i Cesc Fàbregas, el nou fitxatge del club.
El 18 de desembre de 2011, el FC Barcelona guanya per segona vegada a la seva història el Campionat del Món de Clubs en derrotar a les semifinals a l'Al-Sadd de Qatar per 4 a 0[61] i a la final al Santos del Brasil per 0 a 4, amb gols de Lionel Messi (2), Cesc Fàbregas i Xavi Hernández.[62] Així doncs, Guardiola es converteix en l'únic entrenador de la història del FC Barcelona en guanyar dos Campionats del Món de Clubs. A més a més, el 9 de gener de 2012 Lionel Messi guanya la seva tercera Pilota d'Or consecutiva (com a millor jugador), Xavi Hernández la Pilota de Plata i Neymar la de Bronze.
El dia 27 d'abril del 2012, després que l'equip caigui eliminat contra el Chelsea FC en semifinals de la Champions League, Pep Guardiola anuncia en roda de premsa que no seguirà la temporada següent.[63]
El dilluns 7 de maig del 2012, el FC Barcelona rep 7 premis de la IFHHS (Federació Internacional d'Història i Estadística de Futbol) per:
- Millor Equip Europeu.
- Millor Equip Mundial de l'última dècada.
- Millor Entrenador d'un club del 2011: Pep Guardiola.
- Millor Organitzador: Xavi Hernández.
- Millor Golejador Lionel Messi.
Presidència de Sandro Rosell
El 13 de juny de 2010 Sandro Rosell va guanyar les 12es eleccions a la presidència del club, quedant molt per davant de la resta de presidenciables.[64]
El 10 de desembre de 2010 la junta directiva va fer públic un acord a partir del qual Qatar Foundation posaria publicitat a la samarreta de l'equip de futbol durant cinc anys a canvi del pagament de 170 milions d'euros.[65][66] Així es posava fi a 111 anys d'història de la secció de futbol sense portar un patrocinador al frontal de la samarreta. La decisió va generar polèmica perquè la samarreta s'havia mantingut més d'un segle sense portar publicitat retribuïda. A més, el fet que la Qatar Foundation tingués un vincle directe amb el rei d'aquest estat, el xeic Hamad bin Khalifa Al Thani, i que Qatar no fos un país amb els estàndards democràtics occidentals, van fer aixecar diverses veus contra la mesura de la junta de Rosell.[67]
El dia 23 de gener del 2014, després de patir diverses amenaces i de ser demandat per suposades irregularitats en el fitxatge del jugador Neymar, Rosell presentà la seva dimissió irrevocable i deixà el Vicepresident primer Josep Maria Bartomeu i Floreta com a president.[68]
2012-2013: Etapa tràgica de Tito Vilanova
.jpg)
El 10 de maig del 2012, el president Sandro Rosell anuncia que Tito Vilanova serà l'entrenador del primer equip del Barcelona la temporada següent.[69]
El 21 de juliol de 2012, Tito Vilanova signa el seu contracte com a primer entrenador del Barça per dues temporades, davant els mitjans de comunicació i de Sandro Rossell i Andoni Zubizarreta. En la roda de premsa posterior a l'acte de la signatura, Tito Vilanova assegura que perdrà totes les comparacions amb Pep Guardiola. Aquesta afirmació, dirigida als culers, és encertada en part, ja que en començar la temporada 2012-2013 el Barça perd la Supercopa d'Espanya davant el Reial Madrid, amb els resultats d'una victòria per 3-2 en l'anada i una derrota per 2 a 1 en la tornada.
Tot i així, a la Lliga, el de Bellcaire supera de llarg al seu predecessor, i en la primera volta (19 partits) el club aconsegueix 18 victòries i un empat, 55 punts. D'aquesta manera també supera el rècord del Reial Madrid (13 victòries i 2 empats) i s'estableix la millor primera volta de la història de la Primera Divisió Espanyola de Futbol, deixant el segon classificat a onze punts i el tercer a divuit. A les quatre primeres jornades de la segona volta, el Barça pateix la seva primera derrota al camp de la Real Sociedad de Fútbol, un empat i dues victòries (62 punts). Messi estableix un nou rècord, el de partits consecutius de lliga marcant. Finalment, l'equip es proclama campió l'11 de maig de 2013, gràcies a un empat entre el Reial Madrid i el RCD Espanyol, i obté així el seu quart títol de Lliga en les darreres cinc temporades.[70] A més, el 7 de gener de 2013 Lionel Messi guanya la seva quarta Pilota d'Or consecutiva, convertint-se així en el primer i únic jugador de la història del futbol en guanyar-ne més de tres, i Andrés Iniesta guanya la Pilota de Bronze.
Tanmateix, el Barcelona no es mostra tan superior en els "Clàssics" com als últims anys, empatant per 2-2 el partit de Lliga al Camp Nou i perdent per 2-1 el partit de la segona volta al Santiago Bernabéu. A més, a les semifinals Copa del Rei, el Madrid elimina al Barça per un resultat total de 4 a 2 (1-1 a l'anada i 1-3 la tornada).
El dia 19 de juliol del 2013, el president Sandro Rosell anuncia que Tito Vilanova no seguirà al capdavant de l'equip per la recaiguda de la malaltia que pateix des de fa més d'1 any.[71] El dia 23 de juliol del 2013, la junta directiva fa oficial amb un comunicat el fixatge de l'entrenador argentí Gerardo Martino.[72] Vilanova acabarà morint per les complicacions de la malaltia que patia el 25 d'abril del 2014 a Barcelona.
2013-2020: Inestabilitat institucional i presidència de Bartomeu
el 'Tata' Martino
La temporada 2013-2014 va començar amb la presentació del nou fitxatge de Neymar, la nova promesa mundial provinent del Santos FC, que va tenir un cost de 57 milions d'euros i que fou rebuda en la seva presentació Camp Nou per més de 56.500 espectadors.[73] El juliol, Tito Vilanova va anunciar que no podrà seguir en el club a causa del tractament de la seva malaltia. Després de cerques, el 23 de juliol es resol que el nou entrenador del Barça serà el 'Tata' Martino, ex del Newell's Old Boys de l'Argentina. Es disputa l'anada de la Supercopa d'Espanya davant l'Atlètic de Madrid el 21 d'agost a l'Estadi Vicente Calderón, aquest partit acaba en empat 1-1 amb marcacions de l'ex blaugrana David Villa i de la nova incorporació: Neymar. El partit de tornada en el Camp Nou, es duu a terme el 28 d'agost. Acaba novament en empat, aquesta vegada sense gols pel que l'equip culé es proclama campió gràcies a la regla del gol de visitant.
.jpg)
Són baixes durant el mercat: Thiago Alcántara, qui marxa al Bayern de Munic. A més són cedits: Rafinha Alcántara al Celta de Vigo, Gerard Deulofeu a l'Everton FC i Bojan Krkić a l'Ajax d'Amsterdam. El 13 de gener es realitza la gala del FIFA Pilota d'Or, en la qual Lionel Messi es queda en segona posició sent superat per Cristiano Ronaldo. A més l'argentí al costat de Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Daniel Alves, són inclosos en el FIFA/FIFA Pro World XI.
Durant el gener de 2014, el FC Barcelona és acusat de frau fiscal cap a la Hisenda pública a causa d'irregularitats en el traspàs de Neymar. A causa d'aquesta polèmica judicial, el 23 de gener Sandro Rosell dimiteix com a president del club, prenent el càrrec el seu vicepresident primer Josep Maria Bartomeu. Una altra acusació arribaria el 2 d'abril, aquesta vegada per part de la FIFA, qui acusa al Barça de realitzar infraccions en la inscripció de jugadors menors de 18 anys entre 2009 i 2013, per aquests motius se'ls impedeix fitxar jugadors per dos cicles (fins a juny de 2015). Després d'això el club recorre la sanció sent aquesta ajornada. El 5 d'abril, es duu a terme un referèndum pel projecte Espai Barça, que inclou una reforma completa del Camp Nou i un nou Palau Blaugrana. La proposta va ser aprovada pels socis que van votar, amb un 72,36% de suport.
Novament s'enfronten a l'Atlètic de Madrid, aquesta vegada pels quarts de final de la Lliga de Campions. En el partit d'anada a l'1 d'abril en el Camp Nou, empaten 1-1 amb marcacions de Neymar i Diego Ribas. En la tornada el 9 d'abril, els blaugranes es veuen superats i cauen pel compte mínim quedant eliminats. Una setmana després, el 16 d'abril, el conjunt culé disputa la final de la Copa del Rei davant el Reial Madrid a Mestalla. Els merengues obren el compte als 11 minuts per mitjà d'Ángel Di María, l'esperança tornaria en el minut 68' amb el gol de cap de Marc Bartra, però Gareth Bale sentenciaria la final lliurant-li la copa al conjunt blanc.
Després de 37 jornades de dura lluita pel títol de Lliga, tot es defineix en la denominada "final de la Lliga" entre el Barça i l'Atlètic de Madrid, la qual es disputa en el Camp Nou el 17 de maig davant uns 96 mil espectadors. Malgrat que els culés comencen guanyant amb gol d'Alexis Sánchez, els matalassers empaten amb gol de Diego Godín. Amb l'empat definitiu, l'Atlètic de Madrid aconsegueix el títol deixant al FC Barcelona com subcampió. Després del partit l'entrenador Gerardo Martino deixa el seu lloc al comandament del primer equip, a causa que els resultats no van ser els millors. D'aquesta manera es tanca el pas de l'argentí pel club, amb un 74,01% de rendiment en els 59 partits que va dirigir.
L'era Luis Enrique
Es dona inici a la temporada 2014-2015 amb la presentació de Luis Enrique com a nou entrenador del primer equip. El 22 de maig és presentat el primer fitxatge de la campanya, es tracta del porter alemany Marc-André ter Stegen, qui arriba procedent del Borussia Mönchengladbach per 12 milions d'euros. A ell se'ls suma la tornada dels cedits: Rafinha Alcántara i Gerard Deulofeu; juntament amb Jordi Masip promocionat del filial. També es fitxa al davanter Luis Suárez del Liverpool per 81 milions d'euros, també s'integren a l'equip: el porter Claudio Bravo, els defenses Jérémy Mathieu, Thomas Vermaelen i Douglas Pereira; i el migcampista croat Ivan Rakitić. Les baixes del mercat van ser: Cesc Fàbregas, Jonathan dos Santos, Isaac Cuenca, Alexis Sánchez, Oier Olazábal, Bojan Krkić, José Manuel Pinto, al costat d'ells el porter Víctor Valdés i després de 15 anys el capità Carles Puyol es retira del futbol professional. A més van ser cedits Cristian Tello al FC Porto (per dos anys), Gerard Deulofeu i Denis Suárez (per dos anys) al Sevilla FC, Ibrahim Afellay a l'Olympiacos FC i Alex Song al West Ham United.
El 21 d'agost el Comitè d'Apel·lació de la FIFA ratifica la seva decisió i manté la sanció imposada al club, impedint-li tornar a fitxar jugadors per dos cicles, és a dir, fins a gener de 2016. Després de la tercera derrota en la Lliga davant la Reial Societat el 4 de gener, és destituït Andoni Zubizarreta com a Director Esportiu pels mals resultats, en el seu lloc es crea una Comissió Tècnica formada per Carles Rexach i Ariedo Braida. Després d'això el 7 de gener el president Josep Maria Bartomeu convoca a eleccions anticipades pel juliol de 2015. El 12 de gener en la gala de la FIFA Pilota d'Or, Lionel Messi novament queda en segona posició després de Cristiano Ronaldo, i és al costat d'Andrés Iniesta inclòs en l'Equip Ideal de l'any.
Quedant una jornada per disputar-se d'un extenuant campionat, el 17 de maig l'equip es proclama campió de Lliga després de vèncer a l'Atlètic de Madrid en el Vicente Calderón pel compte mínim. Per a l'última jornada, se li realitza un comiat a l'estadi barcelonista al capità Xavi Hernández, qui abandonaria el club després de 17 temporades per emprendre rumb a Qatar. A la setmana següent, el 30 de maig es juga la final de la Copa del Rei en el mateix Camp Nou, on els blaugranes s'imposen per 3-1 a l'Athletic Club amb doblet de Messi i un gol de Neymar, obtenint així el 27è títol de Copa.
El 6 de juny a l'Estadi Olímpic de Berlín els culés s'enfronten a la Juventus per la final de la Lliga de Campions després de vèncer al Bayern de Munic en les semifinals. Sent un partit molt disputat el Barça aconsegueix alçar-se per cinquena ocasió com a Campió d'Europa amb gols de Rakitić, Suárez i Neymar en l'últim minut; d'aquesta forma el FC Barcelona aconsegueix el seu segon Triplet tancant una temporada històrica. Finalment Bartomeu al costat de la seva directiva dimiteixen fent de manera oficial les eleccions per la presidència, prenent el comandament la Comissió Gestora encapçalada per Ramon Adell.
El 20 de desembre el Barça guanya el seu tercer Mundial de Clubs després de derrotar en la final al River Plate per 3-0, amb dos gols de Suárez i un de Messi. D'aquesta manera, el FC Barcelona acaba un any espectacular guanyant 5 dels 6 títols possibles en un any. Suárez assoleix un récord a la competició marcant cinc gols al mateix torneig[74] El Mundial de Clubs és el 20è títol internacional de Barcelona, un rècord únicament igualat pel club egipci Al Ahly.[75] En marcar 180 gols el 2015 a totes les competicions, Barcelona marca el rècord de major nombre de gols marcats en un any natural, superant el rècord de 178 gols del Reial Madrid el 2014.[76]
Malgrat la sanció exercida per la FIFA, el club blaugrana incorpora dos nous jugadors: Aleix Vidal del Sevilla FC per 18 milions d'euros, i Turan de l'Atlètic de Madrid per 34 milions. Malgrat això, els jugadors no poden jugar fins a gener de 2016.
El 10 de febrer de 2016, es classifica per a la sisena final de la Copa del Rei de les vuit darreres temporades, el Barcelona Luis Enrique supera el rècord de 28 partits consecutius invictes en totes les competicions fixades per l'equip de Guardiola la temporada 2010–11, amb un 1-1 amb el València a la segona eliminatòria de la Copa.[77] Amb una victòria de 5-1 al Rayo Vallecano el 3 de març, el 35è partit de Barcelona invicte, el club trenca el rècord espanyol de 34 partits del Real Madrid invicte a totes les competicions de la temporada 1988-1989,[78][79] establint-se en 39 partits invicte, en perdre el 2 d'abril de 2016 per 2-1 davant el Reial Madrid al Camp Nou.[80] El 14 de maig de 2016, Barcelona obté el seu sisè títol de la Lliga en vuit temporades.[81] Messi, Suárez i Neymar acaben la temporada amb 131 gols, batent el rècord que havien establert l'any anterior de major nombre de gols per un trio atacant en una sola temporada.[82] El Barça queda eliminat per l'Atlètic de Madrid a la Lliga de Campions però revalida el títol de Copa, aconseguint així el setè doblet de la seva història.[83]
La temporada 2016-17 va ser l'última de Luis Enrique a la banqueta blaugrana causa de la seva renúncia producte del degast que implica el treball, segons el mateix entrenador explica en roda de premsa el mes de març.[84] Guanya la Supercopa d'Espanya a l'Sevilla F.C per un global de 5-0.[85] El 8 de març de 2017, Barcelona protagonitza la remuntada més gran de la història de la Lliga de Campions derrotant per 6-1 al Paris Saint-Germain FC (marcador global 6-5), tot i perdre l'anada a França per un marcador de 4-0, (veure artícle de la remuntada)[86] però cau davant la Juventus FC per un global de 3-0.[87] Va repetir títol de Copa i va quedar segon a la Lliga a 3 punts del Reial Madrid.
L'era Valverde i Quique Setién
El 29 de maig de 2017, l'ex jugador Ernesto Valverde és nomenat successor de Luis Enrique signant un contracte de dos anys amb opció per a un any més.[88] El mateix any el directiu Javier Bordas proposà de formar una secretaria tècnica amb Monchi, Jordi Crujff i Thierry Henry, però el club ho desestimà i es decantà per Pep Segura, seguidor d'un altre model.[89]
El 20 de setembre de 2017, Barcelona fa una declaració exercint la seva posició sobre el referèndum sobre la independència de 2017 i l'anomenada Operació Anubis expresant que "davant dels fets succeïts els darrers dies, i especialment avui, en relació amb la situació política que viu Catalunya, el FC Barcelona, fidel al seu compromís històric amb la defensa del país, de la democràcia, de la llibertat d'expressió i del dret a decidir, condemna qualsevol acció que pugui impedir l'exercici ple d'aquests drets."[90] La Junta demana posposar el partit davant la Unión Deportiva Las Palmas el dia del referèndum a causa de la intensa violència policial a Catalunya, però la Lliga ho declina, amenaçant amb la pèrdua de sis punts. El Barcelona condemna la violència però disputa el partit a porta tancada.[91][92] Dos consellers, Jordi Monés i Carles Vilarrubí, van presentar les seves renúncies per protestar pel fet que es disputés el partit.[93] El Barça guanya la Lliga i Copa en la temporada 2017–18. El Barça estableig un nou rècord de partits sense perdre (43) a la història de la Lliga.[94] Pitjor sort pateix a la Lliga de Campions amb una inesperada derrota amb l'AS Roma.
La temporada següent repeteix títol de Lliga, però perd la final de Copa davant al València CF i queda eliminat de la Lliga de Campions pel Liverpool FC. Aquell estiu la política esportiva del club es redreçà, particularment pel que fa al futbol formatiu i el filial, per evitar repetir casos de fuga de talents com el d'Èric Garcia. Amb aquesta finalitat, la directiva prescindí de Pep Segura, responsable d'aquest nou model que evitava fer propostes esportives i econòmiques a jugadors joves i que provocava una fuga de talents a altres clubs europeus. Tant Segura com Bakero eren més partidaris de pescar talent fora del club, i tots dos romangueren apartats d'aquesta àrea per decisió de la directiva.[95]
El 13 de gener de 2020, l'ex entrenador del Reial Betis Quique Setién va substituir Ernesto Valverde com a nou entrenador de Barcelona, després de la derrota davant de l'Atlètic Madrid a la Supercopa d'Espanya.[96] Valverde va ser cessat tot i que l'equip era líder de la Lliga i havent acabat primer del seu grup a la Lliga de Campions.[97] Es va filtrar que s'havia intentat fitxar a Xavi Hernández per substituir-lo.[98] El Barça va arribar líder a la parada obligada per la Pandèmia per coronavirus.[99]
Un cop represa la competició, el Barça va mantenir el liderat fins a la jornada 30, quan un empat amb el Sevilla FC va fer que el Reial Madrid superés l'equip català a la classificació. El Reial Madrid acabaria guanyant la Lliga i el Barça mantindria la segona posició fins al final. A la represa de la Champions League, també suspesa per la pandèmia, el FC Barcelona va aconseguir eliminar el Nàpols als vuitens de final, però va quedar eliminat als quarts després de perdre per 2-8 contra el Bayern de Munic.[100] Després d'aquesta derrota, Quique Setién va ser destituït. Els estatuts marquen que s'han de celebrar entre el 15 de març i el 15 de juny i el 17 d'agost de 2020 Josep Maria Bartomeu va comunicar que les eleccions se celebrarien el primer dia de partit al Camp Nou a partir del 15 de març. El 19 d'agost s'anuncià el fitxatge com a nou entrenador del neerlandès Ronald Koeman.[101]
Després de no aconseguir posposar la moció de censura que la plataforma Més que una Moció va promoure, i que havia de dur-se a terme a principis de novembre de 2020, i ser amenaçat amb conseqüències jurídiques,[102] el 27 d'octubre de 2020, Josep Maria Bartomeu i la resta de la junta directiva va dimitir de la presidència conjuntament amb el resta de junta directiva[103] deixant pas a una Comissió Gestora presidida per Carles Tusquets.[104] Aquesta comissió gestora anuncià la convocatòria electoral per al 24 de gener de 2021, però per raó de la pandèmia de COVID-19 finalment es van ajornar al 7 de març.
2021-present: Sortida de Messi i nova era en la crisi institucional
El guanyador de les eleccions fou Joan Laporta i Estruch amb un 54,28% dels vots,[105] i l'auditoria presentada en octubre de 2021 va revelar que la gestió de Bartomeu va disparar la massa salarial d'un 61% entre 2018 i 2021, deixant un deute de 1.350 milions fins al març del 2021, despeses d'intermediació significatives i poc habituals en anys anteriors.[106]
El Barcelona va guanyar la seva 31a Copa del Rei, el seu primer trofeu sota la direcció de Ronald Koeman, després de derrotar l'Athletic de Bilbao per 4-0 a la final.[107] El 5 d'agost del 2021, malgrat que el Barcelona i Lionel Messi havien arribat a un acord i de la clara intenció de les dues parts per signar un nou contracte, l'acord no es va poder produir a causa dels obstacles financers i estructurals que plantejava la normativa de la Lliga espanyola.[108] El 10 d'agost es va anunciar que Messi havia fitxat pel París Saint-Germain de la igue 1 francesa com a agent lliure, posant fi a la seva etapa de 21 anys amb el Barcelona.[109] Koeman va ser destituït com a entrenador el 28 d'octubre de 2021, i el 6 de novembre es va anunciar a Xavi com a nou entrenador del club, amb un contracte fins a 2024.[110]
El 8 de desembre, el Barcelona va baixar a l'Europa League per primera vegada en 17 anys, en quedar tercer a la fase de grups de la Lliga de Campions 2021-22.[111]
Símbols
Nom
L'entitat fou fundada, el 29 de novembre de 1899, com a Foot-ball Club Barcelona, amb el nom totalment en anglès.[112]a sota la dictadura de Franco, es va castellanitzar el nom, per un decret governamental que obligava a usar l'espanyol (el castellà) en les denominacions de les associacions. És per això que el 15 de gener de 1941 es va establir Club de Fútbol Barcelona com a nom de l'entitat.[113]
L'últim canvi es va produir durant els últims anys del règim franquista: el 8 de novembre de 1973, es recuperà la forma Futbol Club Barcelona, que s'ha mantingut fins avui.[114]
Colors
Hi ha diverses versions sobre l'origen i el motiu pel qual es van escollir els colors històrics en la seva samarreta. La versió més creïble és la que assenyala que va ser Joan Gamper, el fundador del club, qui en va decidir els colors. De fet, està comprovat que en el primer partit que va jugar Gamper a Barcelona, abans de la fundació del club, ja va usar un casquet amb els colors blau i grana.
Fins fa poc s'especulava que el més lògic era que escollís aquestes tonalitats perquè són els colors del FC Basilea, equip suís en el qual es creia que Gamper havia jugat en el passat.[115]
Algunes especulacions històriques també han tingut en compte que el blau i el grana eren els colors de l'escut del cantó suís de Ticino, la relació de Gamper amb el qual es reduïa al fet que allí residia la seva germana Rosa.[116]
Unes altres versions que han circulat sostenen que l'elecció va estar motivada perquè un dels assistents a la reunió fundacional exhibia entre els seus dits un llapis de comptabilitat amb els clàssics colors blau i vermell i que, mancant unes altres propostes, algú es va fixar en el llapis i va proposar aquells colors.[116][117]
Una quarta versió situa l'origen en el fet que la mare d'un dels primers jugadors, la Sra. Comamala, va repartir unes faixes blaves i granes entre els futbolistes, la qual cosa va induir a escollir definitivament els colors blau i grana.[116]
Fa poc s'ha plantejat una nova hipòtesi que indica que els colors provenen del sud d'Alemanya, concretament de Heidenheim, el poble natal d'Otto Maier, un dels fundadors del Club.[116][118]
Actualment, el club defensa la teoria que els colors provenien de l'equip de rugbi de Merchant Taylor (Crosby, Liverpool), escola on van estudiar Arthur i Ernest Witty. Els germans Witty s'hi havien involucrat després de la fundació del club.[119]
Durant els primers deu anys, la samarreta era meitat blau marí i meitat grana, les mànigues amb els colors invertits i els pantalons blancs, tot i que també hi ha constància d'algun partit jugat amb pantaló fosc.[120] A la temporada 1909-1910 es van introduir les franges verticals blava i grana; cap a 1913 els pantalons van passar a ser negres i set anys després blaus, indumentària que ja seria definitiva, amb lleus variacions segons les èpoques en el gruix i nombre de franges verticals i en la intensitat i tonalitat del blau i del grana.
En els primers anys, el Barça utilitzà unes camises mig blaves i mig grana, i posteriorment s'imposaren les ratlles blaugranes verticals, l'amplària de les quals ha variat al llarg de la història. Només els equips de les seccions de bàsquet, rugbi i atletisme han lluït en algunes èpoques ratlles blaugranes horitzontals. Amb motiu del centenari, el primer equip de futbol adoptà una samarreta similar a la dels primers temps, meitat blava i meitat grana. Pel que fa als pantalons, en els primers temps foren de color blanc fins a 1913, en què se substituïren pel color negre. Des dels anys vint fins a l'actualitat, el Barça ha portat sempre els pantalons de color blau. Tot i aquesta tradició històrica envers els colors, durant la històrica temporada 2005-06 els pantalons dels primers equipaments de totes les seccions del Barça, per decisió del president Joan Laporta, van passar a ser de color grana, trencant així una tradició de gairebé noranta anys d'història.
      1899-1910
(primera) |
     2021-22
(actual) |
Patrocini
| Proveïdors i patrocinadors | |||
|---|---|---|---|
| Període | Proveïdor | Patrocinador principal | Patrocinador secundari |
| 1899-1982 | cap | cap | cap |
| 1982-1992 | Meyba | ||
| 1992-1998 | 
| ||
| 1998-2006 | 
| ||
| 2006-2011 |  [121][122][123]
|
 [124][125]
| |
| 2011-2013 | 
|
| |
| 2013-2017 | 
| ||
| 2015-2017 |  i
| ||
| 2017-present | 
| ||
Escut
L'escut del Futbol Club Barcelona neix del disseny de Santiago Femenia, antic jugador del club que, el 1910, va guanyar el concurs públic que instituí l'entitat.[126]
L'escut té un perímetre en forma d'olla (molt semblant al de la major part dels escuts dels clubs suïssos). A l'interior presenta, a la part superior esquerra, la creu de Sant Jordi (vermella sobre fons blanc) i a la part dreta els quatre pals vermells verticals sobre fons groc de l'escut de Catalunya. Una cinta horitzontal amb les inicials del club (FCB) separa la part superior de la inferior que és més ampla i abasta tot l'escut de banda a banda amb ratlles blaves i granes verticals i una pilota de futbol sobreposada.
Al llarg de la història del club l'escut ha presentat diverses variacions, però sempre amb el mateix disseny. En la dècada dels quaranta, els quatre pals vermells varen ser substituïts per ordre governativa per només dos, amb la intenció que no s'hi identifiqués la senyera catalana. A començaments dels cinquanta però, es tornà a l'antic disseny.[29] En els primers anys de la seva història el Barça va lluir l'escut de la ciutat a la samarreta, circumstància que es repetí a finals dels anys cinquanta en els partits internacionals de les primeres edicions de la Copa de Fires.
Cal notar que, en homenatge, el Barcelona Sporting Club de Guayaquil té el mateix escut. L'equip francès del Consolat Marseille també, però amb algunes modificacions: la creu blava de la bandera marsellesa en lloc de la creu de Sant Jordi i els colors groc i verd en comptes dels blaugrana. Sí que hi queda, però, la senyera, perquè Provença i Catalunya la comparteixen.
Himne
L'himne oficial del FC Barcelona, també anomenat Cant del Barça, va ser creat i estrenat l'any 1974, amb motiu dels actes del 75è aniversari del club. La lletra fou escrita per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs, i la música és de Manuel Valls Gorina. La versió oficial és interpretada per la Coral Sant Jordi.[127]
El cantautor Joan Manuel Serrat el va interpretar en directe, sobre la gespa del Camp Nou, amb motiu dels actes del centenari del club.
Estadi
L'Estadi del FC Barcelona és el Camp Nou, propietat del mateix club. Inaugurat el 1957, té una capacitat de 99.354 espectadors, tots asseguts. És un dels estadis catalogats com a "Estadi Cinc Estrelles" per la UEFA, fet que l'habilita per acollir finals de la Lliga de Campions, Recopa i Copa de la UEFA, com ha passat en 15 ocasions.
El camp està situat al barri de les Corts de Barcelona, al costat del Palau Blaugrana. A les instal·lacions del Camp Nou es troba el Museu del FC Barcelona, el museu més visitat a Catalunya amb una mitjana anual superior a 1.540.000 visitants, l'any 2012.[128][129]
Abans de poder disposar del Camp Nou, el FC Barcelona va tenir dos estadis més, els quals se li anaren fent petits a mesura que creixia la massa social de seguidors. Entre el 1909 i el 1922 jugava al camp del carrer Indústria de Barcelona, popularment anomenat "L'Escopidora", i entre el 1922 i el 1957 va disputar els partits al Camp de les Corts, inaugurat per acollir uns 30.000 espectadors, i que va arribar a tenir una capacitat màxima de 60.000 persones.
Seguidors
Els seguidors del Futbol Club Barcelona són anomenats barcelonistes o blau-granes. Popularment són sovint coneguts com a culers.
Hom situa l'origen de la denominació "culers" en una anècdota referida al primer camp de futbol en el qual jugà el club, situat al carrer Indústria de Barcelona. Aquest camp no tenia graderies i els afeccionats s'havien d'asseure a la part alta del mur que envoltava el camp, de manera que la gent que caminava pel carrer en un dia de partit, veia una fila de culs arrenglerats. Malgrat haver canviat d'estadi dues vegades fins a l'actual Camp Nou, el sobrenom ha perdurat.[130]
Tot i la identificació del club amb la ciutat de Barcelona inicialment i, amb el pas dels anys, amb Catalunya, la globalització viscuda a partir dels darrers decennis del segle xx ha comportat el coneixement de l'entitat i dels valors que defensa arreu del món. Això ha determinat que sigui seguit i admirat per milions de persones i que esdevingui una icona d'abast mundial.
Plantilla 2021-2022
- Vegeu també: Categoria:Temporades del FC Barcelona
La relació de jugadors de la plantilla del Barça la temporada 2021-22 és la següent:
- A 18 de febrer de 2022[131]
|
|
Els equips que disputen la lliga espanyola de futbol estan limitats a tenir en la plantilla un màxim de tres jugadors sense passaport de la Unió Europea. La llista inclou només la principal nacionalitat de cada jugador. Alguns jugadors no europeus tenen doble nacionalitat d'algun país de la UE:
Barcelona B i juvenils
|
|
Equip tècnic
- Entrenador:
Xavi Hernández
- Segon entrenador: Henrik Larsson i Alfred Schreuder[133]
- Tècnic auxiliar: Joan Barbarà
- Entrenador de porters: Jon Pascua i José Ramón de la Fuente
- Delegat: Carles Naval
- Preparador físic: Fran Soto, Edu Pons i Antonio Gómez
- Responsable de l'equip mèdic: Ramon Canal
- Metges: Dr. Ricard Pruna, Xavier Yanguas i Daniel Florit
- Fisioterapeutes: Juanjo Brau, Xavi Linde, Xavi López, Xavier Elain, Jordi Mesalles, Sebas Salas i Daniel Benito[132]
- Entrenador del filial: Francesc Xavier Garcia Pimienta
Títols destacats
| Tipus | Competició | Títols | Edició | |
|---|---|---|---|---|
| Nacionals | 
|
Campionat de Catalunya | 23 | Copa Macaya: 1901-02,
Copa Barcelona: 1902-03, Campionat de la Football Associació de Catalunya: 1904-05, 1908-09, 1909-10, 1910-11, 1912-13 Campionat de Catalunya: 1915-16, 1918-19, 1919-20, 1920-21, 1921-22, 1923-24, 1924-25, 1925-26, 1926-27, 1927-28, 1929-30, 1930-31, 1931-32, 1934-35, 1935-36, 1937-38 |
| Lliga Catalana | 1 | 1937-1938 | ||
| Copa de Catalunya | 8 | 1990-91, 1992-93, 1999-00, 2003-04, 2004-05, 2006-07, 2012-13, 2013-14 | ||
| Supercopa de Catalunya | 2 | 2014, 2017 | ||
| Estatal | .png){kind=small}
|
La Liga | 26 | 1928-29, 1944-45, 1947-48, 1948-49, 1951-52, 1952-53, 1958-59, 1959-60, 1973-74, 1984-85, 1990-91, 1991-92, 1992-93, 1993-94, 1997-98, 1998-99, 2004-05, 2005-06, 2008-09, 2009-10, 2010-11, 2012-13, 2014-15, 2015-16, 2017-18, 2018-19 |
|
Copa del Rei | 31 | 1910, 1912, 1913, 1920, 1922, 1925, 1926, 1928, 1941-42, 1950-51, 1951-52, 1952-53, 1956-57, 1958-59, 1962-63, 1967-68, 1970-71, 1977-78, 1980-81, 1982-83, 1987-88, 1989-90, 1996-97, 1997-98, 2008-09, 2011-2012, 2014-2015, 2015-2016, 2016-2017, 2017-2018, 2020-2021 | |
|
Supercopa d'Espanya | 13 | 1983, 1991, 1992, 1994, 1996, 2005, 2006, 2009, 2010, 2011, 2013,[5] 2016 i 2018 | |
| Copa Eva Duarte | 3 | 1948, 1952, 1953 | ||
|
Copa de la Lliga | 2 | 1983, 1986 | |
| Lliga Mediterrània | 1 | 1936-37 | ||
| Copa Duward | 3 | 1955-56, 1958-59, 1959-60 | ||
| Trofeu Martini & Rossi | 5 | 1952, 1953, 1954, 1959, 1960 | ||
| Europeu | 
|
Lliga de Campions de la UEFA[134] | 5 | 1991-92, 2005-06, 2008-09, 2010-11, 2014-15 |
|
Recopa d'Europa | 4 | 1978-79, 1981-82, 1988-89, 1996-97 | |
|
Supercopa d'Europa | 5S | 1992, 1997, 2009, 2011, 2015 | |
|
Copa de Fires
(actualment Lliga Europa de la UEFA) |
3 | 1955-58, 1958-60, 1965-66 | |
| Copa de Campions de la Copa de Fires | 1 | 1971 | ||
|
Copa Llatina | 2 | 1949, 1952 | |
| Campionat dels Pirineus | 4 | 1910, 1911, 1912 i 1913 | ||
| Internacional | 
|
Petita Copa del Món | 1 | 1957 |
| Campionat del Món de Clubs | 3 | 2009, 2011, 2015 | ||
| Campionats amistosos | ||||
| Trofeu Joan Gamper | 44 | 1966, 1967, 1968, 1969, 1971, 1973, 1974, 1975, 1976, 1977, 1979, 1980, 1983, 1984, 1985, 1986, 1988, 1990, 1991, 1992, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2006, 2007, 2008, 2010, 2011, 2013, 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019, 2020, 2021) | ||
| Copa d'Or Argentina | 1 | 1945 | ||
| Trofeu Carranza | 3 | 1961, 1962, 2005 | ||
| Trofeu Teresa Herrera | 5 | 1948, 1951, 1972, 1990, 1993 | ||
| Trofeus Ciutat de Palma | 5 | 1969, 1974, 1976, 1980, 1981 | ||
| Trofeus Ciudad de la Línea | 4 | 1985, 1991, 1995, 2000 | ||
| Audi Cup | 1 | 2011 | ||
| Trofeu de París | 1 | 2012 | ||
- Rècord
- S Rècord compartit
Premis individuals a jugadors
- 12 Pilotes d'Or: Luis Suárez 1960, Johan Cruyff 1973 i 1974, Hristo Stoítxkov 1994, Rivaldo 1999, Ronaldinho 2005, Messi 2009, 2010, 2011, 2012, 2015 i 2019.
- 6 FIFA World Player: Romário 1994, Ronaldo 1996, Rivaldo 1999, Ronaldinho 2004 i 2005, Messi 2009.
- 8 Botes d'Or: Ronaldo (1996-97), Messi (2009-10, 2011-12, 2012-13,[135] 2016-17,[136] 2017-18[137] i 2018-19[138] i Luis Suárez (2015-16).
- 3 Premis FIFpro al millor jugador del món: Ronaldinho (2005 i 2006) i Messi (2009).
- 3 Premis FIFpro al millor jugador jove del món: Messi (2006, 2007 i 2008).
- 2 Millor jugador africà: Samuel Eto'o 2004 i 2005.
- 4 Trofeus Bravo: Josep Guardiola 1992, Ronaldo 1997, Messi 2007, Busquets 2009.
- 1 Premi Golden Boy: Lionel Messi 2005.
- 18 Pitxitxis: Marià Martín 1942-43, César 1948-49, Re 1964-65, Rexach 1970-71, Krankl 1978-79, Quini 1980-81, Quini 1981-82, Romário 1993-94, Ronaldo 1996-97, Samuel Eto'o 2005-06, Messi 2009-10, 2011-12, 2012-13, 2016-17, 2017-18, 2018-19, 2019-20 Luis Suárez 2015-16.
- 20 Trofeus Zamora: Velasco 1947-48, Ramallets 1951-52, Ramallets 1955-56, Ramallets 1956-57, Ramallets 1958-59, Ramallets 1959-60, Pesudo 1965-66, Sadurní 1968-69, Sadurní 1973-74, Sadurní 1974-75, Reina 1972-73, Artola 1977-78, Urruti 1983-84, Zubizarreta 1986-87, Víctor Valdés 2004-05, Víctor Valdés 2008-09, Víctor Valdés 2009-10, Víctor Valdés 2010-11, Víctor Valdés 2011-12 i Claudio Bravo 2014-15.
Classificacions
Classificació al Campionat de Catalunya per temporades
Llegenda: CM: Copa Macaya, CB: Copa Barcelona, CC: Campionat de Catalunya, FAC: Campionat de l'Associació de Clubs, LM: Lliga Mediterrània, LC: Lliga Catalana
Classificació a la Lliga masculina de futbol per temporades
|
|
|
|
Campionat del Món de Clubs
Champions League
Supercopa d'Europa
Recopa d'Europa
Copa de Fires
Petita Copa del Món
Lliga espanyola
Copa del Rei
Supercopa d'Espanya
Copa de la Lliga
Copa Catalunya / Supercopa de Catalunya
Trajectòria a les competicions internacionals per temporades
- 1 Equip eliminat millor posicionat en cas de classificació, equip classificat pitjor posicionat en cas d'eliminació.
| Copa Intercontinental / Mundial de Clubs | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Edició | Semifinals | Final | |||||||
| 91/92 |  São Paulo FC
| ||||||||
| 05/06 |  Club América |
Internacional Porto Alegre
| |||||||
| 08/09 | CF Atlante |
 Estudiantes La Plata
| |||||||
| 10/11 |  Al-Sadd |
Santos FC
| |||||||
| 14/15 |  Guangzhou Evergrande |
River Plate
| |||||||
| Supercopa d'Europa | |||||||||
| Edició | Final | ||||||||
| 78/79 |  Nottingham Forest
| ||||||||
| 81/82 | Aston Villa
| ||||||||
| 88/89 |  AC Milà
| ||||||||
| 91/92 |  Werder Bremen
| ||||||||
| 96/97 | Borussia Dortmund
| ||||||||
| 05/06 |  Sevilla FC
| ||||||||
| 08/09 |  Shakhtar Donetsk
| ||||||||
| 10/11 |  FC Porto
| ||||||||
| 14/15 | Sevilla FC
| ||||||||
| Copa d'Europa / Lliga de Campions de la UEFA | |||||||||
| Edició | Setzens de final | Vuitens de final | Quarts de final | Semifinals | Final | ||||
| 59/60 |  CSKA Sofia |
AC Milà |
Wolverhampton Wanderers |
Reial Madrid
| |||||
| 60/61 |  Lierse SK |
Reial Madrid |
 Spartak Hradec Králové |
Hamburg SV |
SL Benfica
| ||||
| 74/75 |  Linzer ASK |
 Feyenoord Rotterdam |
 Åtvidabergs FF |
Leeds United
| |||||
| 85/86 | Sparta Praga |
FC Porto |
Juventus FC |
IFK Göteborg |
 Steaua Bucarest
| ||||
| Edició | Setzens de final | Vuitens de final | Fase de grups 1 | Final | |||||
| 91/92 |  Hansa Rostock |
1. FC Kaiserslautern |
SL Benfica |
Sparta Praga |
Sampdoria UC
| ||||
| 92/93 |  Viking Stavanger |
 CSKA Moscou
| |||||||
| Edició | Setzens de final | Vuitens de final | Fase de grups 1 | Semifinals | Final | ||||
| 93/94 | Dynamo Kiev |
Austria Viena |
Spartak Moscou |
FC Porto |
AC Milà
| ||||
| Edició | Fase de grups 1 | Quarts de final | Semifinals | Final | |||||
| 94/95 | Manchester United |
 Paris Saint-Germain FC
| |||||||
| Edició | Fase prèvia | Fase de grups 1 | Quarts de final | Semifinals | Final | ||||
| 97/98 |  Skonto Riga |
Dynamo Kiev
| |||||||
| 98/99 | Manchester United
| ||||||||
| Edició | 1ª Fase de grups 1 | 2ª Fase de grups 1 | Quarts de final | Semifinals | Final | ||||
| 99/00 | Arsenal FC |
Sparta Praga |
Chelsea FC |
 València CF
| |||||
| 00/01 | Leeds United
| ||||||||
| 01/02 |  Wisla Cracòvia |
Olympique Lió |
AS Roma |
 Panathinaikos AO |
Reial Madrid
| ||||
| 02/03 | Legia Varsòvia |
Club Bruixes |
Newcastle United |
Juventus FC
| |||||
| Edició | Fase de grups 1 | Vuitens de final | Quarts de final | Semifinals | Final | ||||
| 04/05 | Shakhtar Donetsk |
Chelsea FC
| |||||||
| 05/06 | Udinese Calcio |
Chelsea FC |
SL Benfica |
AC Milà |
Arsenal FC
| ||||
| 06/07 | Werder Bremen |
Liverpool FC
| |||||||
| 07/08 |  Glasgow Rangers |
Celtic Glasgow |
Schalke 04 |
Manchester United
| |||||
| 08/09 | Wisla Cracòvia |
Shakhtar Donetsk |
Olympique Lió |
Bayern Munic |
Chelsea FC |
Manchester United
| |||
| 09/10 | FK Rubin Kazan |
VfB Stuttgart |
Arsenal FC |
Internazionale Milà
| |||||
| 10/11 | FK Rubin Kazan |
Arsenal FC |
Shakhtar Donetsk |
Reial Madrid |
Manchester United
| ||||
| 11/12 | Viktoria Pilsen |
Bayer Leverkusen |
AC Milà |
Chelsea FC
| |||||
| 12/13 | SL Benfica |
AC Milà |
Paris Saint-Germain FC |
Bayern Munic
| |||||
| 13/14 | Ajax Amsterdam |
Manchester City FC |
Atlètic de Madrid
| ||||||
| 14/15 | Ajax Amsterdam |
Manchester City FC |
Paris Saint-Germain FC |
Bayern Munic |
Juventus FC
| ||||
| 15/16 | Bayer Leverkusen |
Arsenal FC |
Atlètic de Madrid
| ||||||
| 16/17 | Borussia Mönchengladbach |
Paris Saint-Germain FC |
Juventus FC
| ||||||
| 17/18 | Sporting Lisboa |
Chelsea FC |
AS Roma
| ||||||
| 18/19 | Internazionale Milà |
Olympique Lió |
Manchester United |
Liverpool FC
| |||||
| 19/20 | Internazionale Milà |
SSC Napoli |
Bayern Munic
| ||||||
| 20/21 | Dynamo Kiev |
Paris Saint-Germain FC
| |||||||
| 21/22 | SL Benfica
| ||||||||
| Recopa d'Europa | |||||||||
| Edició | Setzens de final | Vuitens de final | Quarts de final | Semifinals | Final | ||||
| 63/64 |  Shelbourne FC |
Hamburg SV
| |||||||
| 68/69 |  FC Lugano |
Lyn Oslo |
1.FC Colònia |
Slovan Bratislava
| |||||
| 71/72 |  Lisburn Distillery |
Steaua Bucarest
| |||||||
| 78/79 |  Shakhtar Donetsk |
RSC Anderlecht |
Ipswich Town |
KSK Beveren |
Fortuna Düsseldorf
| ||||
| 79/80 |  ÍA Akranes |
 Aris Bonnevoie |
València CF
| ||||||
| 81/82 | Botev Plovdiv |
Dukla Praga |
Lokomotive Leipzig |
Tottenham Hotspur FC |
Standard Lieja
| ||||
| 82/83 |  Apollon Limassol |
 Estrella Vermella |
Austria Viena
| ||||||
| 83/84 | 1. FC Magdeburg |
NEC Nijmegen |
Manchester United
| ||||||
| 84/85 | FC Metz
| ||||||||
| 88/89 | Fram Reykjavík |
Lech Poznan |
 AGF Aarhus |
CSKA Sofia |
Sampdoria UC
| ||||
| 89/90 | Legia Varsòvia |
RSC Anderlecht
| |||||||
| 90/91 |  Trabzonspor |
Fram Reykjavík |
Dynamo Kiev |
Juventus FC |
Manchester United
| ||||
| 96/97 | AEK Larnaca |
Estrella Vermella |
AIK Solna |
AC Fiorentina |
Paris Saint-Germain FC
| ||||
| Copa de Fires / Copa de la UEFA / Lliga Europa | |||||||||
| Edició | Fase de grups | Semifinals | Final | ||||||
| 55/58 | Selecció Copenhague |
Birmingham City FC |
Selecció Londres
| ||||||
| Edició | Fase prèvia | 1ª Ronda | Setzens de final | Vuitens de final | Quarts de final | Semifinals | Final | ||
| 58/60 | Selecció Basilea |
Internazionale Milà |
Selecció Belgrad |
Birmingham City FC
| |||||
| 60/61 | Selecció Zagreb |
Edinburgh Hibernians
| |||||||
| 61/62 | Selecció Berlin Oest |
Dinamo de Zagreb |
Sheffield Wednesday |
Estrella Vermella |
València CF
| ||||
| 62/63 | CF Os Belenenses |
Estrella Vermella
| |||||||
| 64/65 | AC Fiorentina |
Celtic Glasgow |
Racing Estrasburg
| ||||||
| 65/66 | FC Utrecht |
Royal Antwerp |
Hannover 96 |
 RCD Espanyol |
Chelsea FC |
Reial Saragossa
| |||
| 66/67 | Dundee United
| ||||||||
| 67/68 | FC Zürich
| ||||||||
| 69/70 | Boldklubben 1913 |
 Gyori ETO |
Internazionale Milà
| ||||||
| 70/71 | GKS Katowice |
Juventus FC
| |||||||
| 72/73 | FC Porto
| ||||||||
| 73/74 | OGC Nice
| ||||||||
| 75/76 | PAOK Salònica |
SS Lazio |
Vasas Budapest |
Levski Sofia |
Liverpool FC
| ||||
| 76/77 | CF Os Belenenses |
KSC Lokeren |
Östers IF |
Athletic Club
| |||||
| 77/78 | Steaua Bucarest |
AZ Alkmaar |
Ipswich Town |
Aston Villa |
PSV Eindhoven
| ||||
| 80/81 |  Sliema Wanderers |
1.FC Colònia
| |||||||
| 86/87 |  Flamurtari Vlorë |
Sporting Portugal |
Bayer Uerdingen |
Dundee United
| |||||
| 87/88 | CF Os Belenenses |
Dynamo Moscou |
Flamurtari Vlorë |
Bayer Leverkusen
| |||||
| 95/96 |  Hapoel Be'er Sheva |
Vitória Guimarães |
Sevilla FC |
PSV Eindhoven |
Bayern Munic
| ||||
| 00/01 | Club Bruixes |
AEK Atenes |
Celta de Vigo |
Liverpool FC
| |||||
| 03/04 |  Matador Púchov |
Panionios GSS |
Brøndby IF |
Celtic Glasgow
| |||||
| Edició | Fase prèvia | Fase de grups 1 | Ronda eliminatòria | Vuitens de final | Quarts de final | Semifinals | Final | ||
| 21/22 | SSC Napoli |
Galatasaray SK |
Eintracht Frankfurt
| ||||||
Altres dades d'interès
- Temporades a 1a: 91 (totes)
- Millor posició a la lliga: 1r (25 vegades)
- Pitjor posició a la lliga: 12è (temporada 41-42)
- Major golejada a favor: Temp. 1949-1950 FC Barcelona 10 - Gimnàstic de Tarragona 1
- Major golejada en contra: Temp. 1930-1931. Athletic Club 12 - FC Barcelona 1
- Jugadors amb més partits oficials disputats: Xavi Hernàndez (778), Lionel Messi (772), Andrés Iniesta (679), Sergi Busquets (625) Carles Puyol (602)
- Jugadors amb més gols: Lionel Messi (552) Alcántara (369), Josep Samitier (333).
- Jugador més jove a debutar amb el primer equip: Paulino Alcántara, 15 anys, 4 mesos i 18 dies. El debut va ser el 25 de febrer de 1912 al partit FC Barcelona 9 - Català 0 del Campionat de Catalunya, en el qual va fer tres gols.
- Jugadors amb més títols:[139] Leo Messi (35), Andrés Iniesta (32), Sergio Busquets (30), Gerard Piqué (30), Xavi Hernández (25), Dani Alves (23), Sergi Roberto (23), Carles Puyol (21), Víctor Valdés (21), Pedro Rodríguez (20), Guardiola (18).[140]
- Futbolista amb més títols guanyats com a jugador i tècnic: Josep Guardiola, jugador (1990-2001) i entrenador (2008-2012), ha guanyat amb el Barça 33 títols, 19 com a jugador i 14 com a entrenador.
- Porter menys golejat: Antoni Ramallets.
- Jugador amb més gols en un partit: Kubala, 7 gols contra l'Sporting de Gijón (temporada 51-52).
- Equip filial: Futbol Club Barcelona B.
- Jugadors que han marcat en totes les competicions (en any natural) (Primera Divisió, Copa del Rei, Champions League, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i Campionat Mundial de Clubs): Pedro Rodríguez Ledesma i Lionel Messi.
Els 10 fitxatges més cars de la història del club
| # | Imatge | Nom | Preu | # | Imatge | Nom | Preu |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1. | 
|
Philippe Coutinho[141] | 135M € (+ altres possibles variables), al Liverpool FC  (2018)
|
7. | 
|
Zlatan Ibrahimović | 69,5M € (45M € + variables + Eto'o), a l'Inter  (2009)[142][143]
|
|
Ousmane Dembélé[144] | 135M € (+ altres possibles variables), al Dortmund  (2017)[145]
|
8. | 
|
Miralem Pjanic | 60M € (+ altres possibles variables) a la Juventus FC .svg){kind=icon} (2020)[146]
| |
| 3. | 
|
Antoine Griezmann[144] | 120M €, a l'Atlètic de Madrid  (2019)
|
9. | .jpg)
|
Malcom | 41M €, al Girondins de Burdeus  (2018)
|
| 4. | 
|
Neymar Jr | 88,2M €, al Santos FC  (2013)[147]
|
10. | _(Villa_crop).jpg)
|
David Villa | 40M €, al València CF  (2010)
|
| 5. | .jpg)
|
Frenkie de Jong | 86M € (+ altres possibles variables), a l'Ajax  (2019)
|
|
Paulinho[148] | 40M €, al Guangzhou Evergrande (2017) | |
| 6. | 
|
Luis Suárez | 81,7M €, al Liverpool FC (2014)[149]
|
|
Marc Overmars | 40M €, a l'Arsenal FC (2000) |
Tots els valors de traspàs segons transfermarkt.com actualitzats amb els variables ja pagats a dia 1 de setembre del 2021.
Els 10 màxims golejadors en la història
| del Campionat de Lliga | en partits oficials[150] | en partits oficials i amistosos[151] | |||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Pos. | Jugador | Gols | Partits | Pos. | Jugador | Gols | Temporades | Pos. | Jugador | Gols | Temporades | ||
| 1. | Lionel Messi | 474 | 520 | 1. | Lionel Messi | 672 | 2004-2021 | 1. | Lionel Messi | 702 | 2004-2021 | ||
| 2. | César Rodríguez | 190 | 287 | 2. | César Rodríguez | 232 | 1939-1955 | 2. | Paulí Alcàntara | 369 | 1912-1927 | ||
| 3. | Ladislau Kubala | 131 | 186 | 3. | Ladislau Kubala | 194 | 1950-1961 | 3. | Josep Samitier | 333 | 1919-1932 | ||
| 4. | Luis Suárez | 110 | 130 | 4. | Josep Samitier | 176 | 1919-1932 | 4. | César Rodríguez | 294 | 1939-1955 | ||
| 5. | Samuel Eto'o | 108 | 145 | 5. | Josep Escolà | 164 | 1934-1949 | 5. | Ladislau Kubala | 280 | 1950-1961 | ||
| 6. | Marià Martín | 97 | 112 | 6. | Luis Suárez | 152 | 2014-2020 | 6. | Josep Escolà | 223 | 1934-1949 | ||
| 7. | Patrick Kluivert | 90 | 182 | 7. | Paulí Alcàntara | 142 | 1912-1927 | 7. | Ángel Arocha | 215 | 1926-1933 | ||
| 8. | Estanislau Basora | 89 | 237 | 8. | Ángel Arocha | 137 | 1926-1933 | 8. | Carles Rexach | 195 | 1965-1981 | ||
| 9. | Josep Escolà | 86 | 152 | 9. | Samuel Eto'o | 130 | 2004-2009 | 9. | Vicenç Martínez | 192 | 1912-1923 | ||
| 10. | Rivaldo | 86 | 157 | 10. | Rivaldo | 130 | 1997-2002 | 10. | Marià Martín | 188 | 1939-1946 | ||
Jugadors destacats
- Categoria principal: Futbolistes del FC Barcelona
| Des de la fundació al 1910 |
| Del 1910 al 1920 |
| Del 1920 al 1930 |
| Del 1930 al 1940 |
| Del 1940 al 1950 |
| Del 1950 al 1960 |
| Del 1960 al 1970 |
| Del 1970 al 1980 |
| Del 1980 al 1990 |
| Del 1990 al 2000 |
| Del 2000 al 2010 |
| Del 2010 al 2020 |
| Del 2020 fins avui |
Lideratge de l'equip i del club
Entrenadors
|
|
|
Presidents
El president del Futbol Club Barcelona és, des de l'any 1978, un soci escollit per sufragi universal per dur la gestió del club. Fins avui, la presidència del Barcelona ha estat exercida per les 39 persones següents:
|
|
|
Entre l'agost del 1936 i el novembre del 1937, el club restà dirigit per una Comissió gestora integrada per empleats mateixos que col·lectivitzaren l'entitat i n'evitaren l'apoderament per elements aliens
Capitans
|
|
Seccions del club
Vigents
Professionals
Femení (1988)
Bàsquet (1926)
Handbol (1940)
Hoquei patins (1942)
Futbol sala (1972)
No professionals
Atletisme (1915)
Hoquei herba (1926)
Rugbi (1924)
Voleibol (1970)
Hoquei gel (1972)
Patinatge artístic (1972)
Equips associats
- FC Barcelona-Institut Guttmann, des de 2007
- Secció de voleibol femení del Futbol Club Barcelona (CVB Barça)
- Secció de bàsquet femení del Futbol Club Barcelona (Barça CBS)
Equips inferiors seccions
- Bàsquet (5 equips): Júnior, Cadet A i B, Infantil A i B.
- Handbol (5 equips): Sènior B, Juvenil A, Cadet A i B, Infantil.
- Hoquei patins (4 equips): Sènior B, Júnior, Juvenil i Infantil.
- Futbol sala (5 equips): Sènior B, Juvenil, Cadet, Infantil i Aleví.
- Atletisme (12 equips): Infantil, Cadet, Juvenil, Junior, Promesa i Sènior masculí. Infantil, Cadet, Juvenil, Junior, Promesa i Sènior femení
- Rugbi (9 equips): Sènior A, Sènior Blau, Sub-23, Sub-18, Sub-16, Sub-14, Escola, Femení i Veterans.
- Beisbol (6 equips): Sènior A, Sènior B, Juvenil, Cadet, Infantil i Aleví.
- Voleibol (5 equips): Sènior, Júnior, Juvenil, Cadet i Infantil.
- Hoquei herba (7 equips): Sènior, Primera Barceloní Stick, Primera, Juvenil i Cadet masculí. Sènior i Juvenil femení.
- Hoquei gel (5 equips): Sènior, Sub-18, Sub-13, Sub-11, Sub-9.
- Patinatge artístic sobre gel (18 equips): Debutant (Masculí i Femení); Joves Talents (Masculí i Femení); Promeses Femení; Mínima (Masculí i Femení);Infantil (Masculí i Femení), Novice Femení; Júnior 3a (Masculí i Femení); Júnior 2a (Masculí i Femení); Júnior 1a (Masculí i Femení). Ballet: Elit, i Jeune espoir
- CVB Barça (2 equips): Sènior, Juvenil.
Desaparegudes
No professionals
- Secció de lluita grecoromana del Futbol Club Barcelona (1924, desapareguda el 1928). Compta al seu historial amb un campionat olímpic aconseguit per Emili Ardèvol.
- Secció de ciclisme del Futbol Club Barcelona (1925, desapareguda el 1945, refundada el 2004 i eliminada de nou el 2006)
- Secció de tennis del Futbol Club Barcelona (1926, desapareguda el 1936)
- Secció de patinatge artístic del Futbol Club Barcelona (1952, desapareguda el 1956)
- Secció de gimnàstica del Futbol Club Barcelona (1957, desapareguda el 1976)
- Secció de judo del Futbol Club Barcelona (1961, desapareguda el 1976)
- Secció de natació del Futbol Club Barcelona (1942)
- Secció de beisbol del Futbol Club Barcelona (1941, desapareguda el 2011)
Equips associats
- Barcelona Dragons (creada fora del club el 1991, s'hi uní el 2001 i desaparegué el 2003)
- UB Barça (fundat el 1985 com a secció del Club Esportiu Universitari, desaparegué el 2007)
Futbol Base
El futbol base del Futbol Club Barcelona és una part fonamental del club i per això compta amb una forta política d'inversió i d'esforç en joves jugadors per tal de perfilar-los i ensenyar-los l'estil del Barça a més de formar-los com a persones. Bona part d'aquest esforç econòmic i organitzatiu que fa el club es troba representat per les instal·lacions esportives de la Ciutat Esportiva Joan Gamper i la seva residència per a esportistes de la Masia, situades al municipi veí de Barcelona de Sant Joan Despí.
El treball amb el planter ha tingut sempre l'objectiu de nodrir al primer equip de jugadors joves amb talent suficient per competir al màxim nivell. Diversos d'aquests futbolistes procedents d'aquest planter han assolit un primer nivell mundial, com ara Marià Gonzalvo, Carles Rexach, Ferrer, Pep Guardiola, Puyol, Xavi, Andrés Iniesta o Leo Messi. Segons un estudi realitzat per la FIFA el 2007, el Barça era el tercer club en percentatge de jugadors del planter que van participar en el primer equip, només superat per l'Athletic Club i l'Nancy francès. Actualment és l'exemple més clar que demostra que es poden guanyar els títols més importants del planeta amb jugadors del planter.[152]
- Equips masculins (11 equips): Barça B, Juvenil A, Juvenil B, Cadet A, Cadet B, Infantil A, Infantil B, Aleví A, Aleví B, Benjamí A i Benjamí B.
- Equips femenins (4 equips): Femení B, Juvenil-Cadet, Infantil-Aleví i Aleví-Benjamí.
Mitjans de comunicació
Barça TV
Barça TV és un canal de televisió esportiu dedicat íntegrament a l'actualitat del club. Va fer la seva primera emissió el 27 de juliol de 1999 sota el nom de Canal Barça.
Informació, entreteniment, partits en directe del primer equip de futbol, dels equips del planter en totes les categories, partits històrics del FC Barcelona i programes específics que observen i mostren la realitat del teixit social barcelonista han estat i són els eixos principals de la programació del canal.
El mes de febrer del 2004 Canal Barça va passar a denominar-se Barça TV, després que el club tornés a adquirir els drets d'exclusivitat, fins aleshores en mans de Telefónica Sports. Des del 2008, Barça TV emet en obert per TDT al Principat de Catalunya.[153]
El canal es produeix i s'emet íntegrament en català, tot i que a les plataformes de pagament disposa de dues pistes d'àudio addicionals que tradueixen a l'anglès i al castellà la programació.
Les instal·lacions de la televisió oficial del club estan al mateix estadi del FC Barcelona, destacant els platós a la zona mixta —a l'àrea dels vestidors— i a la tribuna del Camp Nou.
R@dio Barça
R@dio Barça és una emissora de ràdio per internet pròpia del Futbol Club Barcelona que ofereix les retransmissions dels partits, oficials i amistosos, del primer equip de futbol del club. Les retransmissions són ofertes en català, anglès i castellà.
La locució en català, en la temporada 2009–2010, la fan els locutors David Puig i Marc Guillén, amb els comentaris tècnics de l'exjugador Òscar Garcia.
La locució en anglès, va a càrrec del periodista Nick Simons i de l'exjugador Steve Archibald mentre que la locució en castellà la realitza el periodista Jesús Carrillo, amb els comentaris tècnics de l'exjugador i exentrenador Toño de la Cruz.
Revistes i butlletins del FC Barcelona
R.B. Revista Barcelonista[154]
Revista sobre el FC Barcelona que es va publicar durant l'abril de 1965 i el juny de 1981, per un total de 847 números. Tenia una periodicitat setmanal. Va ser fundada per un grup de periodistes escindits de la revista Barça en desacord amb la línia editorial que prenia la revista. Va ser editor en Carles Barnils, alguns dels seus redactors foren David Castillo, Juan J. Castillo, Manuel Ibáñez Escofet, Antonio Saénz Guerrero, Ricardo Huerta i Francesc Peris. En Joaquim Muntañola s'encarregava del les pàgines d'humor.
Tot Barça
Revista de futbol que es publicà a Barcelona el 1979.[155] Dirigida per Josep M. Ferrando, J.A. Romeo i Jaume Massó, tingué com a redactors Joan M. Batlle, Quique Guasch, Antoni Closa, Olga Viza i Santi Nolla. També tenia col·laboracions especials de Martí Farreras, Josep M. Fusté, Ricard Maxenchs i Arcadi Alibés. Estava escrita en castellà amb alguns articles en català. L'any 1979 desaparegué per donar pas al diari Sport.
R.B. Revista Barcelonista. Barça
Al juny del 1981 s'anuncià la suspensió de la revista R.B. Revista Barcelonista, però la capçalera fou venuda a Joan Gaspart. Al setembre de 1981 inicià una nova època amb el nom Barça incorporat a la capçalera. La publicació fou vinculada a la candidatura de Josep Lluís Núñez a la presidència del Futbol Club Barcelona,
Fem Barça![156]
Butlletí efímer sobre el FC Barcelona, creat al 1988 només es van editar 3 números.Tenia una periodicitat mensual. Tenia una secció dedicada a les penyes i una altra on s'acostava al perfil més personal dels jugadors emblemàtics de l'època.
La Veu del Club[156]
Butlletí sobre el FC Barcelona creada a l'octubre de 1998, en l'època del president Josep Lluís Núñez Va començà en format diari i al quart número evoluciona a revista grapada amb més de 32 pàgines amb periodicitat mensual. Es van imprimir 29 números fins al setembre de 2002.
Revista Barça
1a etapa[157]
Revista creada el 1955 per l'advocat Josep Maria Barnils Vila sota la tutela del Futbol Club Barcelona. Quedà inscrita a nom de l'aleshores president del club, Francesc Miró-Sans. La publicació era de caràcter setmanal i donava una àmplia informació del club, amb una destacada part gràfica. Els primers anys ajudà a promocionar la construcció del Camp Nou. Hi col·laboraren personalitats com Manuel Ibáñez Escofet, Josep Morera Falcó, Joaquim Muntañola, Juan José Castillo, Mas Casals, Enrique Fernández, Justo Conde o F. Peris Vidal. En morir Barnils el 1961, fou substituït pel seu germà Carles, col·laborador de la revista sota el pseudònim de Be-uve. El 1965 el gros de la redacció abandonà la publicació per crear la revista R.B. Revista Barcelonista. Barça quedà sota la supervisió del club fins que tancà el 1976
2a etapa[157]
El 1998 aparegué una altra revista d'informació barcelonista amb el nom Barça sota el control del club, en col·laboració amb TV3 i el Grup Godó. Era mensual i es feien edicions en català i castellà. La revista deixà de publicar-se el 2000. El seu director va ser Lluís Canut.
3a etapa[158]
Barça és una revista catalana bimensual que des de 2002 tracta sobre tots els afers relacionats amb el Futbol Club Barcelona. S'hi poden trobar novetats, història, estudis o anàlisis tècniques, consells, entrevistes, reportatges, món social i institucional, trobades, iniciatives.[159][160][161] La revista la reben tots els socis i penyes del club a casa. El Departament de Comunicació del club assumeix l'elaboració dels continguts informatius, mentre que el Departament de Màrqueting s'encarrega de la coordinació comercial.[162] La revista va rebre un impuls el 2003 amb un canvi d'imatge, coincidint amb l'arribada de Joan Laporta.[163] El 2005 va tornar a tenir un canvi d'imatge per modernitzar i revalorar la revista. Des del febrer de 2019 la revista Barça conta amb una versió multimèdia per tauletes i telèfons intel·ligents.[156]
Barça Camp Nou
La publicació "Barça Camp Nou" és una publicació editada pel mateix club (mitjançant el seu departament de comunicació), que es reparteix gratuïtament coincidint amb els partits de Lliga i Copa del Rei que es juguen a "casa", al Camp Nou. La publicació es començà a editar a finals d'octubre del 2005 i la reben els aficionats del FC Barcelona que acudeixen a l'estadi.
La publicació que té una tirada que oscil·la des dels 30.000 als 70.000 exemplars, en funció del partit i de la previsió d'assistència a l'estadi. Amb motiu de la final de la Lliga de Campions, també es va fer una edició especial del "Barça Camp Nou", que es va repartir entre els més de 21.000 aficionats que van desplaçar-se fins a París. A més, també se n'han fet altres edicions especials com, per exemple, amb motiu de l'homenatge a l'exjugador de bàsquet Nacho Solozábal.
La informació prèvia del partit, amb les últimes notícies relacionades i un ampli informe tècnic del rival, ocupa gran part del contingut habitual de "Barça Camp Nou" on també es poden consultar totes les estadístiques i classificacions. Les seccions del club també tenen cabuda en el diari del Barça, que en cada número dedica les dues pàgines centrals a una anàlisi en profunditat d'un tema monogràfic o a un pòster. Habitualment, el diari té 16 pàgines.
Penyes i massa social
- Vegeu també: Penyes barcelonistes
Les penyes són una part molt important del barcelonisme, La primera d'elles fou la Penya Solera de Castellar del Vallès fundada l'any 1946.[164] Actualment n'hi ha 1.283[165] i són formades com a associacions independents sense ànim de lucre, amb la finalitat de mantenir i projectar el sentiment i la història del club arreu del món. D'altra banda, també ajuden a fomentar la germanor entre els seus socis i simpatitzants mitjançant les diferents activitats que realitzen al llarg de l'any. Un cop l'any el club juntament amb una penya organitzen la trobada mundial de penyes (normalment, el setembre o l'octubre). Altres trobades, com les de zona o organitzades per diferents motius, són comunicades també al club, el qual envia un o més representants.
Activitats més freqüents de les penyes
- Desplaçaments tant al Camp Nou com als camps de fora per animar el Barça.
- Visualització col·lectiva dels partits del Barça per televisió a la seva seu social.
- Participar en les diferents trobades, organitzar conferències, aniversaris, xerrades i col·locació de la placa amb el seu escut al Camp Nou.
- Creació d'equips de futbol o d'altres esports, especialment en categories juvenils i de manera amateur.
- Celebració d'actes per recaptar fons per tasques solidàries.
Grups de suport destacats
- Penya Solera, degana i ja desapareguda
- Sang Culé
- Almogàvers
- Boixos Nois
- Dracs 1991 Supporters
Nombre de penyes per ubicació
Informació relativa de setembre del 2007:[166]
|
|
|
Junta Directiva
La Junta Directiva actual està formada pels següents membres:[167]
| Càrrec | Nom | |
|---|---|---|
| President | Joan Laporta i Estruch | |
| Vicepresident primer - Àrea esportiva | Rafael Yuste i Abel | |
| Vicepresidenta - Àrea institucional | Elena Fort i Cisneros | |
| Vicepresident - Àrea econòmica | Eduard Romeu i Barceló | |
| Vicepresident - Àrea social | Antoni Escudero i Martínez | |
| Vicepresident - Àrea de Màrqueting | Juli Guiu i Marquina | |
| Secretari de la Junta Directiva | Josep Cubells i Ribé | |
| Tresorer | Ferran Olivé i Cànovas | |
| Vocal | Directiu adjunt al Conseller Delegat | Josep Maria Albert i Turcó |
| Directiu responsable de l'hoquei | Xavier Barbany i Canaleta | |
| Portaveu adjunt de la Junta Directiva | Miquel Camps i Font | |
| Directiu responsable de Seguretat | Alfons Castro i Sousa | |
| Directiu responsable de l'Espai Barça | Jordi Llauradó i Conejero | |
| Directiu responsable de l'Àrea Social | Josep Ignasi Macià i Gou | |
| Directiu responsable del futbol sala | Aureli Mas i Raldiris | |
| Directiu responsable del futbol femení | Xavier Puig i Hernández | |
| Àngel Riudalbas i Codina | ||
| Directiu responsable de l'handbol | Joan Solé i Sust | |
| Directiu responsable del futbol formatiu | Joan Soler i Ferré | |
Referències
- ↑ «Edición del lunes, 08 abril 1996, página 4 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Més que un Club | Canal Oficial FC Barcelona». Barça. Arxivat de l'original el 15 abril 2021. [Consulta: 21 abril 2021].
- ↑ «Football teams with more partners in the world» (en anglès). Alberto Llopis, 04-07-2019. Arxivat de l'original el 27 nov 2020. [Consulta: 21 abril 2021].
- ↑ IFFHS, 31-12-200 (anglès)
- ↑ 5,0 5,1 324cat. «El Barça de Tata Martino guanya la Supercopa davant l'Atlètic, en empatar al Camp Nou (0-0)», 28-08-2013. Arxivat de l'original el 23 setembre 2017. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ "Barça 88 - Madrid 82" Sans, Gabriel. Mundo Deportivo, pag. 7 del 22 de desembre de 2015
- ↑ PAÍS, EL «El Barça lo gana todo» (en castellà). El País [Madrid], 26-06-2011. ISSN: 1134-6582.
- ↑ «Més que un Club | Canal Oficial FC Barcelona», 29-11-1999. Arxivat de l'original el 2020-08-14. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ 9,0 9,1 «MÉS QUE UN CLUB l FCBarcelona.cat». Arxivat de l'original el 29 d'octubre 2011. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Acord del Barça amb UNICEF Arxivat 2012-02-10 a Wayback Machine., 7 de setembre de 2006, Centre de premsa d'UNICEF
- ↑ Acord del Barça amb Pies Descalzos Arxivat 2011-03-03 a Wayback Machine., 1 de març de 2011, elmundodeportivo.es
- ↑ «Missió i objectius | FCBarcelona.cat». Arxivat de l'original el 23 de setembre 2011. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ 13,0 13,1 «El FC Barcelona en xifres». Arxivat de l'original el 2008-06-02. [Consulta: 7 agost 2008].
- ↑ «El 64% dels catalans són del Barça, el 10% del Reial Madrid i el 2% de l'Espanyol». FUNDACC, 29-12-2010. [Consulta: 7 gener 2011].
- ↑ Finestres-Giménez (1999), pàg. 17.
- ↑ Bobé, Josep. «Els onze apòstols de Gamper (1)». L'Esportiu, 09-11-2016. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ 17,00 17,01 17,02 17,03 17,04 17,05 17,06 17,07 17,08 17,09 17,10 17,11 Mestre, 1998: p. 102, entrada: "Barcelona, F.C."
- ↑ «Rutes Horta-Guinardó». c. Mas Casanovas, 55. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Historia viva del FC Barcelona, pàg. 5.
- ↑ Sobrequés (1988), pàg. 379.
- ↑ Historia viva del FC Barcelona, pàg. 164.
- ↑ 22,0 22,1 Solé - Finestres (2006)
- ↑ «Obertura 'Any Suñol 2015'». fcbarcelona.cat, 26-03-2015. [Consulta: 19 gener 2016].
- ↑ «Inauguració 'Espai Suñol' Museu FC Barcelona». fcbarcelona.cat, 26-03-2015. [Consulta: 19 gener 2016].
- ↑ «inauguració nomenclatura 'Llotja President Sunyol'». fcbarcelona.cat, 09-05-2015. Arxivat de l'original el 27 gener 2016. [Consulta: 19 gener 2016].
- ↑ «Conferència 'Josep Suñol, una vida per l'esport i la ciutadania'». fcbarcelona.cat, 18-06-2015. Arxivat de l'original el 27 gener 2016. [Consulta: 19 gener 2016].
- ↑ «Estrena documental 'Suñol, un crit valent'». fcbarcelona.cat, 18-01-2016. Arxivat de l'original el 27 gener 2016. [Consulta: 19 gener 2016].
- ↑ «El 13 de març de 1940 el Comité Olímpico Español, juntament amb el Consejo Nacional de Deportes, van nomenar president del Barcelona Enrique Piñeyro Queralt, marquès de la Mesa de Asta, i es posava final a la comissió gestora [...]» Solé - Finestres (2006), pàg. 188
- ↑ 29,0 29,1 «L'escut del Barça |Canal Oficial FC Barcelona». Arxivat de l'original el 29 juliol 2020. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Reportatge de TV3 sobre el fitxatge de Di Stefano pel Real Madrid CF», 17-01-2007. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Reportatge de TV3 sobre el fitxatge de Di Stefano pel Real Madrid CF», 17-01-2007. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Santiago Bernabeu, el presidente de Julián García Candau. S'aporten testimonis personals de l'època que reconeixen que "El Govern (Espanyol) no consentirà que Di Stefano i Kubala juguin en el mateix equip"
- ↑ 33,0 33,1 Revista Oficial FC Barcelona, núm. 20, abril 2006, pàg. 9.
- ↑
Reportatge de TV3 sobre el fitxatge de Di Stéfano pel Real Madrid CF a YouTube
- ↑ Reportatge de TV3 sobre el fitxatge de Di Stefano pel Real Madrid CF a YouTube
- ↑ 36,0 36,1 «Edición del divendres 19 gener 1968, Página 4 - Hemeroteca - MundoDeportivo.com». Arxivat de l'original el 22 desembre 2015. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ 37,0 37,1 Pujol, Jordi.. Memòries. 1. ed. Barcelona: Proa, 2007-2012, p. 125. ISBN 978-84-8437-045-1.
- ↑ «Real Madrid 0 - Barça 1 (Copa 1967/1968) - YouTube», 15-06-2007. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Rexach, Carles.. Ara parlo jo. 1a. ed. Badalona: Ara Llibres, 2008, p. 40. ISBN 978-84-96767-96-6. «Quan dic que els àrbitres tenien la culpa dels nostres pobres resultats ho dic totalment conscient»
- ↑ [Fitxer:Batalletes_12_-_Entrevista_a_Josep_Lluís_Núñez_(1984).ogv] Entrevista a Josep Lluís Núñez de 1984
- ↑ Lowe, Sid. Fear and Loathing in La Liga: Barcelona vs Real Madrid (Page 373). Random House, 2013. ISBN 978-02-2409-178-7.
- ↑ Rogers, Iain «Barca talent farm marks 30 years of success». Reuters. Reuters, 22-10-2009.
- ↑ Decret 162/1992, de 20 de juliol, de concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya al Futbol Club Barcelona
- ↑ [1] Notícia sobre Johan Cruyff a la web del club
- ↑ [2] Arxivat 2010-09-29 a Wayback Machine. Notícia sobre la destitució de Johan Cruyff
- ↑ FIGO, El TRAIDOR. Luis Figo ha sido uno de los mejores extremos de la historia del Barça. Su especialidad era el uno contra uno, y desde sus inicios conectó con la grada. Aterrizó en 1995 de rebote, después de haber firmado un contrato con la Juventus y otro con el Parma, y cinco años después, cuando atravesaba su mejor momento, pagó la cláusula de 10.000 millones de pesetas y se fue al Madrid (Las mejores fotos de la historia del Barça (2004) El Mundo Deportivo S.A. (pàg. 63). Dipòsit legal: B-14468-2004)
- ↑ «El River Plate aprueba el traspaso de Saviola al Barça» (en castellà). El País [Madrid], 05-07-2001. ISSN: 1134-6582.
- ↑ {{HemerotecaLV|nom_ref=Laporta arrasa|edición=LVG%20Barcelona|dia=16|mes=06|any=2003| consulta=16 maig 2021|pàgines=1 |citació=El nuevo presidente del Barça, el más votado de la historia»
- ↑ «Ciutat Esportiva | Canal Oficial FC Barcelona». Arxivat de l'original el 19 juny 2020. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Anunci de la sentència judicial que obliga a la celebració urgent d'eleccions
- ↑ «RESOLUCION_TCE_25JUL.PDF» (PDF). Arxivat de l'original el 10 abril 2017. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Anunci de l'acord al web d'UNICEF (castellà)
- ↑ «Perimera Divisió – elsesports.cat», 21-11-2007. Arxivat de l'original el 26 novembre 2007. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Informació prèvia editada pel club sobre el vot de censura», 06-07-2008. Arxivat de l'original el 15 setembre 2011. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Anunci de Joan Laporta sobre la decisió de posar el seu càrrec a disposició de l'Assemblea de Compromissaris
- ↑ «Cruyff pudo haber vuelto a dirigir al Barça para liderar una transición». Entrenadores de fútbol España, 19-02-2021 [Consulta: 26 febrer 2021].
- ↑ 57,0 57,1 «El Barça supera con claridad al equipo de Sir Álex Ferguson» (en castellà), 27-05-2009. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ esport3. «El Barça repeteix la fita del 2009 i es converteix en el primer club de la història que guanya dos triplets», 06-06-2015. Arxivat de l'original el 31 agost 2018. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Ibrahimovic se va al Milan a cambio de 24 millones - MARCA.com» (en castellà), 29-08-2010. Arxivat de l'original el 13 agost 2020. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ RTVE.es. «David Villa, traspasado al Barcelona por cuarenta millones de euros» (en castellà), 19-05-2010. Arxivat de l'original el 13 agost 2020. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Al-Sadd-FC Barcelona», 15-12-2011. Arxivat de l'original el 7 gener 2012. [Consulta: 27 novembre 2017].
- ↑ «SANTOS-FCB: Llegendari Barça (0-4) | FC Barcelona», 18-12-2011. Arxivat de l'original el 1 setembre 2018. [Consulta: 27 novembre 2017].
- ↑ 20minutos. «Guardiola anuncia que no renovará con el Barça y deja el club tras cuatro años de éxitos» (en castellà), 27-04-2012. Arxivat de l'original el 13 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ «Sandro Rosell serà el president del Barça per golejada», 14-06-2010. Arxivat de l'original el 18 juny 2010.
- ↑ «Acord rècord amb Qatar Foundation», 10-12-2010. Arxivat de l'original el 13 de desembre 2010. [Consulta: 11 desembre 2010].
- ↑ «Barcelona agree record shirt deal» (en anglès). BBC, 10-12-2010 [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ 324cat. «L'acord del Barça amb la Fundació Qatar aixeca un debat a Twitter», 10-12-2010. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ «Josep Maria Bartomeu, nou president del FC Barcelona fins al 2016». Ara, 23-01-2014. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Tiempo, Casa Editorial El. «Josep Guardiola dejará Barcelona y su reemplazo será 'Tito' Vilanova» (en spanish), 27-04-2012. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ «El Barça, campió de Lliga per quart cop en les darreres cinc temporades», 11-05-2013. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ «Tito Vilanova no seguirà a la banqueta del Barça | FC Barcelona», 19-07-2013. Arxivat de l'original el 3 març 2016.
- ↑ «Gerardo Martino, nou entrenador del FC Barcelona», 23-07-2013. Arxivat de l'original el 6 novembre 2018.
- ↑ 20minutos. «Neymar es presentado en el Camp Nou por el Barça: "El mejor es Messi, vengo a ayudar"» (en castellà), 03-06-2013. [Consulta: 27 abril 2021].
- ↑ Sport. «Record histórico de Luis Suárez en un Mundial de Clubes» (en castellà), 20-12-2015. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ «FC Barcelona have the most international titles in world football» (en anglès). FC Barcelona, 23-12-2015. Arxivat de l'original el 27 desembre 2015. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ «180 Goals and 51 Wins in a record breaking 2015» (en anglès). FC Barcelona, 31-12-2015. Arxivat de l'original el 4 gener 2016. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ «FC Barcelona's unbeaten run in 10 facts» (en anglès). FC Barcelona, 11-02-2016. Arxivat de l'original el 13 febrer 2016. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ «Barcelona unbeaten in record 35 games, thanks to Leo Messi hat trick» (en anglès). ESPN FC, 04-03-2016. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ «A new record: 35 games unbeaten» (en anglès). FC Barcelona, 03-03-2016. Arxivat de l'original el 4 març 2016. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ «Cristiano Ronaldo fires late winner as Real Madrid end Barcelona’s 39 match unbeaten run» (en anglès). The National, 03-04-2016. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Hurrey, Adam «La Liga: Luis Suarez hat-trick fires Barcelona to 24th Spanish title ahead of Real Madrid» (en anglès). The Telegraph [Londres], 13-05-2016. ISSN: 0307-1235 [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Salinas, David. «Messi, Suárez y Neymar se superan: ¡131 goles!» (en castellà). Sport, 23-05-2016. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ Mascaró, Lluís. «El FC Barcelona gana la Copa del Rey 2015/2016 y suma su séptimo doblete» (en castellà). Sport, 23-05-2016. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ Luis Enrique anuncia que no será el entrenador del Barça la próxima temporada a YouTube
- ↑ Salinas, David. «El FC Barcelona, Supercampeón» (en castellà). Sport, 18-08-2016. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ «Barcelona complete stunning six-goal comeback against PSG» (en anglès). ESPN, 08-03-2017. Arxivat de l'original el 28 abril 2020. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ «El Barça no pot amb la Juventus i queda eliminat de la Champions (0-0)». Nació Digital, 19-04-2017. Arxivat de l'original el 12 juliol 2019. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ «Ernesto Valverde, nou entrenador del FC Barcelona». fcbarcelona, 30-05-2017. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ Polo, Fernando «Entrevista a Javier Bordas». Mundo Deportivo, 15-11-2020 [Consulta: 26 desembre 2020].
- ↑ «Comunicat del FC Barcelona». [Consulta: 26 febrer 2020].
- ↑ «La Lliga es nega a suspendre el partit Barça-Las Palmas». Nació Digital, 01-10-2017. Arxivat de l'original el 23 juny 2020. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ Innes, Richard. «7 most bizarre images from Barcelona vs Las Palmas… played behind closed doors» (en anglès britànic), 01-10-2017. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Lowe, Sid «Barcelona in the strange and symbolic eye of a storm over Catalonia» (en anglès). The Guardian [Londres], 02-10-2017. ISSN: 0261-3077 [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ Brugués, Laura. «El Barça estableix en 43 el rècord de partits seguits sense perdre a la Lliga». CCMA, 14-05-2018. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ Rogé, Albert «El Barça busca corregir un error del pasado con Eric Garcia». Sport, 04-07-2020 [Consulta: 26 desembre 2020].
- ↑ Solé, Sergi; Polo, Edu. «Quique Setién, nuevo entrenador del FC Barcelona» (en castellà). El Mundo Deportivo, 15-01-2020. Arxivat de l'original el 13 gener 2020. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ Sport. «Ernesto Valverde, destituido como entrenador del FC Barcelona» (en castellà), 13-01-2020. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Sanabria, Santiago. «Xavi Hernández da su versión: oferta, destitución de Valverde y llegada de Setién» (en castellà). El desmarque, 16-01-2020. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ Solé, Sergi. «El Barça, líder de casi todo en plena crisis del coronavirus» (en castellà). El Mundo Deportivo, 22-03-2020. Arxivat de l'original el 18 juliol 2020. [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ UEFA.com. «Crónica Barcelona - Bayern 2-8: la pegada del Bayern elimina al Barcelona» (en castellà), 14-08-2020. [Consulta: 25 agost 2020].
- ↑ «Ronald Koeman, nou entrenador del FC Barcelona». [Consulta: 25 agost 2020].
- ↑ Molina, Martí. «Més que una Moció recorrerà al Tribunal Català de l'Esport si Bartomeu no convoca avui el vot de censura». Ara, 27-10-2020. [Consulta: 28 octubre 2020].
- ↑ «Josep Maria Bartomeu i la seva junta presenten la dimissió». 324.cat, 27-10-2020. [Consulta: 27 octubre 2020].
- ↑ «Bartomeu anuncia eleccions a la presidència del Barça el març vinent». Vilaweb, 17-08-2020. [Consulta: 19 agost 2020].
- ↑ esport3. «Joan Laporta guanya les eleccions i és el nou president del Barça», 07-03-2021. [Consulta: 7 març 2021].
- ↑ «L’auditoria del Barça revela descontrol amb Bartomeu i una massa salarial disparada». Vilaweb, 07-10-2021. [Consulta: 7 octubre 2021].
- ↑ Lowe, Sid. «Messi stars as Barcelona thrash Athletic Bilbao to lift Copa del Rey» (en anglès), 07-03-2021. Arxivat de l'original el 28 abril 2021.
- ↑ ; Solhekol, Kaveh «Lionel Messi 'shocked' and 'surprised' at Barcelona contract collapse». Sky Spors.
- ↑ «Lionel Messi signs two-year Paris St-Germain deal after leaving Barcelona». BBC, 10-08-2021.
- ↑ «Xavi Hernández is the new FC Barcelona coach» (en anglès), 06-11-2021.
- ↑ «Xavi Barcelona's Champions League exit: 'A resignation from football elite' says Spanish media», 09-12-2021.
- ↑ Bravo Mayor, Luis Javier; Belmonte, Antonio. «La Sociedad de Football de Barcelona de 1894 y el “Foot-ball Club Barcelona” de 1899: ¿Un mismo club o clubes diferentes?» (en castellà). Cuadernos de Fútbol. Centro de Investigaciones de Historia y Estadística del Fútbol Español (CIHEFE), 01-02-2010. [Consulta: 14 maig 2018].
- ↑ Soldevila, Adrià. «Tal dia com avui Franco va espanyolitzar el Barça». MónEsport, 01-02-2017. Arxivat de l'original el 15 de maig 2018. [Consulta: 14 maig 2018].
- ↑ «8 de novembre del 1973: Es recupera el nom». FCBarcelona.cat, 08-11-2015. Arxivat de l'original el 2 juliol 2018. [Consulta: 14 maig 2018].
- ↑ Narcís Masferrer, un periodista que va intervenir en la reunió inaugural del club, relatava en un article del 29 de novembre del 1924 que es va optar per aquesta combinació de colors perquè era la del "FC de Basilea", club al qual -segons Masferrer- havia pertangut Hans Gamper. El periodista Xavier García Luque recuperava aquest article en la pàgina 46 de La Vanguardia del dimarts 4 de novembre del 2008
- ↑ 116,0 116,1 116,2 116,3 Revista Oficial FC Barcelona núm.20 - Abril 2006 pag. 20 i 21
- ↑ Historia viva del FC Barcelona, pàg. 35.
- ↑ Vegeu els colors blaugrana a l'escut de Heidenheim.
- ↑ «Quin és l'origen dels colors del Barça?», 28-12-2016. Arxivat de l'original el 22 d'octubre 2017. [Consulta: 11 maig 2017].
- ↑ La Vanguardia. Barcelona, Any XX n.6013 pàg.2 (28 de gener de 1900)
- ↑ Patrocini Cita: "Unicef no és en sentit estricte un patrocinador, ja que el club no rep diners per lluir el logotip de l'entitat, sinó que és el club qui destina el 0,7% del seu pressupost a Unicef per al finançament de projectes. Per la UEFA, segons l'article del diari Sport, del 9 de febrer de 2011, UNICEF no es considerava un patrocinador a l'ús. Tot i que la UEFA entén les explicacions del F.C. Barcelona que UNICEF per al F.C. Barcelona no és en realitat un patrocinador del Barça, sinó una entitat internacional de caràcter benèfic associada a club, de fet el Barça dona diners a la UNICEF per portar el seu logotip. No obstant això, la normativa UEFA només permetia una marca a la samarreta dels equips que juguen copes europees. El fet d'incloure una segona marca, podria crear un precedent, d'altres equips que vulguin incloure també les seves pròpies fundacions. La solució perquè el F.C. Barcelona pogués jugar en competicions europees, amb els logos de Qatar Foundation i UNICEF conjuntament, va haver de passar forçosament amb un canvi de normativa en l'Assemblea General de la UEFA que va tenir lloc al maig de 2011.
- ↑ «El presidente habló con el secretario general de la UEFA para pedirle que no considere UNICEF un patrocinador al uso», 09-02-2011. Arxivat de l'original el 19 de setembre de 2011. [Consulta: 18 juliol 2011].'
- ↑ «Alianza UNICEF - FC Barcelona. Preguntas y respuestas». Arxivat de l'original el 19 de juny de 2010. [Consulta: 19 febrer 2011].
- ↑ «Los jugadores del Barça lucirán el logo de TV3 en las camisetas» (en castellà), 17-11-2004. [Consulta: 14 març 2021].
- ↑ En el període de 2004-2013, l'equip va lluir el logotip de la cadena pública catalana a la màniga esquerra de la samarreta en els partits de Lliga, Copa i Supercopa d'Espanya.
- ↑ Viñas, Carles. Barcelona Blaugrana. Editorial Angle, 2012. ISBN 9788415307020.
- ↑ «L'himne del Barça | Canal Oficial FC Barcelona». Arxivat de l'original el 6 agost 2020. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ «Caltura21.cat > Reportatges». Arxivat de l'original el 24 setembre 2010. [Consulta: 13 agost 2020].
- ↑ Més de 1.200.000 visites al 2008. Mundo Deportivo, 3 de setembre de 2009, pàg. 15
- ↑ Costa, Roger «Per què als seguidors del Barça se'ls anomena 'culers'?». Sàpiens [Barcelona], núm. 72, octubre 2008, pàg. 5. ISSN: 1695-2014.
- ↑ «FC Barcelona - Primer Equip». FC Barcelona. [Consulta: 18 febrer 2022].
- ↑ 132,0 132,1 «Jugadors - Pàgina Oficial FC Barcelona». [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ «Oficial: Larsson y Schreuder trabajarán con Koeman» (en castellà), 21-08-2020. [Consulta: 25 agost 2020].
- ↑ esport3. «La cinquena Lliga de Campions consagra el Barça entre els millors clubs en la història de la competició», 06-06-2015. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ NacióDigital. «Cinquanta gols que donen una Bota d'Or | NacióDigital», 23-10-2012. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ «L'entrega de la Bota d'Or, des de dins», 24-11-2017. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ «Messi, ganador de la Bota de Oro 2017/18 | Goal.com» (en castellà), 21-05-2018. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ Tapounet, Rafael. «Messi ja té més Botes d'Or que ningú», 18-12-2018. Arxivat de l'original el 14 agost 2020. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ «Messi suma... 35 títols amb el Barça!». Futbol Club Barcelona, 17-04-2021.
- ↑ «Guardiola ja és l'entrenador que ha guanyat més títols amb el Barça i Xavi, el jugador». Esport3, 28-08-2011. [Consulta: 17 març 2012].
- ↑ «FC Barcelona: Ya es oficial: Coutinho, fichado por el Barcelona hasta 2023 - Marca.com» (en castellà). Marca.com.
- ↑ «#11 Zlatan Ibrahimovic». transfermarkt.com. [Consulta: 1 setembre del 2021].
- ↑ «El fichaje de Ibrahimovic, el más caro de la historia del FC Barcelona» (en castellà). La Vanguardia, 27-07-2009. [Consulta: 1 setembre del 2021].
- ↑ 144,0 144,1 «FC Barcelona: Oficial: El Barcelona ficha a Dembélé por 105 millones más variables - Marca.com» (en castellà). Marca.com.
- ↑ «#11 Ousmane Dembélé». transfermarkt.com. [Consulta: 1 setembre del 2021].
- ↑ «Oficial: Pjanic, tercer fichaje del Barça 2020-21 por 60+5 millones», 29-06-2020. [Consulta: 1 setembre del 2021].
- ↑ «#10 Neymar». transfermarkt.com. [Consulta: 1 setembre del 2021].
- ↑ «Paulinho es converteix en el quart fitxatge més car de la història del FC Barcelona», 14-08-2017. [Consulta: 15 agost 2017].
- ↑ «#9 Luis Suárez». transfermarkt.com. [Consulta: 1 setembre del 2021].
- ↑ Article màxims golejadors al web oficial del club a 31 de maig del 2010, actualitzat a 3 de juny del 2018
- ↑ «El primer gran golejador». Barça, revista oficial del FC Barcelona, Desembre 2011. [Consulta: 20 març 2012]. Actualitzat a 27 de juny del 2016
- ↑ http://www.fifa.com/mm/document/afdeveloping/courses/01/09/64/93/extract_annual_review_2009.pdf Arxivat 2009-10-07 a Wayback Machine. (anglès) (francès)
- ↑ «Aquest dissabte s'estrena Barça TV en obert». FCBarcelona.cat, 12 desembre del 2008. Arxivat de l'original el 22 de gener 2009. [Consulta: 13 desembre 2008].
- ↑ «R.B.: revista barcelonista». Enciclopèdia de l'esport català. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Pioneros del futuro». Sport 1979-2019. 40 Aniversario Sport, pàg. 194.
- ↑ 156,0 156,1 156,2 Parramon, Marc «Història de les revistes oficials del Barça». Barça, 100.
- ↑ 157,0 157,1 «Barça». Enciclopèdia de l'esport català. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Revista BARÇA | FCBarcelona.cat». [Consulta: 30 setembre 2019].
- ↑ «- Buscador Hemeroteca - MundoDeportivo.com». [Consulta: 2 setembre 2019].
- ↑ «- Buscador Hemeroteca - MundoDeportivo.com». [Consulta: 2 setembre 2019].
- ↑ «Edición del $dateTool.format('EEEE d MMMM yyyy', $document.date), Página $document.page - Hemeroteca - MundoDeportivo.com». [Consulta: 2 setembre 2019].
- ↑ «Barça». Arxivat de l'original el 2011-10-03. [Consulta: 19 febrer 2012].
- ↑ «Edición del dimecres 20 agost 2003, Página 8 - Hemeroteca - MundoDeportivo.com». [Consulta: 2 setembre 2019].
- ↑ «Referència al diari La Vanguardia sobre el món penyístic del Barça». Arxivat de l'original el 2008-01-15. [Consulta: 28 setembre 2008].
- ↑ «Donem la benvinguda a 8 noves penyes». www.fcbarcelona.com, 12-12-2017. [Consulta: 27 desembre 2017].
- ↑ Revista Oficial del Barça núm. 28 - Setembre 2007
- ↑ «Pàgina oficial del FC Barcelona - Barça | FCBarcelona.cat | FC Barcelona». Arxivat de l'original el 13 abril 2021. [Consulta: 21 març 2021].
Bibliografia
- Historia viva del F.C. Barcelona (49 fascicles) (en castellà). Madrid: Prensa Española (Diari ABC), 1991.
- Closa i Garcia, Antoni; Rius i Solé, Jaume; Vidal i Urpí, Joan. Un segle de futbol català: 1900-2000. Barcelona: Federació Catalana de Futbol, 2001.
- Finestres, Jordi; Giménez, Salvador. Història dels clubs de futbol. València: Edicions del País Valencià, 1999.
- Finestres, Jordi; García Luque, Xavier. El cas Di Stefano. Barcelona: Edicions 62, 2006. ISBN 978-84-297-5887-0.
- Garcia Castell, Joan. Història del futbol català. Barcelona: Editorial Aymà, 1968. ISBN 978-84-209-3682-6.
- Llauradó, Jaume. El Barça, d'un club, d'un país. Barcelona: Columna, 1994. ISBN 978-84-7809-771-5.
- Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.. ISBN 84-297-3521-6.
- Sobrequés i Callicó, Jaume. F.C. Barcelona: cent anys d'història. Barcelona: Edi-Liber, 1998. ISBN 978-84-7589-040-1.
- Solé i Sabaté, Josep M.; Finestres, Jordi. El Barça en guerra (1936-1939). Barcelona: Angle, 2006. ISBN 978-84-96521-18-6.
Enllaços externs
| Instal·lacions | |
|---|---|
| Equips | Futbol: Futbol Club Barcelona · Futbol Club Barcelona B · Futbol Club Barcelona C · Futbol Club Barcelona (femení) · Futbol Club Barcelona B (femení) Seccions: Atletisme · Bàsquet · Beisbol · Ciclisme · Futbol sala · Handbol · Hoquei gel · Hoquei herba · Hoquei patins · Patinatge artístic · Rugbi · Voleibol · Bàsquet amb cadira de rodes Altres seccions i equips associats |
| Història | |
| Temes relacionats | |
Història del Futbol Club Barcelona temporada a temporada | |
|---|---|
| 1890s | |
| 1900s | |
| 1910s | |
| 1920s | |
| 1930s | |
| 1940s | |
| 1950s | |
| 1960s | |
| 1970s | |
| 1980s | |
| 1990s | |
| 2000s | |
| 2010s | |
| 2020s | |
| Clubs de la temporada 2021–22 | |
|---|---|
| Clubs de temporades anteriors |
|
| Estadístiques i guardons | |
| Competicions vinculades | |
Membres del G-14 | |
|---|---|
| Copa d'Europa |
|
|---|---|
| Lliga de Campions de la UEFA |
|
Membres fundadors de l'Associació Europea de Clubs | |
|---|---|
Equips professionals de futbol masculí de les terres de parla catalana | |
|---|---|
| Equips professionals actuals | |
| Equips professionals històrics |
|
.png){kind=small}
.svg){kind=small}
.png){kind=small}
.png){kind=small}
.png){kind=small}
.png){kind=small}
.png){kind=small}
2.png){kind=small}
2.png){kind=small}
.png){kind=small}
4.png){kind=small}
| Persones | Pau Barceló · Jordi Barre · Antoni Batllori · Maria Antònia Besora · Maria del Carme Bustamante · Enric Casassas i Simó · Jordi Carbonell · David Cardús · Francesc Català-Roca · Josep Còdol · Xavier Corberó · Josep Faulí · Amadeu Fontanet · Joan Grijalbo · Casimir Martí · Genoveva Masip · Michel Meslin · Lluís Montané · Manuel de Muga · Antoni Maria Muntañola · Miquel Porter · Arnau Puig · Enric Ras · Teresa Rebull · Viviane Reding · Pere Ribera · Martí de Riquer · Albert Sans · Rafael Santos · Jesús Serra · Emili Teixidor · Joan Tena · Joan Torrent · Josep Tremoleda · Montserrat Trueta · Maria Vilardell · Emília Xargay | .svg) |
|---|---|---|
| Entitats | ||