Lleixiu

Fórmula de l'hipoclòrit de sodi, el principal component dels lleixus comercial

El lleixiu (del llatí lixīviu) és el producte de dissoldre sals alcalines en aigua. Principalment s'utilitza hipoclorit de sodi.

Durant part del segle XX es venia en envasos blancs. Pel perill d'intoxicació en ser confós amb la llet o altres envasats similars, es va promulgar una llei, en alguns països, que feia distribuir el lleixiu en ampolles d'un altre color, usualment groc.

Un lleixiu és un producte químic que treu el color o blanqueja, sovint per la via de l’oxidació. Els lleixius comuns comercials inclouen el lleixiu que es fa servir a les cases que és una solució d'hipoclorit de sodi (NaCIO), (aproximadament un 3-6%) amb peròxid d’hidrogen o un component que alliberi peròxid com el perborat de sodi, percarbonat de sodi, persulfat de sodi, pirofosfat de tetrasodi, o peròxid d'urea junt amb catalitzadors i activadors, per exemple, tetraacetiletilenediamina o nonanoiloxibenzenesulfonat de sodi. La pols de lleixiu és hipoclorit de calci.

Molts lleixius tenen una forta acció bactericida i es fan servir per desinfectar i esterilitzar.

Lleixius antics

Ja en l’antiga Roma es feia servir el lleixiu que era una dissolució de sals alcalines en aigua obtinguda de les cendres alacalines del carbó vegetal. Normalment es rentava la roba amb sabó però si era gaire bruta s’hi afegia el lleixiu. El sistema casolà d’obtenir lleixiu era afegint aigua bullent al carbó vegetal. Normalment es posaven saquets de cendra (cendrers) damunt la roba i s’hi afegia aigua calenta. El lleixiu fet de cendres netejava però no tenia una acció blanquejant com la de l'hipoclorit de sodi.

Altres tipus de lleixiu

El diòxid de clor es fa servir per blanquejar polpa de fusta, greixos, olis, cel·lulosa, farina, tèxtils, cera d’abella, pell i altres productes.

El tiosulfat de sodi, que també es diu hiposulfit de sodi, també es fa servir com blanquejant i com indicador de pH

En la indústria alimentària es fan servir alguns peròxids orgànics i altres agents basats en el brom com blanqujadors de la farina i agent de maduració.

L’àcid peracètic i l’ozó es fan servir com blanquejadors d’alguns papers.

Impacte mediambiental

Els lleixius són molt tòxics per als peixos i invertebrats. Un mal ús del lleixiu crea microorganismes resistents.

Interaccions químiques

L’hipoclorit i el clor estan en equilibri químic dins l’aigua; un pH àcid afavoreix el clor,

Cl₂ + H₂O $\rightleftharpoons$ H⁺ + Cl^- + HClO

El Clor irrita la respiració i ataca la membrana mucosa i crema la pell. Amb tan sols 3,53 parts per milió se’n detecta l’olor i 1000 parts per milió poden ser faltals per inhalació.

L’hipoclorit de sodi i l’amoni reaccionen amb molts productes.

Dilució

El lleixiu es ven molt concentrat i s’ha de diluir per a ser usat en la desinfecció i en tractament d’aigua potable. Per a desinfectar es dilueixen 1 part de lleixiu en 9 parts d’aigua.

Procés químic de blanquejament

Hi ha les següents reaccions::

Cl₂(aq) + H₂O(l) $\rightleftharpoons$ H⁺(aq) + Cl^-(aq) + HClO(aq)

L’ió H⁺ de l’àcid hipoclorós aleshores es dissol en la solució, i el resultat final és:

Cl₂(aq) + H₂O(l) $\rightleftharpoons$ 2H⁺(aq) + Cl^-(aq) + ClO^-(aq)

L’hipoclorit tendeix a descompondre's en clorur i en una forma molt reactiva d’oxigen:

2ClO^- $\rightarrow$ 2Cl^- + O₂

Eficàcia antimicrobiana

Té un ampli espectre antimicrobià, especialment l’hipoclorit de sodi, no actua de manera tòxica o inhibidora com els antibiòtics sinó que reacciona amb les cèl·lules microbianes irreversiblement i les desnaturalitza i destrueix.

El sistema immunitari humà també produeix una mena de lleixiu molt oxidant (àcid hipoclorós) per matar els bacteris invasors.

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lleixiu

• Bodkins, Dr. Bailey. Bleach. Philadelphia: Virginia Printing Press, 1995.
• Trotman, E.R. Textile Scouring and Bleaching. London: Charles Griffin & Co., 1968. ISBN 0852640676.