Languages

El govern de la Generalitat ha anunciat la convocatoria d’un referèndum pel dia 1 d'octubre del 2017 amb la pregunta «Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?».. Gairebé un 75% de la població de Catalunya està a favor de que es convoqui un referèndum, que per altra banda és un dret democràtic bàsic. Mentrestant el govern del PP s’hi nega en rodó i utilitza tot el pes legal de l’Estat per impedir-l’ho, mantenint-se en el mantra franquista "d'Espanya, una, gran i lliure." Davant d’aquesta situació només es pot exercir el dret d’autodeterminació trencant els estrets límits de la legalitat del règim del 78. 

Qui hagi seguit atentament els judicis del Tribunal Supremo i del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya contra els càrrecs de l'anterior govern de la Generalitat, imputats per posar urnes en la consulta del 9N del 2014, haurà pogut apreciar dues veritats que emergeixen clarament: per un costat queda cada vegada més evident el caràcter reaccionari del règim del 78 - que no desaprofita cap ocasió per mostrar el seu (feble) múscul contra qualsevol clam d'autodeterminació del poble de Catalunya - i per l'altre, la més que clara falta de voluntat de la direcció convergent de l’anomenat "Procés" de trencar amb el règim.

El parlament de Catalunya es troba avui en dia en una situació de bloqueig polític. El govern de Junts Pel Sí (JxS) segueix amb la dinàmica de pressió envers la Cup per poder aprovar els pressupostos de la Generalitat, que van ser tombats per primera vegada a la història de Catalunya el passat 8J. La CUP va declarar que no podia recolzar uns pressupostos "manifestament insuficients¨ i que ¨segueixen supeditats a Montoro i a la Troika, sense posar al centre l'obediència al Parlament de Catalunya¨. Catalunya Sí Que Es pot va correctament explicar que eren uns pressupostos continuistes i que amagaven noves retallades en acceptar el límit de dèficit de 0,7 de la llei Montoro. 

Molt sovint, en els debats del moviment anticapitalista, i a voltes sense ser-ne conscients, es repeteixen velles temàtiques i arguments. És per això, per treure’n les lliçons i afilar les nostres tàctiques i estratègia avui, i no pas per cap mena d’academicisme, pel que els marxistes estudiem detingudament les experiències passades del moviment obrer i socialista. Els dilemes als que avui s’enfronta la CUP recorden problemàtiques molt antigues.

El 24M és una data que s'escriurà als llibres d'història. L'esquerra torna a guanyar a la capital catalana, infligint una derrota a la dreta nacionalista de CiU i al ranci bipartidisme de tot l'estat. Aquesta victòria històrica ha sigut possible, com ens ha recordat Ada Colau en el seu discurs de triomf, només gràcies a l'esforç de milers de persones comunes, treballadors, estudiants i pensionistes que s'han deixat la pell a la campanya més apassionada des de la caiguda de la dictadura.

Fa uns anys Barcelona va ser un dels principals escenaris dels moviments socials que van fer trontollar els antics equilibris de tot l’Estat Espanyol: com les lluites contra els desnonaments, que van veure néixer la PAH; el 15M on milions de treballadors i joves van expressar la seva voluntat de trencar definitivament amb el bipartidisme i van manifestar les seves necessitats de democràcia directa i justícia social; de les Marees, i de totes les vagues i lluites sindicals contra les retallades i privatitzacions del govern central, de la generalitat i de l’ajuntament.

La campanya pel referèndum a Escòcia s'ha acabat. Ara, a plena llum del dia és necessari extreure totes les conclusions. La primera i més important és que representa un punt d'inflexió decisiu en el desenvolupament de la lluita de classes a Escòcia i a la resta de les illes.

Lluita de Classes està a favor del dret d’autodeterminació del poble català, un dret democràtic bàsic. La negació d’aquest dret a les nacionalitats històriques va ser un punt central de la formació del règim del 78, juntament amb el Rei que va imposar Franco i la impunitat dels crims franquistes.

Les manifestacions viscudes aquest passat diumenge, amb prop de 100.000 persones a Palma, 10.000 a Eivissa Vila i Maó i 500 a Sant Francesc a Formentera marquen un abans i un després dins  una vaga de docents que ha canalitzat tota la fúria acumulada i que ha mobilitzat el conjunt de la societat en contra del Govern, fins al punt de minar tota la seva autoritat, deixar-lo completament aïllat a mercè de la direcció estatal del PP i preparant el camí per a una gran divisió dins el si de la dreta balear.

La crisi del capitalisme espanyol ha exacerbat tots els vells dimonis irresolts en segles, com la qüestió nacional; és a dir, el problema dels drets democràtics pendents de les anomenades nacionalitats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia), inclòs el dret a l'autodeterminació. Això darrer implica reconèixer als pobles català, basc i gallec el dret a decidir en un referèndum democràtic si desitgen romandre dins l'Estat espanyol o declarar-se nacions independents i respectar la seva voluntat.

Aquestes eleccions s'han donat en el context del cinquè any després del començament de la Gran Recessió de 2008, després d'un breu mandat de CiU de dos anys. Aquest, al seu torn, va arribar després del fracàs del govern del  segon Tripartit d'esquerres (entre el PSC, ERC i Iniciativa per Catalunya) que va defraudar a l'electorat progressista un cop arribada la recessió.

Feim a continuació un breu balanç de les eleccions celebrades al País Basc i Galícia