Lounge

El lounge és un gènere de música, una variació, principalment del jazz, que es coneix des de la dècada del 1950. Es caracteritzava per presentar ritmes sensuals i desproveïts d'una instrumentació recarregada. Està basat en els abundants sons del Swing i el Big Band de la dècada de 1950, combinat amb idees del worldbeat, per a convertir-se en un híbrid sonor molt agradable i de fàcil escoltar. El lounge és sobretot un “manera d'interpretació”, pel qual poden passar gèneres tan diversos com jazz, bossa nova, mambo, chachachá, música ètnica o electrònica. S'ha de considerar com pare d'aquest gènere musical al músic mexicà Juan García Esquivel.

El terme lounge podria traduir-se al català com vestíbul o saló de descans; el lloc d'un hotel on es pot seure a beure alguna cosa, conversar i escoltar música suau. Per extensió, la paraula va passar a designar a tota una cultura dedicada al plaer, la comoditat i l'elegància. Si avui l'estètica lounge és una opció de moda, l'hi deu a la indústria discogràfica de finals de la dècada dels 90'.

En l'actualitat, el lounge és una variació del House que es diferencia del chillout principalment perquè el lounge és sobretot ballable i està compost amb successions harmòniques de jazz. Lounge és un concepte que pot sonar una mica forçat, però que evidencia de manera perfecta un so, i una intenció en la manera de fer música. Durant anys la música lounge va marcar diverses èpoques del segle XX, sota diferents esquemes: solistes, orquestres, instrumentals, sempre sota el mateix tenor: servir d'acompanyament per a reunions socials de cert “nivell”, amb música de qualitat, interpretada per músics a l'altura.

Des de l'inici de la dècada de 1990 es considera aquest corrent musical com una alternativa per a poder tenir una conversa sense estridències i estimuls sensorials, que convidin al públic a calmar-se, posar suaument els peus sobre la terra i entrar en relació amb altres expressions artístiques actuals i molt sofisticades.

En la dècada de 1990 el lounge va tornar a sonar amb força a causa de l'esgotament de gèneres com el trance o el tecno. La gent va buscar refinar la seva oïda amb melodies de bon gust, de sons agradables i atmosfèrics. Ara aquesta tendència es basa més en sons electrònics amb sabor ètnic provinents del món àrab, de Brasil o d'Àfrica. Les més famoses recopilacions de Buddha Bar, Thievery Corporation, Henry Mancini, Nacho Sotomayor el Cafè del Mar o l'Hotel Costes de Paris.

Des d'inicis de 2000 el lounge és sinònim de easy listening (música de fàcil escolta per a un relax rutinari), encara que s'equilibra amb un corrent de música ambiental i "downtempo" força complaent. El lounge és un terme ampli que desborda la música i que reflecteix una manera de vida propi que es reflecteix en la decoració, en les begudes, la moda i el cinema.