Sony
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. Millorau-lo! |
 |
L'article o secció necessita millores quant al seu format. Col·laboreu-hi! Pot necessitar retocs en negretes, cursives, enllaços, imatges, categories, infotaules... |
|
|||||
 |
|||||
| Dades base | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus entitat | negoci | ||||
| Sector | electrònica de consum i conglomerat | ||||
| Forma jurídica | Kabushiki gaisha | ||||
| Història | |||||
| Fundació | 7 maig 1946 a Shinagawa | ||||
| Fundadors | Masaru Ibuka i Akio Morita | ||||
| Activitat | |||||
| Productes | electrònica de consum, Semiconductor, videojoc, maquinari i telecommunications equipment | ||||
| Cotitz.Borsa | (NYSE SNE) - (TYO 6758) | ||||
| Organització i govern | |||||
Seu central  |
|||||
| Executiu en cap | Ryōji Chūbachi | ||||
| Filials | Sony Ericsson Daybreak Game Company Sony Corporation of America Sony Music Entertainment Sony Interactive Entertainment Sony Pictures Animation Sony Pictures Entertainment Sony (United Kingdom) Sony (Germany) Sony (Sweden) Sony (China) Sony (Spain) Sony (Taiwan) Sony Canada |
||||
| Altres dades | |||||
| Premi(s) |
|
||||
|
|
|||||
| Web | Lloc web oficial | ||||
| sony.jpn | |||||
| sony_jpn | |||||
|
|
|||||
 |
|||||
Sony Corporation o Sony (TYO 6758)(NYSE SNE) és una de les companyies electròniques més importants del món. És actualment una corporació de caràcter mundial originària del Japó.
Contingut
Història[modifica | modifica el codi]
El setembre de 1946, Masaru Idbuka va tornar a Tokyo, que havia quedat destrossada pels bombardejos aliats durant la Segona Guerra Mundial. El tercer pis dels Grans Magatzems Shirokiya, es va convertir en el nou taller de Ibuka i el seu grup. L'exterior de l'edifici, presentava esquerdes pertot arreu.
L'octubre, Ibuka i el seu grup van establir una instal·lació anomenada Tòquio Tsushin Kenkyujo (Totsuken) o Institut de Telecomunicacions de Tòquio. A pesar de l'entusiasme, ningú sabia al principi què fer. La majoria dels salaris es pagaven recorrent als limitats estalvis de Ibuka.
La fàbrica reparava ràdios i feia convertidors d'ona curta o adaptadors que podien convertir fàcilment les ràdios d'ona mitjana en superheterodins o receptors d'ones de qualsevol longitud, la demanda de la qual creixia ràpidament.
Els adaptadors d'ona curta van atreure l'atenció i l'Asahi Shimbun va publicar un article referent a això. Quan la guerra arribava a la seva fi, Akio Morita havia decidit tornar a Kosugaya, en la Prefectura d'Aichi. Un dia va llegir la columna que esmentava a Ibuka i immediatament va escriure al seu amic, qui li va contestar i va insistir a venir a Tòquio.
Ibuka i Morita, es van conèixer per durant les reunions del Comitè d'Investigacions en Període Bèl·lic. Els dos es van convertir en amics íntims encara que Ibuka duia al seu company més de dotze anys.
A més del treball remunerat, les reparacions de ràdios van aportar una recompensa addicional, car més enllà de les comissions de servei rebien freqüentment arròs en les cases que visitaven per a donar manteniment.
La fàbrica de Ibuka va treballar en una olla elèctrica per a coure arròs (un producte primitiu). Era rar obtenir un arròs saborós. Va ser un primer fracàs per a Ibuka i el seu grup.
L'arròs provenia de Shozaburo Tachikawa, un parent llunyà de Ibuka que operava en el mercat negre. De nen, Ibuka solia visitar a la família Tachikawa en Hakodate (Hokkaido). Tachikawa se sentia reunit a Ibuka i li admirava. Al graduar-se de la universitat, Tachikawa havia administrat amb habilitat els assumptes generals de la Companyia d'Instruments de Mesurament del Japó (Nissoku). En Totsuken, ell es va ocupar de les finances, del personal i d'assumptes generals. Una de les seves primeres tasques va ser comprar arròs en el mercat negre.
La companyia va començar a proveir el seu voltímetre de tubs al buit en el qual Yasuda va treballar des de l'època de Nissokua, a les oficines del govern, amb el que el negoci de Ibuka va iniciar plena marxa a fins al 1945.
L'establiment de Totsuko[modifica | modifica el codi]
El 7 de maig de 1946, més de vint executius i part del personal varen assistir a la cerimònia inaugural de Tòquio Tsushin Kogyo o Totsuko (Corporació d'Enginyeria de Telecomunicacions de Tòquio). El sogre de Ibuka, Tamon Maeda, va ser nomenat president. Maeda havia estat fins llavors el ministre d'educació en els gabinets de postguerra de Higashikuni i Shidehara.
En el discurs inaugural Ibuka va declarar: "Hem d'evitar els problemes que afligeixen a les grans corporacions en el procés de crear i introduir tecnologies. La reconstrucció del Japó depèn del desenvolupament de tecnologies dinàmiques".
La divisa fundacional
La companyia, que va capitalitzar ¥ 190.000, no tenia maquinària i només disposava d'algun equip d'I+D. Tot i així amb el nou impuls varen començar a obrir nous mercats. El president Maeda va subratllar: "Avui s'ha iniciat la nostra petita companyia. Alimentada per les seves tecnologies superiors i pel seu esperit d'unitat, la companyia creixerà. I a mesura que ho faci aportarem una contribució real a la societat". Així va néixer Tòquio Tsushin Kogyo Kabushiki Kaisha.
Primers contractes[modifica | modifica el codi]
El 8 de maig, Ibuka va visitar el Ministeri de Comunicacions i va rebre una comanda de cinquanta voltímetres de tubs al buit. El problema era que trobar-los en el mercat negre representava fer viatges a Akihabara, a Tòquio, o Yokohama o fins i tot a la Prefectura de Ibaraki.
Totsuko es veia obligat a fabricar el seu propi equip. Començant amb els cautines, feien tornavisos utilitzant ressorts de motocicletes. Construïen les seves pròpies bobines elèctriques i usaven alambrat elèctric en els cables telefònics en els seus productes de prova. La major preocupació de tots, era financera. El producte de major venda que Totsuko podia oferir, va anar un coixí electrocalentat. No era un dispositiu molt segur perquè mancava de termostat i no utilitzava material pirorretardant. Atès que no estaven disposats a entelar el nom de Totsuko, el producte es venia amb el nom fictici "Ginza Nessuru Shokai" (Companyia Ginza de Calefacció). El coixí es venia com "pa calent", car en aquest llavors havia escassesa de gairebé tot. La companyia pagava a les famílies dels empleats per cosir forros, adornar cordons amb calats i completar altres tasques encarregades.
Kazuo Iwama era un físic associat a l'Institut d'Investigacions de Terratrèmols de la Universitat de Tòquio abans d'unir-se a Totsuko. Iwama i Morita havien estat bons amics en el districte Shirakabe de Nagoya, i estava casat amb la germana menor de Morita. L'1 de juny, Iwama es va unir a la companyia.
Trasllat a Gotenyama[modifica | modifica el codi]
Després de traslladar-se a l'Edifici Tokuya en Ginza, la NHK va sol·licitar a Totsuko que convertís l'equip sense fil d'ús militar en receptors de repetidora per a difusió.
Ja que Japó mancava de materials i subministraments, Shima va pensar a utilitzar l'equip de reserva de comunicacions de l'exèrcit, de la Prefectura de Yamanashi, que incloïa molts receptors sense fil terra-aire d'ona curta i mitja, amb bobines reemplaçables. Gairebé totes les companyies japoneses de telecomunicacions treballaven exclusivament en la restauració de telèfons amb el Ministeri de Comunicacions. Aquesta va ser la primera connexió de Totsuko amb NHK.
Per a unificar les instal·lacions es van traslladar a Gotenyama, a Shinagawa.
Èxits comercials[modifica | modifica el codi]
El 1955 Sony va desenvolupar la primera ràdio de transistors del món, el que li va valer l'acceptació en el mercat dels EUA. Això va ser seguit per altres productes com el televisor Trinitron a colors (1968).
El Betamax aparegut a mitjans dels 70, va anar un concepte de Ibuka, que es va convertir en un èxit, però que a poc a poc va perdre el seu domini del mercat a les mans del format VHS, liderat per JVC. Aquesta situació es va produir davant la negativa de Sony de compartir l'ús del seu format amb altres companyies. Per aquesta raó, la majoria de fabricants van adoptar el format VHS.
Altres grans èxits de Sony són: l'estèreo personal Walkman (1979), l'audilector de CD (1982), la Betacam per a usos de transmissió professional (1982), el Micro Floppy (1983), la càmera de vídeo Handycam (1985), el MiniDisc (1993), la PlayStation (1994), la videolectora DVD (1997) i el Memory Stick(1998).
Adquisicions a Amèrica[modifica | modifica el codi]
Al gener de 1988 Sony va adquirir CBS Records. per a donar origen a Sony Music Entertainment i, en el 1989, Sony va comprar Columbia Pictures i va crear Sony Pictures.
El cas rootkit[modifica | modifica el codi]
Des de l'any 2004, Sony, que també tenia interessos en la indústria discogràfica, va començar a incorporar sistemes de protecció anticòpia basats en un rootkit als seus CDs musicals. Dita rootkit era capaç d'instal·lar-se en els nuclis dels sistemes Windows 2000 o XP. Al mes posterior que la notícia va sortir a la llum(Octubre de l'any 2005) ja va haver fortes demandes contra la companyia, així com peticions a escala mundial per a boicotejar-la. Dita rootkit no només va despertar la ira dels detractors de l'espionatge amb fins comercials, sinó també el dels promotors del programari lliure, car es va descobrir que el rootkit(de codi tancat) utilitzava codi alliberat sota llicències LGPL i GPL, transgredint tals llicències.
Era Ken Kutaragi[modifica | modifica el codi]
Ken Kutaragi (1950), creador del negoci de la consola PlayStation, va ascendir al centre del negoci d'electrònica de Sony, que representa gairebé el 70% dels ingressos de l'empresa (2004).
Cada vegada més artefactes depenen dels seus semiconductors o programari, el que afavoreix a les companyies de la indústria informàtica. Les companyies que tenen control de tecnologies clau, com en el cas de Intel, prosperen, contràriament a les quals es dediquen a ensamblar components bàsics.
Per això, Kutaragi està decidit a construir la nova generació d'aparells de Sony que giri entorn de xips fets internament i un programari que uns altres no puguin copiar fàcilment i està desenvolupant un microprocessador ultraràpid, anomenat Cell, que servirà de base per a la nova PlayStation prevista per al 2006. Per a promoure el treball en equip, està unint divisions de Sony que anteriorment tot just es comunicaven entre si. Ola em dic ola.
Sony i la innovació[modifica | modifica el codi]
Sony històricament ha estat una marca innovadora en el mercat de a creació d'estàndards per a la reproducció, gravació i emmagatzemament de dades.
També ha realitzat diversos productes exitosos destinats a l'electrònica de consum.
- L'any 1968 apareixen els primers televisors Trinitron
- L'any 1975 el video Beta (Betamax), tot i que es va estandarditzar el vídeo VHS
- L'any 1979 el primer Walkman
- L'any 1982 El format Compact Disc
- L'any 1983 els disquets de 3.5 que substituiria els de 5.25
- L'any 1984 el primer Discman (Cd portàtil)
- L'any 1985 els Digital Audio Tape una alternativa al CD que va fracassar
- L'any 1992 el MiniDisc
- L'any 1993 l'estandard Sony Dynamic Digital Sound (era un 7.1), tot i així aquest format va fracassar, ja que en l'entorn domèstic s'han imposat els Home Cinema (5.1) i en el format del cinema el DTS (Digital Theatre System).
- Als principis dels 90 la Playstation
- L'any 2000 la Playstation 2
- L'any 2006 el format Blu-ray
- L'any 2007 (a Europa) la Playstation 3
- L'any 2012 (a Europa) la PS Vita
- L'any 2013 la PlayStation 4
Vegeu també[modifica | modifica el codi]
Enllaços externs[modifica | modifica el codi]
Electrònica de consum del  |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sony |
|
