Cosificació de la dona
La cosificació de la dona és l'ús que es fa d'una dona en particular, del concepte de dona o de la seva imatge per a finalitats que no la dignifiquen com a ésser humà, com per exemple qualificant-la en funció de la seva bellesa o de la seva correspondència amb el desig sexual masculí, sense fer referència ni a la seva capacitat racional ni a la seva dignitat humana. Sovint el cos de la dona es mostra i tracta com un mer objecte que ha de ser explotat i exposat, de vegades juntament amb altres objectes i productes.[1][2]
La cosificació (de "cosa") o objectització (d'"objecte") de la dona és un concepte sorgit de les teories feministes, que consideren que és una conseqüència de la desigualtat social entre sexes. Exemples típics de cosificació de la dona són l'ús que se'n fa a la majoria de la pornografia, els implants de mames i en general la cirurgia plàstica per a embellir-se i, en els mitjans de comunicació, l'ús del seu cos com a objecte publicitari i el concepte de sex symbol. De fet, la forma més freqüent n'és la cosificació sexual, en la que la dona és tractada com a un objecte sexual a disposició de l'home. Els homes que no veuen les dones com a iguals, per a no compartir el seu poder, les idealitzen i així les converteixen en objecte, com és el cas de les models i les "muses".[1][3][4][5]
La cosificació de la dona es considera una forma de violència de gènere, tot i que a la societat actual roman acceptada en general, com passa per exemple també amb els micromasclismes i al contrari d'altres formes que sí que solen generar rebuig, com una bufetada o una violació. La teoria de la cosificació postula que les dones, des de nenes, acumulen experiències en les quals són valorades pel seu cos i aspecte físic i que, en canviar-ne l'aparença, sembla que augmenta el risc de patir problemes de salut mental associats a la vergonya, l'ansietat, la depressió o desordres alimentaris.[6][7]
En una societat androcèntrica i, per tant, amb biaix de gènere masculí, les pràctiques i polítiques sobre dones, si n'hi ha, tracten aquestes com a una "cosa social". Una "cosa" més a incloure en polítiques asssistencials, per exemple, per haver una carència.[8]
Vegeu també[modifica | modifica el codi]
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ 1,0 1,1 Cosificació de la dona Glossari, Universitat de Lleida (català)
- ↑ Ferran Carbó, Dona i literatura, Universitat de València, 1997. ISBN 9788437029085 (català)
- ↑ Rafael Aracil Martí, Ensenyament, cultura, justícia, Universitat de Barcelona, 2000. ISBN 9788483382967 (català)
- ↑ Sandra Lee Bartky, Femininity and Domination: Studies in the Phenomenology of Oppression, editorial Routledge, 1990. ISBN 0415901863 (anglès)
- ↑ Agnes Gund, presidenta emèrita del MoMA de Nova York, L'home idealitza a la dona per a no veure-la com una igual, La Vanguardia, 26 de setembre de 2016. (català) (castellà)
- ↑ Per què encara existeix la violència de gènere? de Elisabet Puigdollers, publicat a Finestra d'Oportunitat (català)
- ↑ Barbara L. Fredrickson, Tomi-Ann Roberts, Objectification theory, article publicat a Psychology of Women Quarterly, Volum 21, Número 2, de juny de 1997, pàgs. 173-206. (anglès)
- ↑ Dones i ciència, Quaderns per la igualtat, Montserrat Palau Verges i Inma Pastor, Universitat Roviri i Virgili, 2010. ISBN 9788469347997 (català)
Bibliografia[modifica | modifica el codi]
- La violència domèstica, Fundació "la Caixa", 2002. ISBN 9788488099952 (català)
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cosificació de la dona  |
