Vanda (Dvořák)
La mort de Wanda
|
|
| Títol original | Vanda |
|---|---|
| Forma musical | òpera |
| Compositor | Antonín Dvořák |
| Llibretista | Václav Beneš-Šumavský i František Zákrejs |
| Llengua original | Txec |
| Font literària | Obra de Julian Surzycki |
| Composició | 1875 |
| Actes | Cinc |
| Catalogació | op. 25 (B.55) |
| Durada | 140 min |
| Personatges |
|
| Instrumentació | Flautí, 2 flautes, 2 oboès, corn anglès, 2 clarinets, 2 fagots, 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, tuba, timbals, bombo, platerets, triangle, arpa, cordes[1] |
| Estrena | |
| Data | 17 d'abril de 1876 |
| Escenari | Teatre Provisional de Praga |
| Director | Adolf Čech |
 |
|
Vanda, op. 25, és una grand opéra en cinc actes d'Antonín Dvořák. El llibret txec va ser escrit per Václav Beneš-Šumavský i František Zákrejs, basat en una obra de Julian Surzycki. Es va estrenar al Teatre Provisional de Praga el 17 d'abril de 1876.
Vanda, la quarta de les nou òperes de Dvořák, mostra l'esforç del compositor per compondre una obra a l'estil de les grans òperes franceses. Tanmateix, la seva estrena el 1876, va significar una gran desil·lusió per al compositor txec. El públic no va comprendre a fons aquesta obra en la qual Dvořák va aconseguir entrellaçar de manera extraordinària temes musicals folklòrics amb cants corals.[2]
La història és sobre la llegendària reina de Polònia, la princesa Wanda, qui s'ofega al riu Vístula per tal de salvar al seu poble dels invasors alemanys. Una trama heroica, amb un munt d'espai per a tota la gamma d'òpera de cors, àries, duos, etc. Al llarg de més de dues hores, Dvořák proporciona una partitura variada i bonica amb un munt dels seus trets distintius característics (per exemple, clarinets rústics en terços, ritmes txecs, i l'obertura que és gairebé una dansa eslava).[3]
Contingut
Origen i context[modifica | modifica el codi]
A mitjans de la dècada de 1870 va ser un període molt productiu en la carrera musical de Dvořák, sobretot a partir de principis de 1875, quan el compositor va aconseguir una beca de l'estat que li va permetre dedicar més temps al seu treball de composició. Amb trenta-quatre anys,[4] immediatament després de l'estrena de El rei i el carboner, Dvořák va decidir escriure una òpera amb llibret escrit per František Zákrejs. L'heroïna de la història és la princesa llegendària Vanda (Wanda), una mena d'homòleg polonès de la Libuse txeca. La idea de tractar una història de la mitologia polonesa va ser motivat per les simpaties cap als ideals del període de paneslavisme; l'expressió explícita del contrast entre eslavisme i germanisme es corresponia plenament amb l'ambient sociopolític de l'època.[1] L'horitzó de les obres de Dvořák mai es van limitar als límits del seu país, cal recordar Alfred, sobre el rei anglès Alfred el Gran, o Dmitrij basada en la història russa de Borís Godunov.[3]
D'altra banda, sobre l'autor del llibret existeix un enigma. No se sap amb certesa qui és l'autor d'aquest, però s'atribueix la seva creació als poetes Václav Beneš-Sumavsky i František Zákrejs, amb la col·laboració del professor de música polonès Julian Zuryzci. Aquest fet transcendental es deu principalment al fet que molt probablement el llibret original pertanyés a un escriptor d'origen francès o alemany. Considerant el gran ressorgiment de la música eslava cap a finals del segle XIX, majorment amb les òperes de Bedřich Smetana, amb influències de Wagner i Liszt, el públic d'aquella època no hauria entès que una de les seves òperes nacionals es basés en l'obra d'un literat forà, ni escrit en cap altra llengua que no fos d'origen eslau.[5]
El llibret, creat en l'estil de Meyerbeer i del Wagner de principis de la seva carrera, presenta situacions clàssiques dins de la gran òpera com poderoses escenes corals, àries, passatges de conjunt, i ballet. D'altra banda, hi ha una confrontació no només en el triangle amorós format per la protagonista, el cavaller polonès Slavoj, i el príncep alemany Roderick, sinó entre els pobles pagans eslaus i els seus enemics els alemanys, de religió cristiana. Aquest fet transcendeix encara més enllà del fet musical, portant les idees literàries i musicals al terreny d'una sensibilitat política no llunyana a la de l'òpera barroca.[5]
L'elecció del llibret també pot haver estat influenciat per la decisió del compositor, després que les seves òperes còmiques, per provar sort en l'escriptura d'un treball seriós i tràgic. L'escriptor Zákrejs era, de fet, un dels tres autors relacionats amb el llibret de Vanda, mentre que la seva participació precisa en el text final es desconeix. L'autor de la història original escrita en polonès va ser el professor de Varsòvia Julian Surzycki, el text va ser traduït al txec per Václav Benes Šumavský. Zákrejs a continuació i en col·laboració amb el compositor van escriure el llibret final.[1]
La voluntat d'utilitzar aquest text per part de Dvořák sembla que només es va basar en la voluntat de reconeixement del seu tema eslau, sense tenir en compte la seva qualitat literària. El llibret no té caràcter dramàtic, té una dicció obsoleta, en algun moment ratlla la paròdia i la narrativa s'estén innecessàriament en cinc actes, de manera que perd impuls.[1]
La primavera de 1876 va veure la culminació de les controvèrsies (probablement més de naturalesa política que no artística), que havien deteriorat l'atmosfera en la gestió del Teatre Provisional de Praga. El director, Jan Nepomuk Maýr, es va veure obligat a dimitir i la institució va ser posteriorment absorbida pel que es coneixia com la Jove Administració Txeca, que al seu torn s'havia focalitzat en la tasca de «dirigir el teatre cap a una direcció purament artística, en l'esperit txec».[1]
Representacions[modifica | modifica el codi]
La nova direcció del teatre d'òpera va triar per estrenar-se en el càrrec la recentment acabada Vanda de Dvořák. Les memòries del director Adolf Čech descriuen les dificultats associades amb els assajos per a una obra que requeria equips costosos per crear els escenaris necessaris, així com una gran orquestra i cor. Per la manca de pressupost, alguns elements importants de l'escenografia es van haver d'obviar i fins i tot es van haver de cantar en recitatius. Malgrat tots els obstacles i les dràstiques retallades que varen afectar la mateixa essència de l'obra, l'estrena el 17 d'abril de 1876 al Teatre Provisional de Praga va ser un èxit rotund, tant pel públic i com per la crítica, i es reforçà la posició de Dvořák en l'escena musical txeca.[1]
El mateix any de l'estrena, l'òpera es va dur a terme al Teatre Provisional quatre vegades, però només una vegada durant la temporada següent. El 1879, Franz Jaumer director de la Hofoper de Viena va expressar el seu interès en l'organització de l'obra, seguint la recomanació de Johannes Brahms. Malgrat el fet que les negociacions estaven en curs, i que la premsa vienesa va anunciar Vanda com una de les noves òperes per a la temporada següent, el projecte va ser abandonat.[1]
El 1883 per a la reobertura del Teatre Nacional de Praga, el compositor tenia l'esperança de ser capaç de posar en escena la seva òpera en un escenari gran amb una adequada escenografia. Amb aquesta finalitat, fins i tot va fer una revisió substancial de la partitura, però, el Teatre Nacional no va presentar Vanda aquest any, ni en els primers anys després de l'obertura, i ni tan sols el 1901, quan el director František Adolf Šubert va dirigir tot un seguit de les òperes del compositor amb motiu del seu seixantè aniversari. Avui no està clar per què l'òpera no va seguir endavant com estava previst. Vanda mai va aparèixer a l'escenari una altra vegada durant la vida del compositor.[1]
Després de la mort de Dvorak, l'òpera va tornar a aparèixer per primer cop a Plzeň el 1925, i es convertia llavors en l'única producció teatral de l'obra fora de Praga. El Teatre Nacional no va presentar Vanda fins al 1929, una mesura promoguda per Otakar Ostrčil amb motiu del 25è aniversari de la mort del compositor. Aquesta reposició només va comptar amb tres actuacions. Va seguir un llarg silenci, i no va ser fins seixanta-dos anys després que Vanda es va poder escoltar en un únic concert el 20 de maig de 1991, en el que era llavors el Teatre Smetana de Praga (avui l'Òpera Estatal).[1]
En els últims anys, el director Gerd Albrecht ha intentat fer aquesta òpera més "visible": el 1999, com a part d'una sèrie independent d'enregistraments d'òpera de Dvořák per als editors Orfeo, va fer l'enregistrament més complet de Vanda, fins al moment, de la versió revisada per Dvořák el 1883. Aquesta versió va estar compaginada, editada i restaurada pel cèlebre musicòleg Alan Houtchens, considerat una de les autoritats mundials en la música de Dvořák.[5] L'esforç de reconstrucció va ser considerable, ja que la partitura original va quedar destruïda per un bombardeig aliat en la incursió de 1943 a Leipzig.[6] A instàncies d'Albrecht, i amb l'ajuda dels manuscrits originals, el llibret imprès, les parts orquestrals, i la reducció pianística de 1875, Alan Houtchens va aconseguir fer una edició crítica de l'òpera, incorporant a més fragments musicals i addicionals que el compositor mateix va rebutjar al principi.[5]
Albrecht va seguir aquest esforç el 2003 amb un concert de Vanda a Amsterdam[1] i, poc després, amb motiu del 100è aniversari de la mort del compositor, en la que també va dur a terme la primera posada en escena de l'obra al Teatre Nacional de Praga, 75 anys després de la producció de Ostrčil.[2]
Argument[modifica | modifica el codi]
- Lloc: Bohèmia
- Temps: èpoques primitives i llegendàries
Acte I[modifica | modifica el codi]
Àrea oberta al peu del castell de Wawel, a Cracòvia. Mentre un grup de joves noies dansen i canten en honor a Svatovít, la deïtat de la primavera, la princesa Vanda i la seva germana conversen. Vanda admet la seva debilitat i la seva gran por a ocupar el tron de Polònia, després de la mort del seu pare, el rei Krak. Entra llavors el temperamental cavaller polonès Slavoj, recordant a Vanda en una dolça romança sobre la seva infantesa que van passar junts, i de com és de gran el seu amor per ella. Slavoj és un home de classe social popular, i no alimenta moltes esperances de conquerir la mà de la futura reina. Però Vanda li declara el seu gran amor, i li diu que no ha de témer res. Tots dos segellen la seva relació en un apassionat duo d'amor.
No obstant això, el so de les trompetes anuncien l'autèntica amenaça contra l'amor de Vanda i Slavoj. Un herald del príncep germànic Roderick anuncia la voluntat del seu mestre, de casar-se amb Vanda, la filla del rei Krak. La protagonista torna a rebutjar l'oferiment de Roderick, mentre que el gran sacerdot dels cultes pagans eslaus li ofereix la insígnia reial. Els temors de Vanda augmenten quan trons i llamps semblen confirmar la voluntat dels déus, obligant-la a acceptar el símbol de poder reial.
Mentre la nova reina es retira al castell, els súbdits celebren a la seva nova governant amb una vívida masurca. Durant la cerimònia de la coronació, Vanda ofereix profèticament fins a la seva pròpia vida, si cal per salvar el seu país. El solemne himne coral de la coronació: Els nostres déus del cel i de la terra, és un dels moments cims de tota l'òpera. L'acte es tanca al mig del missatge profètic de Vanda, i l'alegria popular per la presència de la nova reina de Polònia.
Acte II[modifica | modifica el codi]
En el mateix espai al costat de la fortalesa de Cracòvia, la nova reina no pot gaudir de les lloances del seu poble, ja que l'amor que sent per Slavoj, un home d'estrats socials més baixos, és presagi de futurs desastres. El gran sacerdot anuncia llavors la necessitat d'escollir un marit per a la reina. El bard Lumír anuncia als tres caps tribals que aspiren a la mà de Vanda: Velislav, Vserad, i Vitomir, així com a altres nobles, que mitjançant el combat amb arc i fletxa, llança, i destral, determinaran la identitat del nou rei consort de Vanda.
Els tres pretendents fracassen i són la riota del poble, mentre que Slavoj puja al recinte de combat i triomfa gloriosament. Vanda i els seus súbdits ho accepten amb alegria, però el gran sacerdot adverteix sobre el perill d'aquesta unió dispar. En el clímax del debat es presenta un cinquè aspirant, el príncep alemany Roderick, declarant en una extensa balada totes les seves propietats i dominis, que posa als peus de la nova reina. Però el fort temperament de Slavoj es fa present, desafiant a Roderick a un combat amb espases. Roderick és vençut per Slavoj, mentre que Vanda li salva la vida. Però lluny de resoldre la situació, el duel ha provocat la ira d'ambdues parts. Mentre Vanda i Slavoj creuen en la perspectiva d'una nova felicitat junts, Roderick jura insolentment prendre venjança.
Acte III[modifica | modifica el codi]
Àrea boscosa als turons a la nit, il·luminada per la llum de la lluna, amb una estàtua del déu del mal Chernobog al costat d'una caverna. Els personatges principals de l'òpera es presenten davant el déu negre Chernobog, per tal de canviar el curs de les seves respectives destinacions mitjançant l'ús de la màgia negra. En un extens duo, Slavoj i Vanda confirmen el seu amor mútuament, jurant protegir-se l'un a l'altre. La fetillera Homena es presenta a l'altar del sacrifici, executant juntament amb les seves sacerdotesses una dansa pagana en honor a la fosca deïtat eslava.
Roderick s'acosta al lloc amb alguns dels seus cavallers, procurant conquistar Vanda a través de la seducció exercida per l'or, invocant a les forces de la foscor. En una bella balada, explica sobre la seva primera trobada amb la princesa, durant una cacera al bosc. En aquest moment, una nova confrontació entre Slavoj i Roderick sembla ser inevitable. Però una vegada més, Vanda aconsegueix calmar les dues parts. Mentre Bozena, la germana de Vanda, s'acosta amb les seves donzelles, Roderick jura un cop més venjar-se mortalment de Slavoj.
Acte IV[modifica | modifica el codi]
A l'interior d'un temple pagà amb figures d'ídols i un foc per al sacrifici. Un solemne preludi anuncia que el mateix serà celebrat pel gran sacerdot polonès. Aquesta vegada el sacrifici i l'ofrena són realitzats per aplacar la lluita que ha esclatat entre les forces alemanyes liderades per Roderick, i el poble polonès, del qual Vanda és sobirana. Bozena explica llavors notícies de la batalla, primer a favor dels polonesos, després amb el proper triomf de l'enemic, ja que les forces militars de Vanda no tenen cap esperança.
Vanda es presenta, espasa en mà i coberta de sang, suplicant als déus la victòria per als polonesos, encara al cost d'oferir la seva pròpia vida a canvi. El gran sacerdot i el poble imploren als déus que els concedeixin el triomf, en un prolongat himne amb reminiscències de la música litúrgica ortodoxa. Des de fora s'escolten crits celebrant la victòria. Entren els guerrers polonesos enaltint a la seva reina i cantant cançons de guerra. Tan sols la mateixa Vanda es troba angoixada. Ha prestat un solemne jurament als déus, i és conscient que ha arribat la fi de la seva vida.
Acte V[modifica | modifica el codi]
Àmplia terrassa a Wawel, la fortalesa de Cracòvia, amb vista al riu Vístula. Al so d'una bella pastoral, Vanda i Slavoj contemplen junts la seva última alba a Cracòvia. Ha arribat el dia de fer el sacrifici. El gran sacerdot es presenta amb Bozena per recordar a la reina de la seva promesa als déus. Malgrat les protestes de Slavoj i de Bozena, Vanda s'acomiada del seu estimat i de la vida en un bell monòleg, llançant-se posteriorment al riu Vístula com a compliment de la seva promesa.
El cor celebra a un creixent himne la seva eterna gratitud a Vanda pel seu sacrifici a favor del poble polonès. El cos de la reina morta serà col·locat en un lloc sagrat a les muntanyes a manera d'etern i sublim recordatori de la gratitud i la seva bondat.[5]
Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]
Vanda constitueix alhora la primera exploració per part del compositor txec dins del terreny de la grand opéra francesa de fastuós espectacle així com un dels casos més peculiars dins del repertori de l'òpera eslava.[5] És una obra opulenta, que exigeix energia, imaginació i esforç de les seves forces instrumentals i vocals. La història, que alterna entre el mite i la història, no és el candidat més obvi per a una representació en temps més moderns.[4]
La trama es divideix en cinc actes relativament curts, de manera que la durada total de l'òpera no excedeixi la longitud comuna per a una òpera de tres actes. La concepció general de l'obra és típic de Dvořák, cada acte representa un flux continu de música, però, dividit en números de solos individuals, cors i conjunts. D'acord amb el tema, el compositor va incorporar trets eslaus en la seva partitura -fins i tot polonesos, com és el cas de la masurca del tercer acte. El teixit musical també revela certs leitmotiv, encara que aquests no són tractats amb tal consistència tal com ho fa més tard a Rusalka.[1] Vanda conté grans i desafiants àries assignades als protagonistes Vanda i Slavoj, cançons de caràcter estròfic com veiem en els personatges del bard Lumír i de la fetillera Homena, o balades de tall dramàtic cantades pel caràcter de Roderick. Les grans escenes corals van ser compostes en forma d'extensos himnes narratius, amb tocs musicals suggerits per la música litúrgica eslava. La gran riquesa harmònica proveïda per Dvořák, adquirida per l'experiència de la creació de les seves cinc simfonies, prediu ja el meravellós món musical de les seves últimes dues òperes, Rusalka (1901) i Armida (1904).[5]
En dos llocs, Dvořák empra motius d'obres anteriors: per a l'ària inicial de Vanda Jo era feliç, tranquil·la i alegre, es basa en el tema de la desena cançó del cicle Xiprers, i el duo de Vanda i Slavoj fa servir la música del duo de Harald i Alvina de la seva primera òpera Alfred. Tot i que Vanda no és una de les obres mestres de Dvořák, i la seva representació exnènica requeriria una trama més ràpida i més dramàtic, és una obra de maduresa què, durant els seus moments més potents, pot comparar-se amb el millor que produeix Dvořák per a l'òpera.[1]
Atès que la partitura original es va perdre durant la Segona Guerra Mundial, estem aquí davant d'un dels grans enigmes de la producció d'un compositor majorment celebrat per la seva música simfònica, de cambra, i instrumental, que per la seva producció d'obres líriques per a l'escena.[5]
Enregistraments[modifica | modifica el codi]
- 2004: Olga Romanenko (Vanda), Valentin Prolat (Slavoj), Ivan Kusnjer (Roderich), Jolana Fogašová (Božena), Oleg Korotkov (Gran Sacerdot pagà), Roman Janál (Lumír), Yvona Skvárová (Homena); Gerd Albrecht, director; Teatre Nacional de Praga
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Supka, Ondrej. «Anàlisi de l'obra» (en anglès). antonin-dvorak.cz. [Consulta: 17 març 2016].
- ↑ 2,0 2,1 Vonderková, Ivana. «Gerd Albrecht presenta en Praga la ópera "Vanda" de Antonín Dvorák» (en castellà). Radio Praha. [Consulta: 21 març 2016].
- ↑ 3,0 3,1 Clarke, Colin. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 19 març 2016].
- ↑ 4,0 4,1 Schumann, Ulrike. «[backPid=520&cHash=a07ca3aef3 Searching for Czech identity. Antonín Dvořák’s opera “Vanda”]» (en anglès). takte-online.de. [Consulta: 18 març 2016].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 Funes, Fernando. «Anàlisi de l'òpera» (en castellà). Radio Clasica. [Consulta: 21 març 2016].
- ↑ «Ressenya del disc» (en alemany). gerd-albrecht.com. [Consulta: 21 març 2016].
Enllaços externs[modifica | modifica el codi]
|
||||||||||
|
