La cambiale di matrimonio

La lletra de canvi de matrimoni

Gioachino Rossini pintat per un anònim
Títol original	La cambiale di matrimonio
Forma musical	òpera
Compositor	Gioachino Rossini
Llibretista	Gaetano Rossi
Llengua original	Italià
Font literària	Comèdia homònima de Camillo Federici i en un llibre anterior de Giuseppe Checcherini
Composició	1810
Gènere	Farsa
Actes	Un
Personatges	Sir Tobia Mill, mercader (baix) Fannì, la seva filla (soprano) Edoardo Milfort, amant de Fanni (tenor) Slook, agent de Mill al Canadà (baix) Norton, caixer de Mill (baix) Clarina, dama de Fannì (soprano)
Instrumentació	Orquestra petita: flauta, dos oboès, dos clarinets, fagot, dues trompes i corda Per als recitatius: piano (violoncel i contrabaix ad líbitum)
Estrena
Data	3 de novembre de 1810
Escenari	Teatro San Moisè de Venècia
Director	Gioachino Rossini
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya	26 d'abril de 1816, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu	21 de juny de 2012, a l'Auditori del Conservatori del Liceu

La cambiale di matrimonio (la lletra de canvi de matrimoni) és una òpera en un acte de Gioachino Rossini, amb llibret de Gaetano Rossi, que basa el seu argument en una comèdia homònima de Camillo Federici i en un llibre anterior de Giuseppe Checcherini de 1807 per a l'òpera de Carlo Coccia, Il matrimonio per lettera di cambio. És la primera òpera que va estrenar Rossini, i va ser al Teatro San Moisè de Venècia el 3 de novembre de 1810.

Es tracta d'una obra que, tant des del punt de vista argumental com musical, denota una forta influència de Cimarosa. Rossini va bastir tots els personatges amb agilitat i delicadesa, malgrat la brevetat de l'argument. La figura de Fannì, sobretot, queda realçada per l'ària Come tacer, la darrera part de la qual Rossini va aprofitar com a part del duo Dunqu'io son d'El barber de Sevilla.

En una ciutat anglesa del segle XVIII, un mercader local, Tobias Mill, rep un contracte de matrimoni en blanc d'un home de negocis canadenc, Mr Slook. Tot i la sorpresa, Mill anuncia als seus criats Norton i Clarina que pretén acceptar el contracte en favor de la seva filla Fannì. Quan Fannì i el seu amant pobre Edward Milfort se n'assabenten, aquest promet lluitar per ella.

Origen i context

Façana del Palau Carrati de Bolonya, seu de l'acadèmia i antic Liceo Musicale de Bolonya

Gioachino Rossini, alumne de l'encimbellat Liceo Musicale de Bolonya, ja havia compost diverses obres simfòniques i vocals, havia guanyat un cert èxit i pretenia convertir-se en compositor operístic. Composta en uns pocs dies quan tenia 18 anys, La cambiale és una farsa bufa que va ser la primera òpera professional de Rossini. La va fer seguint la moda de l'època, en què s'estilaven molt aquestes petites òperes absurdes i còmiques. De fet, no fou la primera òpera que va compondre, la primera seria Demetrio e Polibio, escrita per a una altra companyia d'òpera però que no va ser estrenada fins al 1812. L'obertura, escrita quan era estudiant al Liceo Musicale, és habitual del repertori de concert.

El 1810, amb Rossini que tot just havia deixat el Liceo, van arribar a Bolonya dos vells amics de la família: l'organista, compositor i director d'orquestra Giovanni Morandi i la seva esposa, la soprano Rosa Paolina Morolli coneguda com a Rosa Morandi i després anomenada el cigne de l'Òpera de París. Els Morandi es dirigien a Venècia per unir-se a la companyia que havia d'actuar aquella tardor al Teatro San Moisè. Rossini i els seus pares varen explicar a la parella els desitjos del jove compositor de debutar amb una obra. Casualment, quan els Morandi van arribar a Venècia, l'empresari de l'òpera, Antonio Cera, marquès de Cavalli, es trobava en dificultats per completar la temporada. Aquest, que recordava bé l'atrevit músic i el seu singular sentit de l'humor, li va encomanar la composició d'una òpera breu.

El Teatro San Moisè just havia començat la temporada de tardor de 1810, després d'haver anunciat l'estrena de cinc farses de cinc compositors, i acabava d'obrir amb molt èxit amb la primera (Adelina de Pietro Generali, amb llibret del mateix Rossi), quan el compositor de la cinquena farsa (un músic alemany, el nom del qual ningú sembla recordar) se'n va anar sense deixar una sola nota de música.

Rossini va escriure amb tota celeritat la música per al llibret que Gaetano Rossi havia escrit també ràpidament. Una òpera breu, una farsa còmica, que prendria l'argument d'una composició prèvia de Carlo Coccia, que al seu torn es basava en una obra teatral del 1791 interpretada per l'actor Giovanni Battista Viassolo, que utilitzava el pseudònim de Camillo Federici. El llibretista escollit per a la creació rossiniana fou el veronès Gaetano Rossi, que ja havia elaborat el llibret de l'òpera Adelina de Generali acabada d'estrenar al San Moisè, i que també va treballar per Nicola Zingarelli, Stefano Pavesi i Gaetano Donizetti, i que fou posteriorment l'autor de títols rossinians de primer nivell com Tancredi i Semiramide.

El San Moisè era un teatre de Venècia, creat per la família Giustiniani el 1640, especialitzat en farsa -el camp d'entrenament perfecte per a un compositor en potència-. Havia albergat estrenes importants d'Antonio Vivaldi, Giovanni Paisiello, Pasquale Anfossi i Giuseppe Gazzaniga, entre molts més, i era ideal per la seva estructura per a la representació d'òperes bufes i de durada específica, on, en paraules de Rossini, «un compositor podia exhibir la seva fantasia natural i el seu coneixement tècnic». Amb una petita companyia, sense cor, i un saló de mida manejable, el teatre havia trobat el seu nínxol en l'escena teatral de Venècia. El gènere de la farsa ja estava en declivi el 1810, però això no afectarà l'enorme èxit del jove Rossini, que fins al 1813 va arribar a compondre quatre més d'aquestes peces per al San Moisè: L'inganno felice, La scala di seta, L'occasione fa il ladro i Il signor Bruschino. El teatre va tancar només uns anys més tard, el 1818, i finalment va ser ordenada la seva demolició pel descendent del fundador del teatre.

La cambiale és una obra còmica típica de la millor vena goldoniana, en la qual sovint apareix un vell pare o tutor (en general un baix buffo, que representa l'ordre social establert) tractant de frustrar la jove parella d'amants (la soprano i el tenor). Altres personatges secundaris inclouen sovint un confident o servent, d'una capa social més restringida o inferior, de vegades una segona veu buffo, de la tradició napolitana. Alguns enganys i trucs necessaris condueixen inevitablement al triomf de l'amor real a través de matrimonis arreglats o consideracions de diners.

La partitura va cridar l'atenció des del mateix moment dels assajos. L'orquestra encarregada de tocar va quedar estranyada en veure tal cúmul de notes fins a tal punt que van arribar a afirmar que allò era impossible de tocar perquè no s'entendria absolutament res. Les òperes italianes precedents no són tan denses des del punt de vista orquestral. No obstant això els assajos van seguir endavant i finalment la farsa va ser estrenada, collint bons resultats.

Representacions

El Teatro San Moisè va estrenar l'òpera bufa d'un sol acte La cambiale di matrimonio el 3 de novembre de 1810 i el resultat no va ser espectacular, però sí bo: es va representar dotze vetllades. Morandi va cantar el paper principal. De Venècia se'n va anar a Pàdua i Trieste, i també va arribar a algunes ciutats no italianes, la primera de les quals va ser Barcelona, al Teatre de la Santa Creu, el 26 d'abril de 1816.

La cambiale es va estrenar al costat de Non precipitare i giudizi, de Giuseppe Farinelli. La prova que l'obra va agradar és que va aportar a Rossini un contracte per a una nova òpera, ara a Bolonya, L'equivoco stravagante, i un altre posterior amb el mateix Cera, per a una sèrie formidable d'obres similars.

D'aquesta òpera ja no existeix el manuscrit autògraf. Va patir la sort de moltes obres de Rossini i del grup de grans compositors que, irònicament, la presència del compositor italià havia relegat, i va deixar de representar-se amb el transcurs del segle XIX fins a oblidar-se completament. Però, una plèiade d'artistes i biògrafs van aconseguir, en els anys 50, recuperar aquesta peça (i altres) i es va col·locar en el repertori mundial en una època en què hi ha l'avantatge de l'enregistrament.

A La Fenice de Venècia es va estrenar el 1910. Al Regne Unit va ser el 1954 al Sadler's Wells Theatre de Londres. El 1984 l'estrena va tenir lloc a Perth, Ayr (Escòcia), Stirling, Dundee, Dunfermline i Inverness, en la traducció d'Elizabeth Parry per la Scottish Opera. La primera actuació al Rossini Opera Festival va tenir lloc el 1991, realitzada per Donato Renzetti amb l'Orquestra Simfònica de la RAI de Torí, amb Enzo Dara, Luca Canonici i Roberto Frontali (amb actuacions posteriors el 1995 i 2006). El 1992 es posà en escena a l'Sferisterio de Macerata.

El 21 de juny de 2012, s'estrenà a l'Auditori del Conservatori del Liceu, dins dels actes de commemoració del 175è aniversari, amb la Jove companyia d'Òpera del Conservatori del Liceu i amb l'orquestra del conservatori del Liceu.

Rols

Luigi Raffanelli, creador de Tobias Mill

Rosa Morandi, creadora de Fannì, per Giovanni Antonio Sasso

Rol	Veu	Repartiment de l'estrena, el 3 de novembre de 1810 (Director: Gioachino Rossini)
Tobias Mill	baix	Luigi Raffanelli
Fannì	soprano	Rosa Morandi
Edoardo Milfort	tenor	Tommaso Ricci
Slook	baix	Nicola de Grecis
Norton	baix	Domenico Remolini
Clarina	mezzosoprano	Clementina Lanari

Argument

En una ciutat anglesa del segle XVIII, un mercader local, Tobias Mill, rep un contracte de matrimoni en blanc d'un home de negocis canadenc, Mr. Slook. Tot i la sorpresa, Mill anuncia als seus criats Norton i Clarina que pretén acceptar el contracte en favor de la seva filla Fannì. Quan Fannì i el seu amant pobre Edoardo Milfort se n'assabenten, Milfort promet lluitar per ella. Slook arriba a escena i es veu sorprès tant per l'elaborada recepció com per la celeritat amb què Mill vol dur a terme el matrimoni. Slook es dirigeix ​​a Fannì en un duet que aviat s'expandeix quan Milfort s'uneix amenaçant a Slook físicament tret que abandoni la ciutat immediatament.

Slook ofereix retirar l'oferta, però Mill se sent traït i el desafia a un duel. Slook fa de Milfort el seu hereu, li cedeix a Fannì i es prepara per a deixar la ciutat. Fannì i Milfort estan agraïts i Slook es relaxa fumant una pipa. Mill, que no sap res de l'acord, irromp en escena. Tot l'assumpte és aclarit i conseqüentment celebrat.

Estructura

• Simfonia

1. Introducció Non c'è il vecchio sussurrone (Norton, Clarina, Mill)
2. Duet Tornami a dir che m'ami (Edoardo, Fannì)
3. Ària Grazie, grazie! (Slook)
4. Trio Darei per sì bel fondo (Slook, Fannì, Edoardo)
5. Ària Anch'io son giovane (Clarina)
6. Duet Dite presto dove sta (Mill, Slook)
7. Recitatiu i ària Vorrei spiegarvi il giubilo (Fannì)
8. Final Porterò così il cappello (Mill, Slook, Clarina, Fannì, Norton, Edoardo)

Anàlisi musical

Es tracta d'una comèdia d'embolics, tan freqüent en l'època, amb una successió desenfrenada de cavatines, duets, trios, àries i petits recitatius. Com a dada curiosa cal assenyalar que la simfonia d'entrada es tanca amb els mateixos acords i ritme amb què conclou l'última obertura de Guillaume Tell.

La cambiale conclou el preciós i refinat estil buffo napolità, i inaugura l'era rossiniana. Ambientada a Londres, presenta sis cantants i una orquestra de tall cambrístic, és propícia per a la paròdia mitjançant els estereotips: l'ingenu estranger ridiculitzat, el pare intransigent, escandalós i fanfarró; els enamorats efusius d'actitud conspiradora; i els servents murmuradors. La trama, doncs, és un típic embolic tan usual en l'època, però amb una gran novetat: l'extraordinària música de Rossini.

L'obertura és una revisió de la seva Simfonia en mi de l'any anterior, amb l'esplendor privilegiada del vent, on s'escolta ja el desenvolupament rossinià ulterior per la forma, la instrumentació, el color i el ritme. De la manera que després es convertiria en habitual durant la seva carrera, el duo Dunque io son va ser posteriorment reutilitzat, amb més eficàcia, al primer acte d'El barber de Sevilla. També cal destacar el duo per a tenor i soprano Tornami a dir che m'ami, el qual inspiraria posteriorment a altres compositors.

Moments més cèlebres

• Obertura
• Cavatina: Chi mai trova il dritto, il fondo (Tobia Mill)
• Duet: Tornami a dir che m'ami (Edoardo, Fannì)
• Cavatina: Grazie...grazie, troppo presto (Slook amb la resta)
• Duet: Darei per sì bel fondo... (Slook, Fannì)
• Recitatiu, ària i cabaletta: Come tacer... Vorrei spiegarvi il giubilo... Ah, nel sen di chi s'adora (Fannì)
• Duet: Porterò così il capello (Tobia Mill, Slook)
• Final: Tots

Enregistraments

Any	Rols: Sir Tobia Mill, Fanni, Edoardo, Slook	Director, Teatre d'òpera i orquestra	Segell
1959	Rolando Panerai, Renata Scotto, Nicola Monti, Renato Capecchi	Renato Fasano, I Virtuosi di Roma (Gravat per Mercury a finals de l'estiu de 1959 al Teatro Grande, Brescia)	Àudio CD: Italian Opera Rarities Cat: LO 7738
1990	Bruno Pratico, Alessandra Rossi, Maurizio Comencini, Bruno de Simone	Marcello Viotti, English Chamber Orchestra	Àudio CD: Claves Records, Suïssa
2006	Paolo Bordogna, Desirée Rancatore, Saimir Pirgu, Fabio (Maria) Capitanucci	Umberto Benedetti Michelangeli, Orchestra Haydn di Bolzano e Trento (Imatge i so gravades en les actuacions al Rossini Opera Festival, Pesaro, Agost).	Àudio CD: Dynamic Cat: CDS 529; DVD: Naxos Cat: 2110228
2006	Vito Priante, Julija Samsonova, Daniele Zanfardino, Giulio Mastrototaro	Christopher Franklin, Württemberg Philharmonic Orchestra (Enregistraments de vídeo realitzats en les actuacions al Rossini at the Wildbad Festival, Wildbad, 14 i 16 de juliol de 2006).	DVD: Bongiovanni Cat: 20017

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants

Bibliografia

• Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Barcelona: Empúries, 1992. ISBN 9788475963570. 
• Alier, Roger. Guía Universal de la ópera (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-19-2. 
• Alier, Roger. Gioachino Rossini (en castellà). Barcelona: Edicions Daimon, 1986. ISBN 84-231-2852-0. 
• Gossett, Philip; Brauner, Patricia. «La cambiale di matrimonio». A: The New Penguin Opera Guide (en anglès). Nova York: Penguin Putnam, 2001. ISBN 0-14-029312-4. 
• Kennedy, Michael. «La cambiale di matrimonio». A: The Concise Oxford Dictionary of Music (en anglès, amb subscripció). Nova York: Oxford University Press, 2007. 
• Osborne, Charles. The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini (en anglès). Portland, Oregon: Amadeus Press, 1994. ISBN 0-931340-71-3. 
• Osborne, Richard. «La cambiale». A: The New Grove Dictionary of Opera (en anglès). Londres: Stanley Sadie, 1998. ISBN 1-56159-228-5. 
• Osborne, Richard. «La Cambiale di matrimonio». A: Grove Dictionary of Music and Musicians (en anglès, amb subscripció). Londres: Stanley Sadie, 2008. ISBN 1-56159-228-5. 
• Vitoux, Frédéric. Rossini. Madrid: Alianza, 1986. ISBN 84-206-8542-9. 
• Warrack, John; West, Ewan. «La Cambiale di matrimonio». A: The Oxford Dictionary of Opera (en anglès, amb subscripció), 2008. ISBN ISBN 0-19-869164-5. 

Enllaços externs

• Llibret de l'òpera a kareol.es