Andrea Dworkin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Andrea Dworkin
Dworkin on After Dark.JPG
Naixement 26 de setembre de 1946
Camden
Mort 9 d'abril de 2005(2005-04-09) (als 58 anys)
Washington DC
Ocupació assagista, novel·lista i crítica literària
Modifica dades a Wikidata

Andrea Dworkin (Camden, 26 de setembre de 1946 - Washington D.C., 9 d'abril 2005) va ser una assagista estatunidenca, teòrica del feminisme radical. És sobretot coneguda per la seva crítica de la pornografia, que estava a prop de la violació i  altres formes de violència contra les dones.

Militant anti-guerra i propera a certs mitjans anarquistes al final dels anys 1960, Dworkin ha escrit més d'una desena de llibres sobre la teoria i la pràctica del feminisme radical. Durant el final dels anys 1970 i els anys 1980, ha guanyat una fama nacional com a portaveu del moviment feminista antipornografia, i pels seus escrits sobre la pornografia i la sexualitat, particularment Pornography: Men Possessing Women (1979) i Intercourse (1987) que són les seves dues obres més conegudes.

La seva personalitat i les seves posicions molt categòriques, principalment sobre la sexualitat i la pornografia, ha estat el blanc de crítiques, sobretot per part de feministes oposades a les seves idees. És també admirada i aplaudida per  nombroses altres feministes.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut i educació[modifica | modifica el codi]

Nascuda l'any 1946 a Camden, a New Jersey, Andrea Dworkin és  filla de Harry Dworkin, nét d'un rus jueu que va fugir de Rússia amb 15 anys amb la finalitat d'escapar al servei militar, i de Sylvia Spiegel, filla d'immigrats jueus hongaresos. El seu germà petit, Mark, nascut l'any 1949, ha esdevingut un biòleg especialitzat en l'estudi de les cèl·lules canceroses abans de morir el 30 d'abril de 1992 d'un càncer.[1] Practicant amb fervor el judaisme, la seva família pròxima estava particularment compromesa en el suport a l'Estat d'Israel ; Dworkin explica així com « tota la resta de la meva família és, diria,

« tota la resta de la meva família és, jo diria, sionista fanàtica »

[2] ». Dworkin explica que li ve  del seu pare, un mestre socialista, la seva passió de la justícia social. Malgrat les relacions obertes amb la seva mare, Dworkin escriu en una de les seves obres que la fe de la seva mare en el control dels naixements i en  l'avortament,

« quan no eren opinions respectables »

, ha inspirat la seva futura militància.[D 1]

Encara que hagi descrit la seva família com ben  considerada, dominada pel record de la Shoah, ella va tenir tanmateix una infantesa feliç, fins als nou anys, quan un home desconegut l'ha agredit sexualment en una sala de cinema.[3] Quan tenia 10 anys, la família Dworkin es va traslladar a Cherry Hill, una ciutat de suburbi de New Jersey, cosa que ella més tard va comparar a una abducció per extraterrestres i un tancament en una penitenciaria.[D 2] A sisè, l'administració de la seva nova escola la va castigar per haver-se negat a cantar Silent Night (sent jueva, ha protestat contra el fet de ser forçada a cantar un cant cristià a l'escola).[D 3]

D'altra banda, des de sisè Dworkin va començar a escriure poesia i ficció, una activitat que prosseguirà durant tots els seus anys al liceu amb el suport dels seus pares. Explica haver estat particularment influïda per Arthur Rimbaud, Charles Baudelaire, Henry Miller, Dostoïevski, Che Guevara i pels poetes de la Beat Generation, particularment Allen Ginsberg,.[D 4][D 5]

Universitat i primers compromisos[modifica | modifica el codi]

Estudiant al Bennington College, es manifesta, el 1965, contra la guerra del Vietnam a la missió dels Estats Units a les Nacions unides. Detinguda i enviada a la Nova York Women's House of Detention, una presó per dones de Nova York, afirma que els metges de la presó li han infligit un tacte vaginal tan violent que  va sagnar encara uns quants dies després de l'examen. El seu testimoniatge davant el gran jurat és posat en relleu per mitjans de comunicació, nacionals i internacionals,.[D 6][4] El gran jurat refusa pronunciar inculpacions però la declaració de Dworkin atreu l'atenció del públic sobre els maltractes infligits a les preses i va contribuir a la clausura de la presó alguns anys més tard.[5]

Abandona a continuació Bennington per anar a Grècia[D 7] i s'instal·la finalment a Creta,[D 8] on compon una sèrie de poemes anomenats (Vietnam) Variations, un recull en rima i en prosa, que fa editar el 1966 en un llibre titulat Child. En el mateix temps, escriu Notes es Burning Boyfriend, novel·la amb un estil pròxim al realisme màgic. Està redactat en referència al pacifista Norman Morrison que s'havia immolat cremant-se per protestar contra la guerra del Vietnam. Nombrosos altres poemes i diàlegs estan també reunits en el llibre Morning Hair.[D 9]

Després d'aquest episodi, Andrea Dworkin torna a Bennington on, durant dos anys, continua estudiant la literatura. Participa, en els campus, en campanyes per la contracepció, per la legalització de l'avortament i contra la guerra del Vietnam.[D 10] Surt de la universitat l'any 1968, diplomada en un bachelor's degree en literatura.[6]

Vida als Països-Baixos[modifica | modifica el codi]

Amb els seus estudis acabats, Andrea Dworkin va a Amsterdam per entrevistar anarquistes holandesos del moviment contestatari Provo,.[D 11][D 12] Hi coneix Cornelius (Iwan) Dirk de Bruin, també anarquista, amb el qual es casa en 1968.[6] Molt aviat, després del seu matrimoni, de Bruin esdevé extremadament violent contra ella, donant-li cops de puny i de peus, cremant-la amb cigarrets, colpejant-li les cames amb taules de fusta i fent xocar  el seu cap contra el sòl fins perdre el coneixement.[D 13][D 14][7] Ella s'amaga però és colpejada, hostigada i amenaçada cada cop que la troba.

El seu divorci es resol al final de 1971. Queda llavors sola i sovint sense abric, a milers de quilòmetres de la seva família.[D 15] Sense recursos, de vegades es veu obligada a prostituir-se.[7] Subratlla en un dels seus llibres que « sovint he viscut la vida d'una fugitive, tret que era la vida més desesperada d'una dona colpejada que havia de fugir per última vegada, sigui quina sigui la sortida.

« He viscut sovint la vida d'una fugitiva, si no fos que era la via més desesperada d'una dona colpejada que havia de fugir per darrera vegada, fos quina fos la sortida.[D 15] »

Ricki Abrams, una feminista i expatriada  americana, l'acull a casa seva i l'ajuda. S'allotjarà en llocs tan diversos com una barcassa, una granja comunitària  i inclús en immobles abandonats. Ricki Abrams la inicia als primers escrits de les feministes radicals americanes. Queda particularment influïda per Sexual Politics de Kate Millett, per The Dialectic of Sex de Shulamith Firestone, i per Sisterhood is Powerful de Robin Morgan. Dworkin i Abrams comencen a treballar sobre l'inici d'un text feminista abordant l'odi de les dones en la història i la cultura i incluent un capítol sobre la revista pornogràfica de contra-cultura Suck publicat per un grup de compatriotes expatriats als Països-Baixos,.

Dworkin ha explicat, més tard, que per tornar als Estats Units en 1972,  havia considerat de transporter il·legalment un maletí d'heroïna contra 1.000 dòlars i d'un bitllet d'avió. Pensava que, encara que la detinguessin, la presó li hauria permès escapar a les violències del seu ex-marit. Malgrat l'anul·lació de l'operació, va rebre el bitllet d'avió de l'home que ho havia organitzat. Abans d'abandonar Amsterdam, parla amb Abrams de la seva experiència, de la emergència del moviment feminista i del llibre que havien començat a escriure. Andrea Dworkin accepta acabar-lo — amb el títol Woman Hating — i el publica a la seva arribada als Estats Units. En les seves memòries, precisa que en aquesta conversa, ha fet el jurament de dedicar la seva vida al moviment feminista :

Retorn a Nova York[modifica | modifica el codi]

De retorn a Nova York, actua com a militant anti-guerra i participa a manifestacions pels drets de les lesbianes i contra el apartheid a Sud-àfrica. S'uneix a  grups feministes que volen sensibilitzar el gran públic amb els problemes de les dones i s'implica en una organització de feministes radicals, organitzant campanyes contra la violència de gènere. En molts dels seus escrits i del seu militantisme, treu el seu talent com a oradora en les manifestacions organitzades per grups feministes locals. Les seves preses de paraula sense concession estimulen les passions tant entre els seus suports com en els seus detractors i encoratgen el seu públic a actuar. Com a mostra, el seu discurs de novembre de 1978 en la primera marxa Take Back the Night i la seva crítica contra la violació pronunciat a la Midwest Regional Conference of the National Organization for Changing Men (ara coneguda amb  el nom de National Organization for Men Against Sexism)[8] que es titula «I Want a Twenty-Forn Hour Truce During Which There Is No Rape » (que es podria traduir per vull una treva de vint-i-quatre hores durant la qual no hi hagi violacions). Durant aquest període, la poeta feminista Muriel Rukeyser, la contracta com a ajudant i Dworkin dirà més tard:

« Era l'ajudant més dolenta de la història del món. Però Muriel m'ha deixat a la feina perquè creia en el meu talent d'escriptora. »

Lluita contra la pornografia[modifica | modifica el codi]

Marxa Take Back The Night el 2010, un tipus de manifestació creada per Dworkin i altres feministes l'any 1978.

Andrea Dworkin ha quedat en la memòria pel seu paper de líder, de assagista i de militant en el moviment feminista anti-pornografia.[3][9] És així com el febrer de 1976, juga un paper primordial en l'organització de les manifestacions novaiorqueses contra la pel·lícula Snuff i durant l'estiu del mateix any, s'uneix amb Adrienne Rich, Grace Paley, Gloria Steinem, Shere Hite, Karla Jay, Robin Morgan i Susan Brownmiller en la voluntat comuna de formar un grup feminista radical que lluiti contra la pornografia.[10] Aquestes han seguit el seu curs fins a fundar el 1979 el col·lectiu Women Against Pornography, tot i que després Dworkin ha començat a allunyar-se del grup a causa de diferències d'enfocament.[11]

Lluitant sempre contra la pornografia, Andrea Dworkin va prendre la paraula, el novembre de 1978, en la primera marxa Take Back the Night, i ha congregat 3.000 dones en una marxa a través del barri calent de San Francisco.[12] Un any més tard, el 1979, Dworkin va publicar Pornography: Men Possessing Women, una obra que analitza la pornografia antiga i contemporània (i que cita de nombrosos exemples trets d'aquest gènere de cinema) com una indústria de deshumanització  i d'odi del sexe femení. Dworkin sosté així que la pornografia juga un paper en la violència contra les dones, ja sigui pel costat de la producció (pel biaix dels abusos patits per les dones utilitzades en la indústria pornogràfica) que en les conseqüències socials del seu consum, que encoratjaria els homes a erotitzar i a fantasiejar amb el domini, la humiliació, i les violències sexuals,.[3][13]

Antipornography civil rights ordinance[modifica | modifica el codi]

El 1980, Linda Boreman (que va aparèixer en la pel·lícula pornogràfica Deep Throat sota el nom de « Linda Lovelace ») ha explicat que el seu ex-marit Chuck Traynor l'ha colpejada, violada i forçada a rodar en pel·lícules pornogràfiques, com la mateixa Deep Throat. Boreman va llançar les seves acusacions públicament davant dels periodistes en una roda de premsa que va fer, acompanyada de Dworkin, de la jurista feminista Catharine MacKinnon i d'altres membres de Women Against Pornography. Després de la roda de premsa, Dworkin, MacKinnon, Gloria Steinem i Boreman van començar a conversar sobre la possibilitat d'utilitzar les lleis dels drets civils per obtenir danys i perjudicis de Traynor i dels altres directors de Deep Throat. Boreman hi estava interessada, però van haver d'abandonar després que Steinem descobrís que havia prescrit.[14] No obstant això el relat de Linda Boreman s'integra a la reflexió de Dworkin i MacKinnon, que veuen en la pornografia, per naturalesa violenta, la avantcambra de la violació: « la pornografia és la teoria, la violació és la pràctica ».[15]

La producció pornogràfica podria doncs estar entesa com un perjudici cap a les dones, perjudici que només el dret podria corregir, si no reparar. És així com el 1983, els conservadors elegits de Minneapolis han contractat Dworkin i MacKinnon perquè redactin una ordenança antipornografia que hauria d'estar integrada al corpus legislatiu de la ciutat. Les dues feministes podrien així posar en practica la seva teoria. Efectivament, la seva ordenança defineix la pornografia com una violació dels drets civils de la dona permetent a aquelles que es consideren perjudicats per la pornografia, de perseguir els productors i els distribuïdors davant la jurisdicció civil amb la finalitat d'obtenir indemnitzacions. Mentre que la pornografia es definia així: « esclavitud sexual de les dones per imatges o per paraules que les representen com objectes per a ser humiliades, colpejades, violades, degradades, torturades, reduïdes a parts del seu cos, posades en postures servils de submissió o d'exhibició ».[16] La llei va ser votada dues vegades pel consell municipal de Minneapolis però l'alcalde demòcrata Don Fraser, que va considerar la formulació de l'ordenança com massa vaga, i cada cop ha imposat el seu veto.[17] No obstant això, el ordenança a continuació va ser votada a Indianapolis el 1984, tot i que va ser finalment rebutjada pel Tribunal d'apelació dels Estats Units, que l'ha considerat inconstitucional. Totes les altres temptatives de fer acceptar l'ordenança antipornografia en altres ciutats o en altres Estats van ser un fracàs, sobretot quan el Tribunal suprem dels Estats Units va confirmar la inconstitucionalitat de l'ordenança sempre en nom de la primera Esmena i de la llibertat d'expressió.[17]

Malgrat ser refusats, Dworkin ha continuat amb l'enfocament legalista en els seus escrits i en les seves accions, encoratjant, per exemple, els feministes antipornografia que organitzaven campanyes a Cambridge (1985) i Bellingham (1988) amb l'objectiu de fer aprovar per referèndum, versions de la ordenança anti-pornografia.

Testimoniatge davant la Comissió Meese[modifica | modifica el codi]

Informe final de la Comissió Meese en la que Dworkin va participar.

El 22 de gener de 1986, Dworkin va testificar durant una hora i mitja davant la Attorney General's Commission on Pornography (sovint anomenada la « Commission Meese ») a Nova York, i ha respost a les qüestions dels seus membres després d'haver acabat el seu propi relat. El seu testimoniatge ha estat apreciat i reproduït en l'informe final de la comissió mentre que Dworkin i MacKinnon han marcat aquesta publicació en una roda de premsa comuna en la qual han reafirmat els fonaments del seu Antipornography civil rights ordinance[18][19] La Comissió Meese ha aconseguit després amb èxit que les cadenes de petits supermercats retirin dels seus prestatges les revistes per homes, com Penthouse o Playboy[18] (Dworkin d'altra banda ha declarat que aquesta revista

« tant en els seus textos com en les seves imatges encoratgen la violació i els abusos sexuals a menors[20] »

 »). La campanya portada per la Comissió Meese contra els llibreters i els comerciants va ser finalment invalidada per una decisió de la D.C. D.C. Federal Court en l'afer Meese contra Playboy.[21]

En el seu testimoniatge i en les seves respostes, Dworkin ha denunciat la utilització de les lleis anti-obscenitat per perseguir els creadors de pornografia, declarant « estem contra les lleis sobre l'obscenitat. No en volem. Vull que comprengueu perquè, que acabéssiu per estar d'acord o no. Ha  explicat que les lleis relatives a la obscenitat eren totalment ineficaces, i no feien més que amagar la pornografia a la vista del públic, tot permetent de desenvolupar-se discretament. En suma, per Dworkin, aquestes lleis suprimien totes les publicacions, sense distinció, per males raons subratllant que « les lleis sobre la obscenitat aixequen també la misogínia en la seva concepció mateixa.El seu postulat de base és que és el cos de les dones el que és obscè. »

En lloc d'això, ha emés cinc recomanacions. Ha aconsellat que« el Departament de Justícia dels Estats Units doni instruccions a les agències encarregades del manteniment de l'ordre amb la finalitat de guardar les traces de la utilització de pornografia en crims violents.» Dworkin ha proposat també la prohibició de la possessió i de la distribució de la pornografia a les presons. En paral·lel, ha preconitzat que els fiscals reforcin les lleis contra el proxenetisme i no cedeixi més als actors del medi de la pornografia. Entre aquestes recomanacions, Dworkin ha suggerit que una de les prioritats del departament de Justícia havia d'estar reforçar el RICO (Racketeer Influenced and Corrupt Organizations Act) contra la indústria de la pornografia. I finalment, ha tret la idea que el Congrés adopti una legislació federal antipornografia que hauria previst danys i perjudicis pels danys infligits a les dones.

Al mateix temps, ha suggerit que la Comissió Meese pensi en crear una disposició considerant com un crim i com una privació dels seus drets civils el fet de forçar una persona a prendre part en la pornografia. Dworkin ha suggerit també que participar en el tràfic de material pornogràfic sigui considerat com una conspiració en contra de drets civils de les dones.

Igualment ha sotmés a la comissió una còpia del llibre de Boreman, Ordeal, com un exemple dels abusos que esperava posar remei, explicant que « la única cosa original en el cas de Linda és que va tenir el coratge de combatre públicament contra el que li havia passat. I el que es faci, és per ajudar-la o no és per ajudar ningú. »

Intercourse[modifica | modifica el codi]

El 1987, Dworkin publica Intercourse, obra en la qual estén la seva anàlisi de la pornografia a les mateixes relacions sexuals, afirmant que el gènere de submissió mostrat per la pornografia juga un paper central en les experiències que tenen les dones i els homes, de la sexualitat heterosexual en una societat de la supremàcia masculina. Sempre en el marc de les societats patriarcals descrites per la feminista, explica que totes les relacions heterosexuals són alienants i degradants per la dona, sostenint que la penetració pot, en la seva naturalesa mateixa, condemnar les dones a la inferioritat i a la submissió.[D 16]

Recolzant-se tant sobre la pornografia com sobre la literatura – per exemple Sonata a Kreutzer, Madame Bovary o Dràcula – Dworkin afirma que les descripcions de relacions sexuals en l'art i la cultura dominant, posen sistemàticament l'accent sobre les relacions heterosexuals com la única mena de « verdadera » sexualitat. Descriu les relacions sexuals en termes violents o invasius, una violència que seria essencial en l'erotisme, i que seria sovint conjugat amb menyspreu i fàstic (anant de vegades fins a l'homicidi) de les dones. Dworkin explica que aquest gènere de descripció reforça també l'androcentrisme i l'aspecte coercitiu de la sexualitat, i que, quan els comportaments es combinen amb les condicions de vida de les dones en una societat sexista, l'experiència de les relacions sexuals heterosexuals esdevenen una part integrant del domini masculí. Aquestes relacions són, segons Dworkin, viscudes com una forma d'ocupació, que harien tanmateix de ser agradables a les dones entenent que serien consubstancials a la identitat i a l'estatut de la dona.[D 16]

Aquest tipus de proposició és sovint citada pels crítics de Dworkin que interpreten aquesta obra com afirmant que « totes » les relacions heterosexuals són violacions, o més generalment que el caràcter anatòmic de les relacions sexuals les fa Intrínsecament perjudicials per la igualtat entre homes i dones. Per exemple, Cathy Young explica que algunes de les declaracions de Dworkin com: « la relació sexual és l'expressió formal, pura i estèril del menyspreu masculí per les dones » poden estar raonablement resumides en « 

« tot el sexe és violació.[22] »

Dworkin ha rebutjat aquesta interpretació, declarant més tard en una entrevista « penso que les relacions sexuals i el plaer poden, i han de sobreviure a la igualtat social» suggerint que el malentès ha nascut en raó de la ideologia sexual que ha criticat: « com el model sexual és conquistador, possessiu i violent, pensa que molts homes creuen que necessiten aquest avantatge injust, que a l'extrem anomenarien violació. No penso que els calgui».[23]

Decisió Butler[modifica | modifica el codi]

El 1992, el Tribunal Suprem del Canadà ha prés una decisió el cas R. v. Butler, que ha integrat a les lleis canadeques sobre l'obscenitat, elements del treball legislatiu portat per Dworkin i MacKinnon sobre la pornografia. De fet, Dworkin i MacKinnon, després del fracàs de l'ordenança antipornografia el 1983, han modificat la seva manera de comprendre la pornografia afirmant que és una font d'injustícia, i per conseqüent no el situa més sota la protecció del principi de lliure expressió: la pornografia ha d'estar combatuda com a font de discriminació[24] Així en el cas Butler, el Tribunal ha sostingut que les lleis canadeques sobre la obscenitat han violat la llibertat d'expressió i els drets dels ciutadans canadencs, no obstant això en la Carta canadenca dels drets i llibertats, si han de ser aplicades per raons morals o sobre la base dels estàndards comuns de la decència. Mentre que al mateix temps, el Tribunal afirma que les lleis anti-obscenitat es poden posar en marxa, conforme a la Constitució, si combaten la pornografia amb l'objectiu de garantir la igualtat entre els sexes, un principi, també present en la Carta.[25] És així com la decisió del Tribunal es va inspirar en precedents reflexions de Dworkin tot citant àmpliament extrets de treballs preparats pel Women's Legal Education and Action Fund (LEAF), amb l'ajuda i la participació de Catharine MacKinnon.[26]

No obstant això, Andrea Dworkin s'ha oposat a la posició del LEAF, argumentant que les feministes no haurien d'ajudar o provar de reformar les lleis sobre l'obscenitat,[27][28]

Concretament, la decisió Butler fa constitucionals les restriccions en la venda, la distribució o les importacions de materials pornogràfics amb l'òptica de salvaguardar la igualtat entre homes i dones, un fet principal que serà celebrat per nombroses feministes.[24]

Últims anys[modifica | modifica el codi]

El 1997, Dworkin va publicar Life and Death: Unapologetic Writings on the Continuing War on Women, un recull dels seus discursos i dels seus articles que daten dels anys 1990, tot incloent una llarga part autobiogràfica sobre la seva vida d'escriptora. Els articles aborden assumptes tan variats com la violència contra les dones, la pornografia, la prostitució, l'ús de la violació durant la guerra de Bòsnia, la massacre de l'Escola politècnica de Montreal, Israel, la política del gènere de l'United States Holocaust Memorial Museum.[29] Encara el 1997, la New York Times Book Review ha publicat una llarga carta de Dworkin en la qual explica que l'origen del seu profund odi cap a la prostitució i la pornografia hauria estat el seu passat de dona maltractada múltiples vegades: violentament examinada per metgesses d'una presó, colpejada pel seu primer marit, i per nombrosos altres homes.[30]

Durant aquest període, Dworkin va destacar per la seva oposició ferotge al president Bill Clinton durant l'afer Lewinsky,[31] no només donant suport a Monica Lewinsky sinó també defensant al mateix temps Paula Jones i Juanita Broaddrick, fins a afirmar « crec que Clinton és un violador ».[32][33]

Dworkin ha teixit enllaços amb el judaïsme i Israel des de la seva joventut: nombrosos membres de la seva família van morir durant la xoà, i està, per exemple, interessada en el Procès de Nuremberg que va estudiar al Bennington College. La feminista ha visitat així Israel des de desembre de 1988 per presenciar la primera conferència internacional de les feministes jueves a Jerusalem, on en paral·lel ha pogut trobar militants feministes radicals àrabs i jueves que l'han sensibilitzat en les desigulats, sexuals i ètniques, que existien al si d'Israel.[1] I el 2000, publica Scapegoat: The Jews, Israel, and Women's Liberation, una obra que considera com l'obra de la seva vida i en la qual s'aplica a condemnar el antisemitisme tot comparant l'opressió de les dones amb la persecució dels jueus. En l'assaig, Dworkin explica que la Segona Guerra mundial ha engendrat un món en el qual les dones són definitivament les « perdedores », en suma, segons ella, els nazis haurien castrat els jueus, que al seu torn Ho haurien fet a les dones israelianes i palestines. Mentre que els palestins, castrats pels Israelians, haurien compensat aquesta arribada a la seva virilitat per un domini augmentat de les dones palestines. De fet, la posició de Dworkin i doncs la seva obra Scapegoat són ambivalents, perquè d'un costat, admira el combat dels jueus per la creació i la defensa d'Israel però de l'altre, condemna la violència i la misoginia que ha resultat d'aquests enfrontaments. És també en aquesta obra on Dworkin fa una crida a la creació d'un país de acollida per les dones com a resposta a la seva opressió. Aquest Estat seria, en la ment de la feminista, el costat femení d'Israel on cada dona assetjada podria refugiar-se, igual que un jueu realitzant l'aliyyà[2]

El mateix any, el 2000, Dworkin va publicar articles controvertits en el New Statesman[34] i en el Guardian[35] declarant que un o diversos homes l'han violada en la seva cambra d'hotel a París, l'any anterior, després d'haver-la fet ingerir GHB (o una droga del mateix gènere) amb la finalitat de deixar-la inconscient. Els seus articles van alimentar la controvèrsia, sobretot quan escriptors com Catherine Benett [7] i Julia Gracen[36] han publicat els seus dubtes en el cas del seu testimoniatge, dividint l'opinió entre els escèptics i els que li donen suport, amb - per exemple- feministes com Catharine MacKinnon, Katharine Viner (periodista al Guardian) o Gloria Steinem.[13] Charlotte Raven ha descrit més tard els arguments avançats per Dworkin com « una afirmació àmpliament desacreditada » que valdria millor veure com « una mena de tasca artística rutinària » [37] ». Emocionalment fràgil i la salut debilitada, Dworkin pràcticament es va retirar de la vida pública durant dos anys després de la publicació d'aquests articles.

El 2002, Dworkin va publicar la seva autobiografia Heartbreak: The Political Memoir of a Feminist Militant tot posant-se a expressar-se públicament i a escriure. En una entrevista amb Julie Bindel el 2004, ha explicat

« pensava que estava acabada però sento una nova vitalitat. Vull continuar ajudant les dones.[13] »

Ha publicat així tres articles en el Guardian i ha començat a treballar sobre un nou llibre, que ha deixat inacabat, Writing America: How Novelists Invented and Gendered a Nation, una obra que aborda el paper dels novel·listes romanciers, com Ernest Hemingway o William Faulkner, en el desenvolupament de la política americana i de la seva identitat cultural.[9]

Malaltia i mort[modifica | modifica el codi]

Durant els seus últims anys, Dworkin ha patit una salut fràgil, i ha confiat al Guardian en la seva última crònica que havia estat debilitada i pràcticament paralitzada per una severa artrosi en els genolls. Poc de temps després del seu retorn de París el 1999, va ser hospitalitzada amb una febre important i trombosi a les seves cames. Mesos després de la sortida de l'hospital, ha estat cada cop més incapaç de doblegar els genolls, i ha hagut de patir una operació quirúrgica per posar a lloc els genolls amb titani i protesis de plàstic. Escrivia « el metge que em coneix millor diu que l'artrosi comença abans que no s'hagi paralitzat – en el meu cas, potser per haver estat sense-sostre o abusada sexualment, o colpejada a les cames o a causa del meu pes. John Stoltenberg, el meu company, fa responsable un estudi sobre la identitat jueva i l'alliberament de les dones que l'ha ocupat nou anys a escriure, i és, diu ell, el llibre que m'ha robat la meva salut. Pel que fa a mi, ho atribueixo a la violació patida l'any 1999 a París ».[38]

Quan un periodista li va demanar com volia que se la recordés, va respondre « en un museu, quan la dominació masculina hagi mort. M'agradaria que el meu treball sigui un testimoniatge antropològic d'una societat primitiva apagada ».[9] Mor mentre dormia el matí del 9 d'abril del 2005 en la seva casa de Washington amb 58 anys.[39] Segons Stoltenberg la causa de la mort hauria estat una miocarditis aguda.[40]


Dworkin i la ficció[modifica | modifica el codi]

Ja reconeguda com una teòrica i una militant feminista, Dworkin ha publicat també tres obres de ficció. Ha escrit així l'any 1980 un recull de notícies, The New Woman's Broken Heart. En la seva primera novel·la, Ice and Fire, que ha estat editada al Regne Unit en 1986, Dworkin elabora un relat en primera persona ple de violència i de maltractaments, que Susie Bright  ha pogut comparar a una reescriptura feminista d'un dels escrits més coneguts del Marquès de Sade : Juliette.[41]No obstant això, Dworkin tenia la intenció de mostrar que els mals causats a les dones pels homes eren alguna cosa políticament banal, i no eren considerats com un erotisme anormal o original. Dworkin ha afirmat que els seus llibres han hagut de fer cara als rebutjos dels editors que cedien a la pressió de Playboy, tanmateix el Telegraph ha explicat més prosaicament que les novel·les de la feminista no eren populars.[42]

De vegades contades per un narrador en primera persona, les novel·les de Dworkin integren sovint elements de la seva vida i aborden freqüentment els mateixos temes que els seus assajos. D'altra banda, els crítics han destacat de vegades passatges a Ice and Fire en els quals els personatges expressen exactament els mateixos punts de vista que Dworkin.[43] Aquesta última ha escrit tanmateix que

« « la meva ficció no és una autobiografia. No sóc una exhibicionista. No em pujo a l'escenari. No demano perdó. No em vull confessar. Però he utilitzat tot el que sé – la meva vida – per mostrar que el que jo crec ha d'estar descrit amb la finalitat que es pugui plantar cara. L'imperatiu al cor de la meva escriptura – el que cal fer – ve directament de la meva vida. Però no puc descobrir-la directament als ulls de tots, ni tan sols donar-hi un cop d'ull mentre d'altres miren ».[D 17] »

Crítics i herència[modifica | modifica el codi]

Dworkin ha escrit deu llibres sobre el feminisme radical però també nombrosos discurs i articles, tots concebuts amb l'objectiu d'afirmar i de denunciar la presència d'una violència normalitzada i institucionalitzada contra les dones, esdevenint una de les més influentes autores i portaveus del feminisme radical americà de final dels anys 1970 i dels anys 1980. Ha definit la pornografia com una indústria de violència i de deshumanització devastadora, i no simplement com un regne de fantasmes, mentre que la prostitució seria un sistema d'explotació, i les relacions sexuals el punt clau de la submissió en una societat patriarcal. Les seves anàlisis i els seus escrits han influït i inspirat els treballs de nombroses feministes americanes de primera fila com Catharine MacKinnon,[44] Gloria Steinem, John Stoltenberg,[45] Nikki Craft[46] o Susan Cole. Les seves posicions intransigents i l'estil punxant dels seus escrits i dels seus discursos, Robert Campbell les ha qualificat d'« apocalíptics »,[41] li han valgut d'estar sovint comparada, per Robin Morgan[47] o Susie Bright[48] entre d'altres, a oradors com Malcolm X. Pel que fa a Gloria Steinem, ha comparat sovint el seu estil al dels profetes de l'Antic Testament.[49] Susan Brownmiller, una feminista americana, en rememorant el discurs de Dworkin pronunciat en la caminada Take Back the Night el 1978 va escriure:

« La tarda de dissabte s'ha acabat amb la marxa de les espelmes Take Back the Night (la primera d'aquest gènere) a través del barri calent, i ha començat amb un discurs inflamat d'Andrea Dworkin. Ja havia vist Andrea al meu saló, però era la primera vegada que veia Andrea en acció. Allà la vaig anomenar « Rolling Thunder ». Transpirant la seva granota texana característica, agafava l'entonació excessiva que farà d'ella alguns anys més tard tant un ídol com un objecte de burles. El calvari teatralitzat de Dworkin i l'estil digne d'un predicador mai no m'han convençut gaire, però conservo el meu respecte pel seu valor, molt de temps després que he abandonat l'estudi de la guerra dels sexes. Una vegada acabada la seva crida a l'acció, tres mil manifestants han baixat als carrers.[50] »
— Susan Brownmiller, 1999

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. ↑ Dworkin, 2002pàg. 23
  2. ↑ Dworkin, 1997pàg. 3
  3. ↑ Dworkin, 2002pàg. 21-22
  4. ↑ Dworkin, 2002pàg. 37-40
  5. ↑ Dworkin, 1997pàg. 23-24, 28
  6. ↑ Dworkin, 2002pàg. 77-81
  7. ↑ Dworkin, 2002pàg. 80, 83
  8. ↑ Dworkin, 2002pàg. 83-85, 87
  9. ↑ Dworkin, 2002pàg. 98
  10. ↑ Dworkin, 2002pàg. 107-112
  11. ↑ Dworkin, 2002pàg. 117
  12. ↑ Dworkin, 1997pàg. 24-25
  13. ↑ Dworkin, 2002pàg. 119
  14. ↑ Dworkin, 1993pàg. 103, 332
  15. ↑ 15,0 15,1 Dworkin, 1997pàg. 17
  16. ↑ 16,0 16,1 Dworkin, 1987pàg. 128-143
  17. ↑ Dworkin, 1993pàg. 15

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ↑ 1,0 1,1 Alice Shalvi. «Andrea Dworkin 1946 – 2005» (en anglès).
  2. ↑ 2,0 2,1 «Take no prisoners» (en anglès). The Guardian, 13-05-2000.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Viner, Katharine «She never hated men». The Guardian, 12-04-2005.
  4. ↑ Farrell, William E. «INQUIRY ORDERED AT WOMEN'S JAIL; Mrs. Kross Acts in Case of a Bennington Student Seized in U.N. Protest INSTITUTION IS ASSAILED Girl Says She Was Denied Call to Lawyer and Was Humiliated by Doctor» (en anglès). The New York Times, 06-03-1965.
  5. ↑ Jeffery, Simon «Feminist icon Andrea Dworkin dies» (en anglès). The Guardian, 2005.
  6. ↑ 6,0 6,1 Harvard University Library. «Dworkin, Andrea. Videotape collection of Andrea Dworkin, 1981-1998 (inclusive): A Finding Aid : Biography» (en anglès), 2009.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Bennett, Catherine «Doubts about Dworkin» (en anglès). The Guardian, 2000.
  8. ↑ «A Brief History of NOMAS» (en anglès).
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Bindel, Julie «Obituary : Andrea Dworkin» (en anglès). The Guardian.
  10. ↑ Brownmiller, Susan. Dial Press. In Our Time: Memoir of a Revolution (en en), 1999, p. 297-299. 
  11. ↑ Susan. Dial Press. In Our Time: Memoir of a Revolution (en en), 1999. 
  12. ↑ Susan. Dial Press. In Our Time: Memoir of a Revolution (en en), 1999. 
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Bindel, Julie «A life without compromise». The Guardian, 2004.
  14. ↑ Pornography: Men Possessing Women
  15. ↑ Courbet, David. La Musardine. Féminismes et pornographie, 2012. 
  16. ↑ Brownmiller, Susan. In Our Time: Memoir of a Revolution, 1999. 
  17. ↑ 17,0 17,1 Downs, Donald Alexander. The New Politics of Pornography, 1989.  Error de citació: Invalid <ref> tag; name "The_New_Politics_of_Pornography_-_Donald_Alexander_Downs_-_Google_Livres" defined multiple times with different content
  18. ↑ 18,0 18,1 Antipornography civil rights ordinance
  19. ↑ (en) Attorney General's Commission on Pornography : Final Report, « Victimization : Introduction », a Porn-report.com,‎
  20. ↑ «Pornography and Feminism», 1997-1998.
  21. ↑ D.C. Federal Court
  22. ↑ Cathy Young. «Woman's Hating, The misdirected passion of Andrea Dworkin» (en en), 19-04-2005.
  23. ↑ Dworkin, Andrea; Moorcock, Michael «Fighting talk» (en en). New Statesman, 1995.
  24. ↑ 24,0 24,1 Thiaw-Po-Une, Ludivine. Stock. Questions d'éthique contemporaine (en fr), 2006, p. 1216. 
  25. ↑ Cossman, Brenda. University of Toronto Press. Feminist Fashion or Morality in Drag? The Sexual Subtext of the Butler Decision (en en), 1997. 
  26. ↑ Nowlin, Christopher. McGill-Queen's University Press. Judging Obscenity: A Critical History of Expert Evidence (en en), 2003. 
  27. ↑ Mason-Grant, Joan. Md.: Rowman & Littlefield. Pornography Embodied: From Speech to Sexual Practice (en en), 2004. 
  28. ↑ Andrea Dworkin, Katharine MacKinnon. «Statement by Catharine MacKinnon and Andrea Dworkin regarding Canadian customs and legal approaches to pornography» (en en), 26 août 1999.
  29. ↑ «Andrea Dworkin Obituary» (en en). The Times, 2005.
  30. ↑ Andrea Dworkin. «Pornography and the New Puritans: Letters From Andrea Dworkin and Others» (en en), maig 1992.
  31. ↑ Taranto, James «Who's a Hypocrite--and Who Cares?». The Wall Street Journal, 1998.
  32. ↑ Taranto, James «Who's a Hypocrite--and Who Cares?» (en en). The Wall Street Journal, 1998.
  33. ↑ Jackson, Candice E. World Ahead Publishing. Their Lives: The Women Targeted by the Clinton Machine (en en), 2005. 
  34. ↑ Dworkin, Andrea «The day I was drugged and raped». New Statesman, 2000.
  35. ↑ Dworkin, Andrea «They took my body from me and used it». The Guardian, 2000.
  36. ↑ Julia Gracen. «Andrea Dworkin in agony», 20-09-2000.
  37. ↑ Raven, Charlotte «Body of evidence». New Statesman, 2006.
  38. ↑ Dworkin, Andrea «Through the pain barrier» (en en). The Guardian, 2005.
  39. ↑ Levy «The Prisoner of Sex» (en en). New York Magazine, 2005.
  40. ↑ Beth Ribet, John Stoltenberg. «First Year: An Interview with John Stoltenberg» (en en), 11-03-2006.
  41. ↑ 41,0 41,1 Susie Bright. «Andrea Dworkin Has Died» (en en), 11-04-2005.
  42. ↑ «Andrea Dworkin» (en en). The Telegraph, abril 2005.
  43. ↑ Eric Ross. «MacDworkinism and VAWA: The Fraud of the Millenia» (en en), 22-06-2005.
  44. ↑ Stuart, Jeffries «Are women human?» (en en). The Guardian, abril 2006.
  45. ↑ John, Stoltenberg. Lambda Book Report. Living with Andrea Dworkin (en en), 1994. 
  46. ↑ «The Nikki Wiki: All About Nikki Craft» (en en).
  47. ↑ Ariel, Levy «The Prisoner of Sex» (en en). New York Magazine, març 2005, pàg. 5.
  48. ↑ «Andrea Dworkin» (en en). The Telegraph, abril 2005.
  49. ↑ Ariel, Levy «The Prisoner of Sex» (en en). New York Magazine, març 2005, pàg. 1.
  50. ↑ Brownmiller, Susan. Dial Press. In Our Time: Memoir of a Revolution (en en), 1999, p. 302-303. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Andrea_Dworkin&oldid=17463669»