Šárka
| Forma musical | òpera |
|---|---|
| Compositor | Leóš Janáček |
| Llibretista | Julius Zeyer |
| Llengua original | Txec |
| Composició | 1887-1888 |
| Actes | Tres |
| Durada | 1 hora |
| Personatges | |
| Estrena | |
| Data | 11 de novembre de 1925 |
| Escenari | Teatre Mahen de Brno |
| Director | František Neumann |
 |
|
Šárka és una òpera en tres actes de Leóš Janáček sobre un llibret en txec de Julius Zeyer, basat en una llegenda txeca del segle XIV. Va ser composta entre 1887 i 1888[1] però no va ser estrenada, després de diverses revisions, fins a l'11 de novembre de 1925 al Teatre Mahen de Brno.
La primera òpera de Janáček, única de tall eminentment romàntic. El tema es refereix als herois mítics txecs i explica la història de l'amor d'una amazona i un guerrer, barrejada amb la lluita pel poder. Šárka busca l'escut i el ceptre de Libuše i en arribar a la gruta on es troba enterrada troba a Ctirad, el guerrer al qual ha de combatre i derrotar. L'amor sorgeix, l'amazona l'enganya per aconseguir el botí i el mata. Comprenent el seu error s'immola amb ell a la pira funerària.[2] Està escrita sota el fervor nacionalista que li va produir Libuše de Smetana, arrenca precisament en el moment de la mort de Libuše.[3]
Contingut
Origen i context[modifica | modifica el codi]
El 1887, amb trenta-quatre anys, Janáček és sobretot conegut a Brno, lloc de residència, per la seva activitat professional a l'Escola d'orgue, a l'escola secundària de l'Antic Brno, per la seva activitat en el cor de la societat coral Beseda, per la seva l'activitat com a director, així com per la seva ploma. Certament, algunes de les seves composicions van ser executades, sobretot sota la seva direcció, a partir de 1875, incloent-hi dos cors recents del 1886. Janáček havia compost principalment per a veu (majoritàriament cors), peces per a orgue, algunes peces per a piano i dues obres per a orquestra, limitades només a les cordes (Suite i Idylle). Res feia suposar que abordaria un gènere important, l'òpera.[4]
Especialment amb la creació del Teatre Nacional de Brno (Divadlo na Veveří o Národní divadlo Brno) a la fi de 1884, amb una orquestra permanent, es va donar la benvinguda a les òperes compostes per músics txecs juntament amb el repertori d'òperes internacionals. Janáček, amb el seu temperament, es va mostrar entusiasmat amb aquest nou impuls de la cultura moraviana a la seva ciutat. A la revista Hudební listy, va escriure a consciència ressenyes de les representacions a les quals va assistir amb regularitat. En aquest punt, Janáček va assegurar la seva part pedagògica amb els seus compatriotes, iniciant-los en l'òpera. Al mateix temps, ell mateix estava forjant la seva opinió sobre el gènere.[4] En una d'aquestes crítiques va deixar malament una òpera de Karel Kovařovic, fet que mai oblidarà i serà un dels motius del retard en les estrenes de les seves òperes a Praga, on ell era el director.[1] Janáček ja posseïa reputació com a compositor instrumental abans d'abordar el gènere operístic, especialment fora de les fronteres txeques en països de parla germànica.[5]
Al gener i febrer de 1887, l'escriptor i poeta simbolista txec Julius Zeyer (contemporani de Dvořák) va escriure Šárka a la revista Česká Thalia, una llegenda de la mitologia txeca del segle XIV.[6] Šárka, extret de la mitologia txeca, és un guerrer de l'Amazones, líder d'una banda de dones ferotges combatents preparades per la batalla amb Ctirad, el líder tenor dels seus opositors.[7] De tall eminentment romàntic, explica la història de l'amor d'una amazona i un guerrer, barrejada amb la lluita pel poder. Šárka busca l'escut i el ceptre de Libuše i en arribar a la gruta on es troba enterrada troba a Ctirad, el guerrer al qual ha de combatre i derrotar. L'amor sorgeix, l'amazona l'enganya per aconseguir el botí i li dóna mort. Comprenent el seu error s'immola amb ell a la pira funerària.
El llibret de Julius Zeyer suavitza la brutalitat de la llegenda original txeca.[8] Zeyer va escriure el llibret amb l'esperança que Dvořák el convertiria en una òpera, però aquest va preferir posar música a Armida.[9] Tot el que l'allunyava de la pesada influència austríaca interessava a Janáček. Aquest drama el va captivar immediatament.[4] Janáček va compondre l'òpera sense comptar amb el permís de Zeyer, convençut que no hi hauria cap problema perquè aquest l'acceptés, però es va equivocar i el llibretista es va negar en vida a concedir l'autorització pertinent, de manera que l'òpera va quedar arxivada i oblidada.[6]
Ràpidament va fer un primer esborrany que va ensenyar a Dvořák. La seva resposta fou «més melodia».[10] Ràpidament va fer una revisió, tenint en compte les crítiques de l'ancià compositor. Va ser llavors quan la va mostrar a Zeyer. No és sorprenent que, decebut per les vacil·lacions de Dvořák, Zeyer considerés a Janáček un pobre substitut i retingués el permís del llibret.[9] El compositor no va completar mai l'obra, però, després de l'èxit de les seves òperes posteriors, Šárka va ser revisada i orquestrada de forma completa juntament amb el seu deixeble Osvald Chlubna, al qual s'havia donat la tasca de la preparació per a una eventual publicació de l'òpera. A Janáček li agradava la feina, però va caure en l'oblit. Una de les raons fou la seva concisió. Amb tot just una mica més d'una hora, la narració és severament telescòpica.[7]
Janácek, descoratjat pels resultats aconseguits en el seu primer acostament a l'òpera, va fer un gir a la seva feina, interessant-se per la música popular moraviana, fruit de la qual cosa naixeria el recull de danses Lašské Tance, que donaria lloc a la seva segona òpera: L'inici d'un romanç. El seu tercer treball, Jenůfa, li proporcionaria el reconeixement internacional.[2]
Deu anys després que Janáček, un altre compositor txec, Zdeněk Fibich, va compondre una altra òpera sobre la mateixa llegenda que també havia inspirat el 1875 a Smetana per compondre un dels sis poemes simfònics del seu mosaic musical txec La meva pàtria.[6] Smetana també va compondre una òpera sobre Libuše, la reina la mort de la qual desencadena la trama de Šárka.[11]
Janáček va escriure dues obertures per a l'òpera, una per a cada versió. Des d'un punt de vista formal, la primera -de la qual només ha sobreviscut la versió per a piano- no era ideal. La segona és formalment concisa, i introdueix amb èxit l'atmosfera de l'òpera.[12]
Representacions[modifica | modifica el codi]
.jpg)
Composta el 1887, Janáček va completar la partitura per a piano el 1888[8] i la va orquestrar parcialment abans que el compositor l'hagués de deixar a un costat, no podent obtenir el permís per utilitzar el llibret. El 1918 finalment va tenir el vistiplau per fer-lo servir, i amb l'ajuda del seu estudiant Osvald Chlubna,[8] es va embarcar en una revisió i conclusió de l'obra, que es va estrenar a Brno l'11 de novembre de 1925 sota la direcció de František Neumann, amic del compositor, en honor al setantè aniversari de Janáček. Ningú en aquell moment va pensar que aquesta òpera podia fer ombra per a la grandiosa òpera de Fibich, ja ben establerta, que utilitza una font diferent per explicar la història Šárka.[9]
El 2000, el musicòleg Jiří Zahrádka[13] va dirigir una nova versió de l'òpera, de la qual es va fer un enregistrament dirigit per Charles Mackerras amb la Filharmònica Txeca i Eva Urbanova en el paper principal (Supraphon A 3485-2-631).[14]
Argument[modifica | modifica el codi]
L'amazona Šárka i el seu grup de verges guerreres es vengen sense pietat dels homes que els falten al respecte i en primer lloc de Přemysl. El jove Ctirad vetlla la tomba de la reina Libuše i espanta les guerreres quan s'acosten, pel que juren venjança. Šárka li tendeix un parany: fa que les seves companyes la lliguin a un arbre per semblar indefensa. Ctirad la descobreix i, apiadant-se d'ella, la deslliga. S'enamora de Šárka, però ella també d'ell. Mentre dormen abraçats, Šárka es desperta en recordar el seu propòsit. Crida als seus companys i maten Ctirad i els altres guerrers. Durant el funeral de Ctirad, Šárka se sent trista pel que ha fet i s'immola sobre la pira funerària.[8]
Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]
El principal problema d'aquest títol rau en la trama, més densa que el que li permet una òpera d'una hora de durada. Però musicalment, Šárka és imprescindible per entendre millor l'obra posterior del compositor. Encara que beu directament de la tragèdia fantàstica i cerimoniosa de Wagner, conté ja alguns elements molt característics de l'autor, almenys la versió definitiva del compositor quan ja havia estrenat Kàtia Kabànova i La guineueta astuta i amb prou feines li quedava un any perquè ho fes El cas Makropoulos.[11] El text de Zeyer és curull de Romanticisme, fins i tot de simbolisme wagnerià; l'heroi, Ctirad, recorda a Siegfried, i Šárka a Isolde. Com a ferm antiwagnerià, Janáček va haver de tallar certs fragments per desromantitzar tant com fos possible. Encara que l'estil de Šárka neix en un drama tipus wagnerià, la música hi té molt poc a veure.[12] L'òpera té un tractament crispat i obstinat de la corda, amb dissonàncies, més en el vocal que en la seva romàntica instrumentació, com tindria posteriorment la Salomé de Strauss, i una tensió creixent en el tractament dramàtico-musical dels personatges i la tragèdia a la qual es veuen abocats.[11]
Malgrat els seus esforços, Šárka és una òpera bàsicament romàntica, que segueix la línia de Dalibor i Libuše de Smetana. Dvořák hi és present però no amb molta intensitat. Wagner és també reconeixible, amb una presència potser indesitjada, però innegable, especialment en el recitatiu cantabile, en la seva manera d'exposar-lo, culminar-lo i resoldre'l. Encara que és probable que aquesta influència wagneriana li arribi a Janáček dissimulat a través d'altres compositors, com per exemple Smetana.[15]
A la partitura apareixen ja alguns dels procediments que fonamentarien l'estil inconfusible del compositor, com la utilització de motius curts i incisius, elaborats minuciosament en contacte amb la parla quotidiana, que acosten al món més proper i a la vida mateixa en tota la seva plenitud. Sobre una orquestra treballada amb una tècnica d'un colorit viu, cru, descarnat de vegades, el músic organitzava curtes frases melòdiques, instrumentava amb una propietat única i construïa un discurs amè, excepcionalment fort i variat. Cal destacar alguns moments d'indubtable qualitat musical: el preludi orquestral, les dues famoses àries a la lluna de Ctrirad i Šárka, així com el duo entre tots dos.[16]
Des de Šárka fins al final de la seva vida, Janáček va tenir especial interès per la música coral, com es pot observar en la intervenció dels cors en aquesta primera òpera, tot arribant a formular la seva pròpia teoria sobre la melodia del llenguatge.[2] Tot i que la partitura mostra clarament les seves arrels del període tardoromàntic (en particular, recordant la música de Bedřich Smetana), les petjades del Janáček madur ja es poden sentir en la música nerviosa i enèrgica, les frases asimètriques, i els ritmes no sincopats amb el seu enfocament original de l'harmonia.[8] Šárka és una òpera primerenca revisada per un compositor amb experiència que s'havia convertit en un dels més grans compositors d'òpera del món, amb una interessant barreja d'estils.[5] Tot i així, Šárka no deixa endevinar res del realisme que serà la gran conquesta del compositor a partir de Jenůfa.[15]
Enregistraments[modifica | modifica el codi]
- Supraphon SU 3485-2 631, Eva Urbanová, Peter Straka, Ivan Kusnjer, Jaroslav Březina; Cor Filharmònic de Praga, director de cor Jaroslav Brych; Česká filharmonie, director Charles Mackerras (2000)[17]
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ 1,0 1,1 Martín Bermúdez, 2015, p. 301.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Ponce, J.J. «Crítica de l'òpera» (en castellà). Codalario. [Consulta: 4 juny 2016].
- ↑ Marco, Tomás. «Janácek y la modernidad» (en castellà). Scherzo, desembre 2004. [Consulta: 14 agost 2016].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Colomb, Joseph. «Estudi de Sárka» (en francès). La Médiathèque de Musique Tchèque. [Consulta: 5 juny 2016].
- ↑ 5,0 5,1 Grahame Woolf, Peter. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 5 juny 2016].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «Opera en el Teatro de la Maestranza de Sevilla» (en castellà). Danza Ballet. [Consulta: 4 juny 2016].
- ↑ 7,0 7,1 Davis, Dan «Ressenya del disc dirigit per Charles Mackerras». .
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Carr, Victor. «Ressenya» (en anglès). Classics Today. [Consulta: 2 juliol 2016].
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Greenfield, Edward. «Ressenya» (en anglès). Gramophon. [Consulta: 2 juliol 2016].
- ↑ Cummins, 2015, p. 62.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Roldán, Juan José. «Ressenya de l'estrena» (en castellà). Pantalla Sonora. [Consulta: 5 juny 2016].
- ↑ 12,0 12,1 Zemanová, 2002, p. 55.
- ↑ Cummins, 2015, p. 64.
- ↑ «Janacek, L. Sarka. Opera in 3 Acts» (en anglès). Supraphon. [Consulta: 7 juny 2016].
- ↑ 15,0 15,1 Martín Bermúdez, 2015, p. 302.
- ↑ Reverter, Arturo. «Sevilla descubre al primer Janácek» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 5 juny 2016].
- ↑ «Dades de l'enregistrament» (en anglès). Supraphon. [Consulta: 3 juliol 2016].
Bibliografia[modifica | modifica el codi]
- Cummins, George M. Janáček's Eternal Love. iUniverse, 2015. ISBN 978-1-4917-5811-3.
- Martín Bermúdez, Santiago. El siglo de Jenůfa. Las óperas que cambiaron todo [1900 - 1950] (en castellà). Ediciones Cumbres, 2015. ISBN 978-84-943713-9-4.
- Zemanová, Mirka. Janacek: A Composer's Life. UPNE, 2002. ISBN 978-1-55553-549-0.
Vegeu també[modifica | modifica el codi]
|
||||||||||||
