Tunísia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
الجمهورية التونسية
(al-Jumhuriyya at-Tunissiyya)
Bandera Escut
Lema nacionalNidham, Horiya, Adala
(Ordre, Llibertat, Justícia)
HimneHoumet el-Hima
 -  Primer ministre Youssef Chahed
Capital
(i major ciutat)
Tunis
36° 48′ N, 10° 11′ E
Idiomes oficials Àrab
Gentilici Tunisià, tunisiana[nota 1]
Govern República parlamentària
  President de Tunísia Beji Caid Essebsi
 -  Primer ministre Youssef Chahed
Independència
 
de França el 20 de març de 1956 
Superfície
 -  Total 163,610 km2 
 -  Aigua (%) Negligible
Població
 -  Est. jul. 2010 10.589.025  (77è)[nb 1]
 -  Cens — — 
 -  Densitat 58,64 /km2 (108è)
Moneda Dinar tunisià (TND)
Fus horari CET (UTC+1)
 -  Estiu (DST) no varia (UTC)
Domini internet .tn 
Codi telefònic 216
  1. Dades del World Factbook

Tunísia o República de Tunísia (en àrab الجمهورية التونسيةal-Jumhūriyya at-Tūnisiyya; en francès, Tunisie) és un estat musulmà del nord d'Àfrica que fa frontera amb Algèria a l'oest i amb Líbia al sud-est, mentre que el mar Mediterrani banya les seves costes, al nord i a l'est del país. És el país més petit ubicat a prop de la serralada muntanyosa de l'Atles. Aproximadament, el 40% d'aquesta nació està composta pel desert del Sàhara, mentre que la resta és sòl fèrtil i perfecte per a l'agricultura, a més a més, té 1.300 km de costa.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Tunísia
Amfiteatre romà a El Djem
Mesquita Ez-Zitouna

El territori de la Tunísia moderna va ser administrat gairebé en la seva totalitat sota el nom de la província romana d'Àfrica, i va esdevenir un dels graners de Roma. En el segle V, els vàndals al comandament de Genseric, van envair la regió. En el segle VI, Belisari va recuperar la regió per a l'Imperi bizantí. En el segle VII, va esdevenir part de la dinastia Omeia i els abbàssides, sota el nom d'Ifriqiya; durant aquesta època, es va fundar la ciutat de Kairouan. Posteriorment, els berbers nadius van arribar el poder amb el beneplàcit del califat fatimita, i es va enderrocar la dinastia aglàbida, col·locant-se en el seu lloc la dinastia dels Ziris. En el 1045, els ziris van renunciar al xiisme, i els fatimites van enviar, a Banu Hilal, una confederació de beduïns, per acabar amb els ziris. D'aquesta manera, la regió va ser devastada i la pròspera indústria agrària es va arruïnar.

Ciutat islàmica de Kairuan

En el 1159, els almohades van dominar la regió, i foren expulsats en el segle XIII pels hafsis, que van governar Ifriqiya. Allí es va refugiar i va morir Lluís IX de França, quan anava de camí a les croades. A principis del segle xvi, Espanya va assolir controlar-ne algunes ciutats costaneres, que van perdre ràpidament davant l'Imperi otomà, que va governar Ifriqiya des del 1574. Els governants turcs, els Begs, van obtenir un grau d'independència respecte a Turquia.

En el segle xix, els Begs van sol·licitar grans sumes de diners com a préstec a França, que va començar a considerar la colonització de Tunísia. El 12 de maig del 1881, França va declarar Tunísia un protectorat,[1] després d'un acord en què va permetre l'ocupació britànica de Xipre; no obstant això, molt abans d'aquesta data, el govern beg tunisià havia perdut la seva autonomia.

Al final de la Primera Guerra mundial, el 4 de juny del 1920, es va crear el partit Destur (الحزب الحرالحزب الحر الدستوري), organitzat a l'entorn de la figura d'Abd al-Aziz al-Thaalibi, que es va oposar al règim del protectorat. El 1932, el Destur s'escindiria en una branca islamista, que conservaria el nom, i una altra de laica organitzada a la manera dels partits socialistes europeus, que seria coneguda com a Nou Destur (الحزب الحر الدستوري الجديد), el partit d'Habib Burguiba.

Durant la Segona Guerra mundial, Tunísia va ser una de les colònies franceses lleials al règim proalemany de Vichy, i tropes alemanyes es van atrinxerar al seu territori, i foren atrapades. Tunísia continuaria sota el control colonial de França després de la guerra i arribaria a la seva independència el 1956.

El president Zine El Abidine Ben Ali va ser reelegit per a un tercer mandat el 1999, amb el seu partit Agrupació Constitucional Democràtica (RCD) i va aconseguir 148 dels 182 escons del Parlament. Mohamed Ghannouchi va ser nomenat primer ministre. Tunísia va iniciar un període de més obertura a l'exterior. La IV Cimera Empresarial Centremediterrània es va celebrar per primer cop a Tunísia, en què el país va apostar per una zona de lliure comerç, que es va concretar el 2001 entre el Marroc, Egipte, Tunísia i Jordània. Es va incrementar la cooperació intermagribina arran de l'amenaça islàmica, amb entrevistes amb el president algerià i libi, i el rei del Marroc.

El 2001, la Unió Europea va signar acords amb Tunísia per al control de l'emigració clandestina, que es concretarien en el Grup 5+5 el 2002 (Portugal, Espanya, França, Itàlia, Malta i Mauritània, El Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia). Un grup terrorista vinculat a Al-Qaida va cometre un atemptat l'11 d'abril del 2002 en una sinagoga a l'illa de Jerba, en el qual van morir 15 persones.

El 2002, l'Assemblea Nacional va aprovar una reforma de la Constitució que considerava la creació d'una segona cambra legislativa (Cambra de Consellers), major protecció dels drets i llibertats públiques, així com l'eliminació del límit de mandats d'un president.

El 2011, en resposta a les protestes iniciades el desembre del 2010 i provocades per la situació econòmica, social i política, el president Ben Ali va declarar l'estat d'emergència al país, va dissoldre el govern el 14 de gener del 2011 i va prometre noves eleccions legislatives en sis mesos. Però aquell mateix dia, el primer ministre Mohammed Ghannouchi va aparèixer a la televisió estatal per anunciar que assumia el poder a Tunísia.

Varen córrer notícies que citaven fonts no identificades del govern de Tunísia, que el President havia abandonat el país.[2][3] Gannouchi va basar la presa de poder en l'article 56 de la Constitució de Tunísia. No obstant això, el cap del Tribunal Constitucional de Tunísia, Fethi Abdennadher,[4] anuncià que Gannouchi violava la Constitució, ja que l'article 56 no era aplicable en les circumstàncies actuals i requeria un president. L'article 57 de la Constitució estableix que el President del Parlament ha de prendre el poder executiu i organitzar unes eleccions en un termini de 45 a 60 dies. El 2013, fou nomenat primer ministre Ali Laarayedh.[5]

Geografia[modifica | modifica el codi]

Vista de satèl·lit de la geografia tunisiana

Tunísia es troba al nord d'Àfrica, entre el mar Mediterrani i el desert del Sàhara, i entre Algèria i Líbia. Gran part del seu territori és semiàrid i desèrtic. Al nord, hi ha muntanyes i el clima és temperat, amb hiverns suaus i plujosos i estius calorosos i secs. El rang de temperatures al nord oscil·la entre 34º i 6 °C. Al sud, hi ha deserts que s'estenen fins al Sàhara. No obstant això, a pesar del seu paisatge àrid al sud, al nord existeixen boscos de pins al nord-oest i prats, ideals per al bestiar, al nord-est, així com horts i vinyes al llarg de la costa oriental.

Només el 19% de la terra és cultivable, encara que el 13% d'aquesta és irrigada (est. 1993).

El punt més alt de Tunísia és la muntanya Jebel Chambi, al nord de la ciutat de Kasserine, i té 1.544 m. La superfície de la muntanya està coberta de pins.

Tunísia conté 965 km de fronteres amb Algèria i 459 km de fronteres amb Líbia. A més, inclou una línia costanera de 1.148 km de longitud; no obstant això, el seu litoral està ple de petites illes. Entre Sicília i Tunísia, existeix una distància de només 130 km.

Els elefants, immortalitzats per Aníbal en usar-los en les seves batalles, s'han extingit a Tunísia. Els lleons també van desaparèixer fa segles, utilitzats pels romans en els seus espectacles. Els colons francesos gairebé van dur a l'extinció el cérvol de Berberia i algunes espècies de gaseles. Al nord, es poden trobar en els boscos senglars, mangostes, porcs espins i genetes. Els estruços, cabres salvatges i antílops són protegits en el Parc Nacional de Bou Hedma. En el desert, es pot trobar el ràpid fennec, així com escorpins i escurçons cornuts. Una espècie de varà també habita al desert. El Parc Nacional d'Ichkeul és un refugi de vida silvestre proper a la capital, on habiten aus aquàtiques. Les aus migratòries, falcons, cigonyes i àguiles, arriben a la primavera i tardor.

La capital de l'estat és la ciutat de Tunis, amb uns 700.000 habitants i més d'un milió i mig a l'àrea metropolitana. També passen dels cent mil habitants les ciutats de Sfax (275.000), Sousse (164.000), Kairouan (120.000), Bizerta (115.000) i Gabès (110.000).

Organització politicoadministrativa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Governacions de Tunísia

Tunísia es divideix en 24 governacions o wilayāt.

Governacions de Tunísia

Les governacions són:


Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia de Tunísia

Tunísia té una economia diversa, on els sectors de major importància són l'agricultura, mineria, energia, turisme, petroli i empreses manufactureres. Mentre que roman el pes del control governamental sobre els temes econòmics, s'ha anat reduint a poc a poc amb un creixement de la privatització, una simplificació de l'estructura en els impostos, i un enfocament més adequat sobre el deute. El creixement real estava del 5,0% a la dècada de 1990, i la inflació va seguir desaccelerant per al 2006. L'increment en el comerç i en el turisme han estat els elements claus per a l'estable creixement econòmic. L'associació entre Tunísia i la Unió Europea, la primera entre la UE i un país mediterrani, va entrar en marxa l'1 de març del 1998. Sota aquest acord, Tunísia va acceptar facilitar el comerç amb els Estats Units a la dècada del 2000. Major privatització, i alliberament del codi d'inversions per a atreure inversions estrangeres, i desenvolupament en l'eficiència del govern són els reptes per al futur de Tunísia. D'acord amb el British Philip's university atlas del 2000, Tunísia posseeix una reserva de fosfat en la part central del país.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Els tunisians actuals són descendents dels indígenes berbers i dels nombrosos pobles i civilitzacions que han envaït, emigrat i han estat assimilats en la població a través dels mil·lennis, entre els quals es compten els fenicis, romans i vàndals.

En ser un protectorat de França des del 1881 fins a la seva independència el 1956, conserva forts vincles polítics, econòmics i culturals amb aquest país.

Segons les estimacions de l'any 2003, Tunísia posseeix 9.924.742 habitants, una taxa de creixement poblacional de l'1,09% i una expectativa de vida en néixer de 74,4 anys. La major part de població (98%) és musulmana. El grup ètnic dominant és àrab (98%), mentre que els europeus i jueus conformen el 2% restant.

L'idioma oficial és l'àrab, encara que el francès té una gran importància en l'àmbit comercial.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Malgrat de ser un país islàmic, la nació és bastant liberal, influïda per la seva proximitat a Europa. En el país existeixen petites minories jueves i catòliques. Recentment la poligàmia va ser il·legalitzada i també el divorci per repudi. També es va prohibir el matrimoni a les dones menors de 17 anys, i se'ls va atorgar el dret a rebutjar un compromís.

La taxa de persones amb el francès com a segona llengua és molt elevat, no només pel passat colonial, sinó perquè es continua ensenyant en les escoles.

Educació[modifica | modifica el codi]

Abans del 1958, l'educació a Tunísia estava disponible per a una petita minoria (14%). No obstant això ara és una prioritat molt important per al govern tunisià.Universitats importants a Tunísia:

  • Universitat Internacional de Tunísia
  • Universitat d'aviació i tecnologia de Tunísia

Festes[modifica | modifica el codi]

Data[6] Festivitat Notes
1 de gener Cap d'any
20 de març Dia de la Independència (عيد الإستقلال)
21 de març Dia de la Joventut
9 d'abril Dia dels Màrtirs
1 de maig Dia del Treballador
25 de juliol Dia de la República
3 d'agost Aniversari de Habib Burguiba Habib Burguiba (1903 - 2000): Primer President de Tunísia.
13 d'agost Dia de la Dona
15 d'octubre Dia de l'Evacuació Commemora el retir de les tropes franceses el 1962.
7 de novembre Dia de l'Ascens Commemora l'ascens a la presidència de Zine El Abidine Ben Ali.
Final del Hajj[6] Eid ul-Adha Commemora l'intent de sacrifici d'Abraham del seu fill Ismael
Final del Ramadà[6] Eid ul-Fitr Commemora el final del mes de ramadà

Tunisians[modifica | modifica el codi]

Categoria principal: tunisians

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. No s'ha de confondre amb "tunisenc, tunisenca", que és el gentilici de la capital, Tunis. Tunisià -ana a l'ésadir.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Stillman, William James. The union of Italy, 1815-1895 (en anglès). Cambridge University Press, 1909, p. 372. 
  2. Ganley, Elaine. «Shops sacked, train station burned in Tunisia». ajc.com. [Consulta: 15 gener 2011].
  3. Wyre Davies. «Tunisia: President Zine al-Abidine Ben Ali forced out». Bbc.co.uk. [Consulta: 15 gener 2011].
  4. Tunisia swears in interim leader
  5. Enciclopèdia Espasa Volum Commemoratiu, pàg. 303 ISBN 978-84-8335-449-0
  6. 6,0 6,1 6,2 Moltes dates són temptatives i el govern les sol canviar, amb l'objectiu de perllongar el cap de setmana

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Govern 
Notícies 
Turisme 

Coord.: 33° 19′ N, 9° 21′ E / 33.317°N,9.350°E / 33.317; 9.350