Ens
Un ens al sentit filosòfic és tot allò que la seva existència és reconegut per algun sistema d'ontologia. És el participi present artificial del verb llatí Esse (Ésser), creat pels teòlegs escolastics.[1]
Un ens pot per tant ser concret, abstracte, particular o universal. És a dir, els ens no són només objectes quotidians com cadires o persones, sinó també propietats, relacions, esdeveniments, nombres, conjunts, proposicions, mons possibles, creences, pensaments, etc.
En l'analogia de l'ens[2] Tomàs d'Aquino utilitza el concepte en els seus axiomes llatines famoses: «Ens et bonum convertuntur» (El que existeix i el bó poden convertir-se) amb les implicacions escolàstiques «Ens et verum convertuntur» (el ver), «Ens et pulchrum convertuntur» (el bell) i la conclusió «Ens et Deus convertuntur».[3][4] El mal seria, segons aquesta teoria, l'absència del bó i doncs l'absència de Déus.
- Al sentit jurídic o al llenguatge quotidià ens és un sinònim per a entitat o institució.
| « | Cal aprendre a viure intel·lectualment i moralment sense una imatge o «concepció» rodona i completa del «món» o de l'«ésser» o de l'«Ésser»[5] | » |
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ «Ens» al Gran Diccionari de la Llengua Catalana
- ↑ «Analogia de l'ens» en la Gran Enciclopèdia Catalana
- ↑ Michael Hönes, Ens et bonum convertuntur : eine Deutung des scholastischen Axioms unter bes. Berücksichtigung der Metaphysik und Ethik des hl. Thomas von Aquin, 1968, (alemany) (en català: Ens et bonum convertuntur: una explicació de l'axioma escolàstic en considerar la metafísica i l'ètica de Tomàs d'Aquino, 1968
- ↑ Thomas Schütz i Enrique Alarcón, «Ens» en: Thomas Lexicon, Pamplona, Universitat de Navarra, 2006
- ↑ Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors (1968). Manuel Sacristán, Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors, citat a: Wikiquote
|
