Mar del Nord

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mar del Nord
(Nordsee - North Sea - Noordzee - Mer du Nord)		 
  NASA NorthSea1.jpg
Localització administrativa
País Noruega Noruega
Dinamarca Dinamarca
Regne Unit Regne Unit
Alemanya Alemanya
Països Baixos Països Baixos
Bèlgica Bèlgica
França França
Localització geogràfica
Mar (oceà) Oceà Atlàntic
Continent Europa
Illa(es) Gran Bretanya
Coordenades 56° N, 03° E / 56°N,3°E / 56; 3Coord.: 56° N, 03° E / 56°N,3°E / 56; 3
Geografia
Mars contigus Mar de Noruega, canal de la Mànega i mar Bàltica
Subdivisions Mar de Frísia, Skagerrak i Kattegat
Illes interiors illes Shetland i illes Orcades (UK)
Afluents Elba, Weser, Ems (ALE)
Rin, Mosa i Escalda (NED)
Spey, Tees, Tyne, Tay Tàmesi i Humber (UK)
IJzer(BEL)
Ciutats riberenques Oslo, Kristiansand, Stavanger i Bergen (NOR)
Aberdeen, Dundee, Edimburg, Newcastle upon Tyne, Sunderland (Tyne i Wear), Kingston upon Hull, Grimsby, Colchester, i Dover (UK)
Esjberg (DIN)
Emden, Wilhelmshaven, Bremerhaven i Cuxhaven (ALE)
Vlissingen, Rotterdam i Den Helder (NED)
Oostende i Zeebrugge (BEL)
Calais i Dunkerque (FRA)
Accidents
 • Golfs i badies Moray Firth, fiord de Forth, The Wash i estuari del Tàmesis (UK)
Superfície 750.000 km²[1]
Longitud màxima 960 km (N-S)
Amplada màxima 580 km (E-O)
Profunditat màxima 700 m (NOR)
Profunditat mitjana 95 m
Capacitat 94.000 km³
Altres dades
Salinitat 3,4 - 3,5% (34 - 35 g/l)
Temperatures 6 - 13 °C
Marees 0 - 8 m
Mapa 
  Locatie Noordzee.PNG


  Mapa de la regió del mar del Nord
Mapa de la regió del mar del Nord

El mar del Nord és un mar de l'oceà Atlàntic, situat entre les costes de Noruega i Dinamarca a l'est, les de les illes Britàniques a l'oest, i les d'Alemanya, els Països Baixos, Bèlgica i França al sud. L'Skagerrak constitueix una mena de badia a l'est del mar, que el connecta amb el Bàltic a través del Kattegat; també està connectat amb el Bàltic pel canal de Kiel. El canal de la Mànega el connecta a la resta de l'Atlàntic pel sud a través del pas de Calais, mentre que per la banda septentrional hi connecta a través del mar de Noruega, que és el nom que adopta el mar al nord de les illes Shetland.

Té una superfície d'uns 575.000 quilòmetres quadrats. És un mar molt poc profund, amb una fondària mitjana de 95 metres: el fet que al banc de Dogger, al mig del mar i actualment amb una fondària d'uns 25 metres, s'hi hagin trobat restes de mamuts prova que durant la darrera glaciació o bé estava cobert de glaç o bé era emergit. Amb el desglaç, el banc n'esdevingué un darrer reducte en forma d'illa.

Té importants jaciments de petroli i gas natural.

Nom[modifica | modifica el codi]

Durant l'Edat Antiga aquest mar es coneixia com a Oceanum o Mare Germanicum. El nom actual es creu que sorgí des del punt de vista de les Illes Frisones, des d'on quedava totalment al nord, i per oposició al mar del Sud (actualment mar de Wadden, als Països Baixos). A la llarga, el nom actual s'acabà imposant, de manera que ja era predominant durant l'Edat Moderna.

Segons les llengües oficials dels estats que l'envolten, és anomenat Mer du Nord en francès, Noordzee en neerlandès, Nordsee en alemany, Nordsøen en danès, Nordsjøen en noruec i North Sea en anglès. En frisó se'n diu Noardsee, i en gaèlic escocès A' Mhuir a Tuath.

Un dels primers noms que es recullen és el de “Septentrionalis Oceanus, o "Oceà del Nord", que va ser citat per Plini. Tanmateix, els celtes que vivien al llarg de la seva costa s'hi referien com el “Morimaru”, o el "mar mort", que també va ser adoptat pels pobles germànics, donant “Morimarusa”. Aquest nom es refereix a la "aigua morta" o franges resultants d'una capa d'aigua dolça que reposava a la part superior d'una capa d'aigua salada fet que resultava una aigua d'aspecte molt tranquil. La referència a aquest mateix fenomen es va perllongar en l'edat mitjana, per exemple, “giliberōt” en l'Alt alemany antic o en neerlandès mitjà “lebermer” o “libersee”.

Altres noms comuns en l'ús durant llargs períodes de temps van ser els termes llatins “Mare Frisicum”, o “Oceanum-Mare Germanicum”, així com els seus equivalents en altres idiomes.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Una recreació de 1490 d'un mapa de la Geografia de Ptolemeu amb la denominació d'"Oceanus Germanicus"

El mar del Nord està delimitat, a la part occidental, per les illes Òrcades i la costa est d'Anglaterra i Escòcia,[2] a la part oriental per l'extrem sud-occidental de la península d'Escandinàvia i l'oest de Jutlàndia (litoral noruec i danès, respectivament) i al sud per la costa occidental d'Alemanya, el litoral dels Països Baixos i Bèlgica i el de l'extrem nord de França fins al canal de la Mànega.[3] Al sud-oest, més enllà de l'estret de Dover o pas de Calais, el mar del Nord es converteix en el canal de la Mànega, connexió amb l'oceà Atlàntic.[2][3] A l'est, es connecta amb el mar Bàltic a través de l'Skagerrak i el Kattegat, dos estrets que separen Dinamarca de Noruega i Suècia, respectivament.[2] Al nord està vorejat per les Shetland i es connecta amb el mar de Noruega, que es troba a l'extrem nord-oriental de l'Atlàntic.[2][4]

S'estén al llarg de 970 quilòmetres i té una amplària de 580 quilòmetres, ocupa una superfície de 750.000 quilòmetres quadrats i un volum de 94.000 quilòmetres cúbics.[5] Tot al volt del litoral del mar del Nord hi ha illes i arxipèlags importants, com ara les illes Shetland, les Òrcades i les illes Frisones.[3] El mar del Nord rep aigua dolça provinent d'una sèrie de conques continentals europees, així com de les conques hidrogràfiques de les Illes Britàniques. També hi va a parar l'aigua del mar Bàltic, on desemboquen també una gran quantitat de rius, per la qual cosa es tracta d'una mar amb poca salinitat. Els rius principals que desguassen al mar del Nord són l'Elba, el Rin i el Mosa. La conca de l'Elba drena una superfície de 149.000 quilòmetres quadrats, que inclou 18 ciutats i els seus afluents. El delta del Rin-Mosa rep les descàrregues d'aigua d'una superfície de 199.000 quilòmetres quadrats, on es troben 68 ciutats.[6][7] Al voltant de 184 milions de persones viuen a la conca dels rius que flueixen cap al mar del Nord. Aquesta àrea conté denses concentracions industrials.[8]

Fondària[modifica | modifica el codi]

Cap al nord a partir de latitud nord 53 ° 24', d'una manera general, el fons del Mar del Nord descendeix en forma inadequada. Al sud, s'inclina cap al pas de Calais.

En la seva major part, el mar del Nord es troba a la plataforma continental europea, amb una profunditat mitjana de 90 metres;[2][9] té poques zones més profundes de 100 metres. L'única excepció és la rasa de Noruega, que s'estén paral·lela a la costa de Noruega des d'Oslo fins a una zona al nord de Bergen,.[2] Té entre 20 i 30 quilòmetres d'amplitud,[2] amb uns 300 metres de profunditat davant Bergen, i una profunditat màxima de 725 metres a Skagerrak.[10][9] A l'est de la Gran Bretanya, el banc Dogger, un altiplà que prové d'una gran morrena del període glacial, producte de l'acumulació de runes de glaceres no consolidades, s'eleva entre 15 i 30 metres per sota de la superfície del mar.[11][12] Aquesta característica ha produït una zona molt rica per a la pesca.[2]

Long Forties i Broad Fourteens són àrees que reben els noms per la profunditat que hi ha mesurada en braces; quaranta braces i catorze braces o 73 i 26 metres de profunditat, respectivament. Aquests grans bancs i d'altres similars fan del mar del Nord unes zones especialment perilloses per a navegar,[13] que ha estat alleujada per l'aplicació dels nous sistemes de navegació per satèl·lit.[14]

També hi ha grans profunditats a la part occidental del mar del Nord, com ara el Forat del Diable[15] al llarg d'Edimburg, fins a 460 metres, i alguns fora de la badia de The Wash.[16] Aquests corredors podrien haver estat formades pels rius durant l'última glaciació. De fet, en aquest moment de la glaciació, el nivell del mar del nord era més baix que el nivell actual (regressió marina). Els rius llavors haurien erosionat certes parts llavors al descobert que el mar cobreix l'actualitat (transgressió marina). El més probable és que són restes de la vall de túnel, mantenint-se obertes per als corrents de marea.

Hidrologia[modifica | modifica el codi]

Temperatura i salinitat[modifica | modifica el codi]

La temperatura mitjana a l'estiu és de 17 °C i 6 °C a l'hivern.[5] El canvi climàtic s'ha atribuït a un augment en la temperatura mitjana del mar del Nord.[17] Les temperatures de l'aire al gener, de mitjana es mouen en el rang de 0 a 4 °C i el juliol, entre 13 i 18 °C. Durant els mesos hivernals són freqüents els temporals i les tempestes.[2]

Les mitjanes de salinitat són entre 34 i 35 grams de sal per litre d'aigua.[5] La salinitat té una major variabilitat on hi ha entrades d'aigua dolça, com en els estuaris del Rin i l'Elba, la connexió amb el mar Bàltic, i al llarg de la costa de Noruega.[18]

La circulació de l'aigua i les marees[modifica | modifica el codi]

La pauta principal per al flux d'aigua al Mar del Nord és un antigir en sentit cap a la dreta al llarg de les voreres.[19] El Mar del Nord és un braç de l'oceà Atlàntic i rep la majoria dels corrents oceànics des de l'obertura del nord-oest i, en menor grau, una part que prové del corrent càlid de la petita obertura del canal de la Mànega. Aquests corrents provenen de la costa de Noruega.[20] Tant els corrents d'aigües profundes com els de superfície es mouen en diferents direccions; les aigües costaneres superficials de baixa salinitat es desplacen cap a l'exterior, i les més profundes i denses amb una alta salinitat es mouen cap a la costa.[21]

El mar del Nord es troba dins la plataforma continental i té uns tipus d'ones més diferents que les de les aigües oceàniques de més fondària. Les velocitats de les ones es veuen disminuïdes i les amplituds de les ones augmenten. Al mar del Nord hi ha dos sistemes anfidròmics i un tercer sistema anfidròmic incomplet.[22][23] Al Mar del Nord, la diferència en l'amplitud mitjana de la marea és d'entre 0 a 8 metres.[5]

Els corrents oceàniques entren principalment des del nord, des de la costa noruega

La marea Kelvin de l'oceà Atlàntic és una ona semidiurna que viatja cap al nord. Part de l'energia d'aquesta ona es propaga a través del canal de la Mànega cap al mar del Nord. Posteriorment, l'ona encara viatja cap al nord de l'oceà Atlàntic, i un cop passades les Illes Britàniques, l'ona Kelvin es desplaça cap a l'est i al sud, i un cop més entra en el mar del Nord.[24]

Rius[modifica | modifica el codi]

Els principals rius que hi desemboquen són:

Costes[modifica | modifica el codi]

Les costes est i oest del mar del Nord són irregulars, formades per les glaceres durant l'edat glacial. Les costes al llarg de la part sud estan cobertes amb les restes dels sediments glacials dipositat.[2] L'arribada de les muntanyes de Noruega fins arran de mar, ha provocat la creació de profunds fiords i arxipèlags. Al sud de Stavanger, la costa se suavitza i cada cop hi ha menys illes.[2] La costa est d'Escòcia és força similar, encara que menys marcada que la de Noruega. Al nord-est d'Anglaterra, els penya-segats són de menys altitud i es componen de morrenes menys resistents, el que ha portat com a conseqüència que la superfície s'erosioni més fàcilment, de manera que les costes tenen uns contorns més arrodonits.[25][26] Als Països Baixos, Bèlgica i a l'est d'Anglaterra (Ànglia de l'Est), el litoral és baix i pantanós.[2] La costa est i el sud-est del mar del Nord, en el mar de Wadden, és principalment sorrenca i molt recte, particularment a Bèlgica i Dinamarca.[27]

La costa alemanya del mar del Nord

Els principals ports costaners són:

Gestió de les costes[modifica | modifica el codi]

L'Afsluitdijk (dic de tancament) és un important dic dels Països Baixos

Les zones costaneres del sud van ser originalment planes d'inundació i terres pantanoses. A les zones especialment vulnerables a les marees tempestuoses, la gent es va assentar darrere dels dics d'elevació i en espais naturals amb terres altes, com ara cordons litorals i les geests.[28] Ja l'any 500 aC, la gent era la construcció d'habitatge més alts turons artificials que la inundació preval els nivells.[28][29] No va ser a principis de l'edat mitjana, el 1200, que els habitants van començar a connectar els dics d'un sol anell en una línia de dics al llarg de tota la costa, convertint així a les regions amfíbies de terra i mar en terra ferma permanent.[28]

La forma moderna de la complementat per desbordament de dics i canals de desviament lateral, van començar a aparèixer en els segles XVII i XVIII, construït als Països Baixos.[30] Les inundacions del mar del Nord del 1953 i 1962 van ser un impuls per a la ulterior elevació dels dics, així com la reducció de la línia de la costa per tal de presentar com a la superfície el menys possible el càstig de la mar i les tempestes.[31] Actualment, el 27% dels Països Baixos està per sota del nivell del mar protegida per dics, dunes i apartaments de platja.[32]

Gestió costanera es compon avui de diversos nivells.[33] El pendent dic redueix l'energia de la mar d'entrada, de manera que el dic no se li assigna l'impacte. Dics que es troben directament sobre el mar són especialment reforçats.[33] Els dics tenen, en els darrers anys, s'ha plantejat en repetides ocasions, a vegades de fins a 9 metres i s'han reduït per tal de reduir més l'erosió de les onades.[34][35] on les dunes són suficients per protegir de la terra darrere d'ells des del mar, les dunes estan plantades amb pastura de la platja per protegir-los de l'erosió pel vent, l'aigua, i el tràfic de peu.[36]

Les marees tempestuoses[modifica | modifica el codi]

Zuid-Beveland, en la inundació del 1953

Les marees tempestuoses tradicionalment han amenaçat, en particular, les costes dels Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, i Dinamarca i zones baixes de l'est d'Anglaterra, en particular al voltant de The Wash i The Fens (els pantans).[27] Les marees de tempesta són causats per canvis en la pressió atmosfèrica en combinació amb els forts vents creats per l'acció de les ones.[37]

El primer registre que existeix d'una inundació per una marea tempestuosa va ser la Julianenflut, que es va produir el 17 de febrer de 1164. Entre les seves accions, va començar a formar-se la Jadebusen, una badia de la costa d'Alemanya. L'any 1228, es va registrar una gran marea tempestuosa que va provocar la mort de més de 100.000 persones.[38] El 1362, el segon Grote Manndränke va colpejar la costa sud del mar del Nord. Les cròniques de l'època parlen de més de 100.000 morts, i una gran part de la costa es va perdre de forma permanent inundada per aigües del mar, inclosa la llegendària ciutat perduda de Rungholt.[39] Ja al segle XX, les inundacions del mar del Nord de 1953, van devastar diverses costes dels països circumdants, amb la mort de més de 2.000 persones.[40] Més endavant, el 1962, 315 ciutadans d'Hamburg van morir a les inundacions del mar del Nord de 1962.[41] La «inundació del segle", produïda el 1976 i la inundació del nord de Frísia de 1981 van portar els nivells més alts d'aigua que s'han mesurat fins a la data a les costes del mar del Nord, però a causa de les defenses costaneres construïdes, com ara sistemes d'alerta i millora dels dics i altres modificacions posteriors a la inundació de 1962, les inundacions només provocaren danys a la propietat.[41][42]

Tsunamis[modifica | modifica el codi]

Localització del Dogger Bank, zona on el 1931 es va produir un important terratrèmol

Les esllavissades de Storegga (Storegga Slide) van ser una sèrie d'esllavissades submarines de terra, en què un tros de la plataforma continental de Noruega va lliscar cap al mar de Noruega. La immenses esllavissades que succeïren entre els anys 8150 aC i 6000 aC, va provocar un tsunami de fins a 20 metres d'alçada que es va estendre pel mar del Nord, i que tingui un impacte més gran a Escòcia i les Illes Fèroe.[43][44]

El terratrèmol de l'estret de Dover (o Pas de Calais) de 1580 és un dels terratrèmols dels quals es té coneixement al Mar del Nord, i mesurà entre 5,3 i 5,9 en l'escala de Richter. Aquest esdeveniment va causar grans danys a Calais, tant a través dels seus tremolors i dos tsunamis.[45]

El terratrèmol més gran registrat en el Regne Unit va ser el terratrèmol de 1931 a Dogger Bank, que va mesurar 6,1 en l'escala de Richter i va provocar un tsunami que va inundar parts dels britànics costa.[45][46]

Geologia[modifica | modifica el codi]

Masses d'aigua a Europa entre 34 i 28 milions d'anys abans de la nostra era.

Mars epicontinentals poc profunds, com l'actual Mar del Nord han existit des de fa temps a la plataforma continental. La dislocació que formaven la part septentrional de l'oceà Atlàntic durant els períodes Juràssic i Cretaci, fa uns 150 milions, causà un moviment tectònic que creà les Illes Britàniques. Des d'aleshores, ha existit de forma permanent entre els turons d'Escandinàvia i les Illes Britàniques. Aquest precursor de l'actual Mar del Nord ha crescut i s'ha reduït amb la pujada i la caiguda del nivell del mar durant els diferents períodes geològics. De vegades, estava connectat amb altres mars, com el Mar Paratetis, avui desaparegut.

Durant el Cretaci superior, fa al voltant de 85 milions d'anys, gran part de l'Europa continental moderna a excepció d'Escandinàvia era una dispersió d'illes. A l'oligocè, fa entre 34 i 28 milions d'anys, l'emersió de l'Europa occidental i central havia deixat gairebé completament separats el Mar del Nord i el Mar Tetis, que es va reduir gradualment a convertir-se en el Mar Mediterrani al sud d'Europa, i en terra seca al sud d'Àsia Occidental. El Mar del Nord estava separat del Canal de la Mànega per un estret pont terrestre fins que aquest va ser inundat per almenys dues inundacions catastròfiques entre 450.000 i 180.000 anys enrere. Des del començament del període Quaternari al voltant de 2,6 milions d'anys enrere, el nivell del mar eustàtics s'ha reduït durant cada període glacial i, a continuació, ha pujat de nou. Cada vegada que la capa de gel va assolir la seva major magnitud, el Mar del Nord es va assecar gairebé completament. L'actual costa del Mar del Nord es formà quan, després del darrer pic de glaciació, durant la darrera Edat glacial 20.000 anys enrere, quan el mar va començar a inundar la plataforma continental europea. La costa de Mar del Nord pateix encara canvis arran de variacions en el nivell del mar a tot el món, de moviments tectònics, de les marees, de l'erosió, la pujada i la caiguda dels nivells del mar, la deriva de còdols...

Trànsit marítim[modifica | modifica el codi]

El mar del Nord és molt important per al trànsit marítim. Alguns dels ports més grans del món n'ocupen les costes o bé els marges dels rius que hi van a parar al cap de pocs quilòmetres (és el cas, per exemple, de Rotterdam -3r del món-, Anvers, Hamburg o Londres), o bé hi tenen un fàcil accés, com el d'Amsterdam, cosa que fa que disposi de rutes marítimes molt sol·licitades. És vital per al comerç de l'Europa Occidental.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ↑ Totes les dades geogràfiques procedeixen de «Safety At Sea», disponibles a: l'Arxiu d'Internet.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 L.M.A.. University of Chicago. Europe. 18. Fifteenth. U.S.A.: Encyclopadia Britannica Inc., 1985, p. 832–835. ISBN 0-85229-423-9 [Consulta: 9 gener 2009]. 
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Ripley, George; Charles Anderson Dana. The American Cyclopaedia: A Popular Dictionary of General Knowledge (Digitized (11-10-2007) per Google Books online). D. Appleton and company, 1883, p. 499 [Consulta: 26 desembre 2008]. 
  4. ↑ Helland-Hansen, Bjørn. «IV. The Basin of the Norwegian Sea.». Report on Norwegian Fishery and Marine-Investigations Vol. 11 No. 2. Geofysisk Institutt, 1909. [Consulta: 9 gener 2009].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 «About the North Sea: Key facts». Safety at Sea project: Norwegian Coastal Administration, 2008. [Consulta: 2 novembre 2008].
  6. ↑ Ray, Alan; G. Carleton, Jerry McCormick-Ray. Coastal-marine Conservation: Science and Policy (Digitized by Google Books online). illustrated. Blackwell Publishing, 2004, p. 262. ISBN 0632055375, 9780632055371 [Consulta: 21 gener 2009]. 
  7. ↑ Hinrichsen, Don. Coastal Waters of the World: Trends, Threats, and Strategies (Digitized by Google Books online). illustrated. Island Press, 1999, p. 56–58. ISBN 1559633832, 9781559633833 [Consulta: 21 gener 2009]. 
  8. ↑ «Chapter 5: North Sea» (PDF). Environmental Guidebook on the Enclosed Coastal Seas of the World. International Center for the Environmental Management of Enclosed Coastal Seas, 2003. [Consulta: 24 novembre 2008].
  9. ↑ 9,0 9,1 Calow, Peter. Blackwell's Concise Encyclopedia of Environmental Management (Digitalitzat per Google Books online). Blackwell Publishing, 1999. ISBN 0632049510, 9780632049516 [Consulta: 26 desembre 2008]. 
  10. ↑ Skagerrak
  11. ↑ Ostergren, Robert Clifford; John G. Rice. The Europeans: A Geography of People, Culture, and Environment (Digitalitzat per Google Books online). Bath, UK: Guilford Press, 2004, p. 62. ISBN 0898622727, 9780898622720 [Consulta: 10 gener 2009]. 
  12. ↑ «Dogger Bank». Maptech Online MapServer, 1989–2008. [Consulta: 20 juliol 2007].
  13. ↑ Tuckey, James Hingston. Maritime Geography and Statistics ... (Digitalitzat per Google Books online (02-05-2007)). Black, Parry & Co., 1815, p. 445. ISBN 0521311918, 9780521311915 [Consulta: 10 gener 2009]. 
  14. ↑ Bradford, Thomas Gamaliel. Encyclopædia Americana: A Popular Dictionary of Arts, Sciences, Literature, History, Politics, and Biography, Brought Down to the Present Time; Including a Copious Collection of Original Articles in American Biography; on the Basis of the Seventh Edition of the German Conversations-lexicon (Digitalitzat per Google Books online (11-10-2007)). Thomas, Cowperthwait, & co., 1838, p. 445. ISBN 0521311918, 9780521311915 [Consulta: 10 gener 2009]. 
  15. ↑ el Forat del Diable
  16. ↑ The Wash
  17. ↑ «Global Warming Triggers North Sea Temperature Rise». Agence France-Presse. SpaceDaily.AFP and UPI Wire Stories, 14-11-2006. [Consulta: 1 desembre 2008].
  18. ↑ Reddy, M. P. M.. «Annual variation in Surface Salinity». A: Descriptive Physical Oceanography (Digitalitzat per Google Books online). Taylor & Francis, 2001, p. 114. ISBN 9054107065 [Consulta: 3 desembre 2008]. 
  19. ↑ «Met Office: Flood alert!». Met office UK government, 28-11-2006. [Consulta: 2 novembre 2008].
  20. ↑ «Safety At Sea». Currents in the North Sea, 2009. [Consulta: 9 gener 2009].
  21. ↑ Freestone, David; Ton Ijlstra. «Physical Properties of Sea Water and their Distribution Annual: Variation in Surface Salinity». A: The North Sea: Perspectives on Regional Environmental Co-operation (Digitalitzat per Google Books online). Martinus Nijhoff Publishers, 1990, p. 66–70. ISBN 1853334138, 9781853334139 [Consulta: 3 desembre 2008]. 
  22. ↑ Dyke, Phil. Modeling Coastal and Offshore Processes (Digitalitzat per Google Books online). Imperial College Press, 1974, p. 323–365. ISBN 1860946747, 9781860946745 [Consulta: 4 desembre 2008].  El mapa de marees de la p. 329 mostra amfidromies.
  23. ↑ Carter, R. W. G.. Coastal Environments: An Introduction to the Physical, Ecological and Cultural Systems of Coastlines (Digitalitzat per Google Books online). Academic Press, 1974, p. 155–158. ISBN 0121618560, 9780121618568 [Consulta: 4 desembre 2008].  El mapa de marees de la p. 157 mostra amfidromies.
  24. ↑ Pugh, D. T.. Changing Sea Levels: Effects of Tides, Weather, and Climate (Digitalitzat per Books online). Cambridge University Press, 2004, p. 93. ISBN 0521532183, 9780521532181 [Consulta: 4 desembre 2008].  La pàgina 94 mostra el punt amfidròmic del mar del Nord.
  25. ↑ «Development of the East Riding Coastline» (PDF). East Riding of Yorkshire Council. [Consulta: 24 juliol 2007].
  26. ↑ «Holderness Coast United Kingdom» (PDF). EUROSION Case Study. [Consulta: 24 juliol 2007].
  27. ↑ 27,0 27,1 «Overview of geography, hydrography and climate of the North Sea (Chapter II of the Quality Status Report.» (PDF). Convention for the Protection of the Marine Environment of the North-East Atlantic (OSPAR), 2000. [Consulta: 4 desembre 2007].
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 Wefer, Gerold; Wolfgang H. Berger, K. E. Behre, & Eystein Jansen [2002]. Climate Development and History of the North Atlantic Realm: With 16 Tables (Digitalitzat per Google Books online). Springer, p. 308–310. ISBN 3540432019, 9783540432012 [Consulta: desembre 2008]. 
  29. ↑ Khan, Maswood Alam. «How long to be drowned by floods?» (PDF). Economic Observer, 2005. [Consulta: 2 novembre 2008].
  30. ↑ Oosthoek, K. Jan. «History of Dutch river flood defences». Environmental History Resources, 2006–2007. [Consulta: 24 juliol 2007].
  31. ↑ «North Sea Protection Works - Seven Modern Wonders of World». Compare Infobase Limited, 2006–2007. [Consulta: 24 juliol 2007].
  32. ↑ Rosenberg, Matt. «Dykes of the Netherlands». About.com – Geography. The New York Times, 30-01-2007. [Consulta: 19 juliol 2007].
  33. ↑ 33,0 33,1 «Science around us: Flexible covering protects imperiled dikes – BASF – The Chemical Company – Corporate Website». BASF. [Consulta: 16 gener 2009].
  34. ↑ Peters, Karsten; Magnus Geduhn, Holger Schüttrumpf, Helmut Temmler. «Impounded water in Sea Dikes». ICCE, 31 August to 5 setembre 2008. [Consulta: 16 gener 2009].
  35. ↑ «Planungen zum Küstenschutz in Niedersachsen» (PDF) (en alemany). Niedersächsischer Landesbetrieb für Wasserwirtschaft, Küsten-und Naturschutz. [Consulta: 2 novembre 2008].
  36. ↑ «Dune Grass Planting». A guide to managing coastal erosion in beach/dune systems - Summary 2. Scottish Natural Heritage, 2000. [Consulta: 2 novembre 2008].
  37. ↑ Ingham, J. K.; John Christopher Wolverson Cope, P. F. Rawson. «Quaternary». A: Atlas of Palaeogeography and Lithofacies (Digitalitzat per Google Books online). Geological Society of London, 1999. ISBN 186239055X, 9781862390553 [Consulta: 15 desembre 2008]. 
  38. ↑ Morin, Rene. «Social, economical and political impact of Weather» (PDF). EMS annual meeting, 02-10-2008. [Consulta: 4 desembre 2008].
  39. ↑ «scinexx» (en alemany). MMCD NEW MEDIA, 06-12-2008 Dissabte. [Consulta: 4 desembre 2008].
  40. ↑ «Coastal Flooding: The great flood of 1953». Investigating Rivers. [Consulta: 24 juliol 2007].
  41. ↑ 41,0 41,1 p. 79 i 86. Error de citació: Invalid <ref> tag; name "Lamb" defined multiple times with different content
  42. ↑ Lamb, Hubert; Knud Frydendahl. Historic Storms of the North Sea, British Isles and North-west Europe. Cambridge University Press, 2005. ISBN 0521619319. 
  43. ↑ Bojanowski, Axel. «Tidal Waves in Europe? Study Sees North Sea Tsunami Risk». Spiegel Online, 11-10-2006. [Consulta: 24 juliol 2007].
  44. ↑ Bondevik, Stein; Sue Dawson, Alastair Dawson, & Øystein Lohne «Record-breaking Height for 8000-Year-Old Tsunami in the North Atlantic» (PDF). EOS, Transactions of the American Geophysical Union, 84, 31, 05-08-2003, pàg. 289, 293 [Consulta: 15 gener 2007].
  45. ↑ 45,0 45,1 «A tsunami in Belgium?». Royal Belgian Institute of Natural Sciences, 2005. [Consulta: 2 novembre 2008].
  46. ↑ «Today in Earthquake History June 7». U.S. Geological Survey, 2008. [Consulta: 2 novembre 2008].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
 Commons (Galeria)
Commons
 Commons (Categoria) Modifica l'enllaç a Wikidata
Registres d'autoritat
Bases d'informació
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mar_del_Nord&oldid=17451304»