Aquiles

De Wikipedia
Saltar a: navegación, buscar
Pa otros usos d'esti términu, ver Aquiles (dixebra). Disambig.svg

Aquiles na corte del rei Licomedes (detalle). Colección Borghese, Muséu del Louvre (París).

Na mitoloxía griega, Aquiles[1] o Aquileo[2] (en griegu antiguu Ἀχιλλεύς) foi un héroe de la Guerra de Troya y unu de los principales protagonistes y más grandes guerreros de la Ilíada de Homero. Yera nietu de Éaco y fíu de Engarro y de Tetis, polo que se-y llama de cutiu "Pelida" y "Eácida". Na célebre obra homérica, Aquiles suel ser calificáu como «el de los pies llixeros», yá que-y lo consideraba'l más rápidu de los homes.

Lleendes posteriores (empezando por un poema de Estacio del sieglu I) afirmen qu'Aquiles yera invulnerable en tol so cuerpu salvu nel so talón. Estes lleendes sostienen qu'Aquiles morrió en batalla al ser algamáu por una flecha envelenada nel talón, d'onde la espresión «talón d'Aquiles» llegó a aludir a la única debilidá d'una persona.

Aquiles tamién ye famosu por ser el más formosu de los héroes aconceyaos en Troya,[3] según el más rápidu. Nel so mitu ye crucial la so relación con Patroclo, descrita en fontes distintes como fonda amistá o amor.

Nacencia[editar | editar la fonte]

La Roxura d'Aquiles, François-Léon Benouville (1821–1859) (Musée Fabre)

Aquiles yera'l fíu del mortal Engarro, rei de los mirmidones en Ftía (sureste de Tesalia), y de la diosa marina Tetis. Zeus y Poseidón apostárense la so mano hasta que Prometeo (o, según otres fontes, Temis), profetizó que Tetis niciaría un fíu más grande qu'el so padre. Por esta razón dambos tuvieron qu'arrenunciar al so deséu, y Tetis foi obligada a casase con Engarro. Hai una versión alternativa nes Argonáuticas: nella, Hera alude a la casta resistencia de Tetis a les meyores de Zeus, polo que sería lleal al llazu matrimonial de Hera refugándolo fríamente.[4]

Según el poema incompletu Aquileida, escritu por Estacio nel sieglu I, versión que nun apaez n'otres fontes, cuando Aquiles nació Tetis intentó faelo inmortal somorguiándolo na llaguna Estigia, pero escaeció moyar el talón pol que lo suxetar, dexando vulnerable esi puntu.[5] Nun ta claru si esta versión del mitu conocíase enantes. N'otra cara de la hestoria, Tetis unxía al neñu con ambrosía y poner al fueu del llar pa quemar les partes mortales del so cuerpu. Foi atayada nestos queferes por Engarro, qu'arrincó de les sos manos con violencia al neñu y ésti quedó con un talón carbonizáu. Tetis, enfurecida, abandonó a dambos.[6][7] Engarro sustituyó'l talón quemáu d'Aquiles pola taba del xigante Dámiso, célebre pola so velocidá na carrera. D'ende que se nomara a Aquiles como ‘el de los pies llixeros’ (πόδας ὠκύς: fradadures ôkus).

Sicasí, nenguna de les fontes anteriores a Estacio fai referencia a esta invulnerabilidad. Al contrariu, na Ilíada Homero menta qu'Aquiles ye mancáu: nel Llibru XXI l'héroe peonio Asteropeo, fíu de Pelegón, desafía a Aquiles xuntu al ríu Escamandro. Refundió-y dos llances al empar, y una algamó'l costazu d'Aquiles, «del cual brotó sangre negro».[8] Tampoco nos poemes fragmentarios del ciclu troyanu nos qu'apaez una descripción de la muerte del héroe — Cipria (autor del poema perdíu nel ciclu troyanu), Etiópida de Arctino de Mileto, Pequena Ilíada de Lesques y Iliupersis de Arctino — hai rastru de referencies a la so invulnerabilidad nin al so famosu talón. En vasíes pintaes posteriores representando la muerte d'Aquiles, una flecha algama'l so cuerpu; en dellos casos, delles fleches.

Nel monte Pelión, Engarro confió a Aquiles y Patroclo al centauru Quirón por que los criara.[9] Quirón alimentar con fieros jabalíes, coraes de lleón y migollu d'oso p'aumentar la so valentía; amás, enseñó-yos el tiru con arcu, l'arte de la elocuencia y el sanamientu de les feríes. La musa Calíope enseñó-yos el cantar, y el profeta Calcante predixo qu'a Aquiles se Le daría a escoyer ente una vida curtio y glorioso o llarga n'años y anodina.

Nel cantar IX de la Ilíada, cúntase que na embaxada integrada por Odiseo, Áyax Telamonio y Fénix qu'esti postreru, caballeru mirmidón, criara al héroe cuando yera un neñu, y alúdese a pasaxes íntimos de la so infancia.[10] Falar na mesma obra de la convivencia d'Aquiles cola so madre, la nereida Tetis, nel palaciu del so padre: Engarro. En Ifigenia en Áulide, de Eurípides, cúntase que Quirón predixo les fazañes d'Aquiles.[11]

Aquiles na Guerra de Troya[editar | editar la fonte]

La roxura d'Aquiles de Giovanni Battista Tiepolo.

Télefo[editar | editar la fonte]

Cuando los griegos partieron escontra la Guerra de Troya, detener en Misia, onde gobernaba'l rei Télefo. Na batalla resultante, Aquiles mancó a Télefo. La ferida non sanaba, y Télefo pidió un oráculu, que dixo «el que mancó sanará».

Dizse que na obra perdida de Eurípides que cuntaba la hestoria de Télefo ésti foi a Áulide amarutáu de méndigu y pidió a Aquiles ayuda pa curar la so ferida. Aquiles negóse, alegando nun tener conocencies médiques. Alternativamente, Télefo secuestró a Orestes, y pidió como rescate qu'Aquiles sanase la ferida. Odiseo señaló que la llanza yera la qu'había infligido la ferida y que por tantu la llanza tenía de ser capaz de curala. Ralláronse unos cachos de la llanza sobre la ferida, y Télefo curóse. Ésti ye un exemplu de maxa simpático.

Cicno de Colona[editar | editar la fonte]

Artículu principal: Cicno (fíu de Poseidón)

Según delles tradiciones recoyíes por Plutarco y l'investigador bizantín Juan Tzetzes, una vegada que los barcos griegos llegaron a Troya, Aquiles lluchó y mató a Cicno de Colona, fíu de Poseidón. Cicno yera invulnerable, sacante pela so cabeza.[12][13]

Troilo[editar | editar la fonte]

Según el Relatu de la Destrucción de Troya de Dares Frigio,[14] el resume llatinu que tresmitió la hestoria d'Aquiles a la Europa medieval, mientres Troilo, el fíu menor de Príamo y Hécuba (cunten dalgunos qu'en realidá'l so padre yera Apolo), taba abebentando los sos caballos na Fonte del Llión fora de les muralles de Troya, Aquiles ver y namoróse de la so guapura (que la so «bondá de formes» describióse por Ibicos como «oro tres veces refináu»). El mozu refugó les sos proposiciones y abelugóse nel templu de Apolo. Aquiles escorrer hasta l'interior del santuariu y degollar nel mesmu altar del dios.[13] Dicíase que naquel momentu a Troilo faltába-y un añu pal so ventiavu cumpleaños, y cunta la lleenda que si Troilo algamara esa edá, Troya sería invencible.[15]

Na Ilíada[editar | editar la fonte]

Artículu principal: Ilíada

La Ilíada ye'l relatu más famosu de les fazañes d'Aquiles na Guerra de Troya. La épica homérica namái toma unes poques selmanes de la guerra y nun narra la muerte d'Aquiles. La so tema ye, otra manera, la roxura del héroe. Los dos primeres llinies de la obra recen:

Cquote1.svg μῆνιν ἄειδε θεὰ Πηληϊάδεω Ἀχιλῆος
οὐλομένην, ἣ μυρί' Ἀχαιοῖς ἄλγε' ἔθηκεν Cquote2.svg

El poema empieza cola retirada d'Aquiles del campamentu de los aqueos por causa de una ofiensa que lu comete Agamenón, el líder del exércitu sitiador. Agamenón tomara a una muyer llamada Criseida como esclava, y el padre d'ésta, Crises, un sacerdote de Apolo, rogólu que devolver. Agamenón negóse y Apolo unvió una plaga ente los griegos. El profeta Calcante determinó correchamente la fonte de los problemes pero nun quixo falar nun siendo qu'Aquiles xurara protexe-y. Aquiles asina lo fixo, polo que Calcante declaró que Criseida tenía de ser devuelta al so padre. Agamenón aportó, pero esixó entós que la esclava d'Aquiles, Briseida, tenía de dáse-y como reemplazu. Enoxáu por esta deshonra (y como diz más tarde, porque amaba a Briseida)[16] y a instancies de Tetis, Aquiles negar a lluchar y llevar a les sos mirmidones al pie de les fuerces griegues.

Ficheru:Hydria Achilles weapons Louvre Y869.jpg
Tetis entrega a Aquiles les armadura fabricada por Hefesto. Hidria ática de figures negres, ca. 575–550 e.C.
Aquiles abasnando a Héctor. Lecito de finales del S. V.

Como la batalla volver contra los griegos, Néstor declaró que si Agamenón nun enoxara a Aquiles, los troyanos nun taríen ganando, y pidió-y que lo aselara. Agamenón aportó y unvió a Odiseo y a otros dos xefes pa ufiertar a Aquiles la devolución de Briseida y otros obsequios. Aquiles refugar tercamente y pidió a los griegos que salearen de vuelta a casa como él taba entamando faer.

Sicasí, deseyando caltener la so gloria a pesar de la so ausencia de la batalla, finalmente Aquiles rezó a la so madre Tetis, pidiéndo-y que rogara a Zeus que dexara a los troyanos faer recular a les fuerces griegues. Los troyanos, dirixíos por Héctor, fixeron asina recular al exércitu griegu hasta les sableres y asaltaron los sos barcos. Coles fuerces griegues en cantu de la destrucción absoluta, Aquiles aportó a que Patroclo llevara a los mirmidones a la batalla, pero siguió negándose a lluchar. Patroclo llogró repeler a los troyanos de les sableres, pero morrió a manos d'Héctor primero que llograren asaltar realmente la ciudá de Troya.

En recibiendo de Antíloco, el fíu de Néstor, la noticia de la muerte de Patroclo, Aquiles lloró sobre'l cuerpu del so amigu. La so madre Tetis vieno consolar al inxeme Aquiles, persuadiéndolo por que Hefesto fixéra-y una nueva armadura, en llugar de la que Patroclo había lleváu y que foi arrampuñada por Héctor. La nueva armadura incluyía l'escudu d'Aquiles, descritu con gran detalle pol aeda (Ilíada, Llibru XVIII, 478–608). Enfurecido pola muerte de Patroclo, Aquiles amigar con Agamenón y tornó griespu al campu de batalla matando munchos homes en busca de Héctor. Inclusive lluchó contra'l dios fluvial Escamandro, que s'enoxar porque taba apexando les sos agües con tolos homes que mataba. El dios intentó afogalo pero foi deteníu por Hera y Hefesto. El mesmu Zeus alvirtió la roxura d'Aquiles y unvió a los dioses pa contenelos, pos Troya nun tenía de destruyir se entá. Finalmente Aquiles atopó a la so víctima y escorrió a Héctor alredor de les muralles de Troya. Dieron trés vueltes en redol a elles hasta que Atenea tomó la forma de Deífobo, hermanu de Héctor y asina convenció a esti postreru pa lluchar de frente contra Aquiles. Aquiles mató a Héctor clavándo-y la llanza nel pescuezu y pa rematar la so vengación arreyó'l cuerpu a'l so carru y abasnar pel campu de batalla mientres nueve díes. Depués presidió los xuegos funerarios n'honor de Patroclo.

Cola ayuda del dios Hermes, Príamo, el padre de Héctor, foi a la tienda d'Aquiles y convencer de que-y dexara celebrar los ritos funerarios del so fíu. Con esti xestu, Aquiles finalmente depon la so roxura. El pasaxe final de la Ilíada ye'l funeral de Héctor. Na Ilíada, Aquiles ye l'únicu mortal qu'esperimenta una roxura que nun ye trivial, que fai una referencia especial a los dioses (menis). La so roxura ye dacuando duldosa y otres vegaes absoluta. La «humanización» d'Aquiles polos socesu de la guerra ye una tema importante del relatu.

Na Etiópida[editar | editar la fonte]

La llucha ente Aquiles y Memnón, crátera de finales del sieglu V a.C.

La épica cíclica Etiópida, una obra que se cree compuesta tres la Ilíada, posiblemente'l sieglu VII e.C., prosigui narrando los sucesos de la guerra. Esta obra perdióse anque'l so argumentu conocer por fragmentos esvalixaos citaos por autores posteriores, como Quintu de Esmirna. La hestoria sigue asina:

Ensin l'auxiliu del so máximu héroe, la cayida de Troya yera inminente. Sicasí, el defensores recibiríen l'ayuda de dos naciones estranxeres: les amazones primero, y los etíopes dempués. Aquiles midiríase sucesivamente colos xefes de dambes naciones en combate singular. Aquiles, tres la so tregua temporal con Príamo, lluchó y mató a la reina amazona Pentesilea. Aquiles travesó'l so pechu con una llanza, pero al vela morrer quedó apavoriáu pola so guapura, y cuando Tersites, unu de los soldaos griegos, burllar d'él pola so amuesa de debilidá, Aquiles matar. Diomedes, primu de Tersites, refundió en vengación el cuerpu de l'amazona al ríu Escamandro. Según otres versiones, foi Aquiles quien lo soterró nes veres d'esti ríu.

Tres la muerte de Patroclo, el compañeru más cercanu d'Aquiles pasara a ser Antíloco, el fíu de Néstor. Cuando Memnón de Etiopía mató a Antíloco, Aquiles aprució de nuevu nel campu de batalla buscando vengación. La llucha ente Aquiles y Memnón por Antíloco faise ecu de la d'Aquiles y Héctor por Patroclo, salvu porque Memnón (a diferencia de Héctor) ye tamién fíu d'una diosa, como Aquiles. Munchos investigadores homéricos argumenten qu'esti episodiu inspiró munchos detalles de la Ilíada sobre la descripción de la muerte de Patroclo y la reacción d'Aquiles.

Muerte d'Aquiles[editar | editar la fonte]

La muerte d'Aquiles según Rubens

Como predixera Héctor nel so últimu aliendu, el so hermanu menor Paris mató a Aquiles, bien con una flecha (nel talón según Estacio) o con un cuchiellu pel costazu cuando visitaba a Políxena, una princesa troyana. Según delles versiones, el dios Apolo emponía la flecha de Paris, o bien yera Apolo el que lo mataba ensin intervención de Paris.

Los sos güesos fueron entemecíos colos de Patroclo, y celebráronse xuegos funerarios. Aquiles foi representáu na perda épica de la Guerra de Troya de Arctino de Mileto viviendo tres la so muerte na isla de Leuce na desaguada del Danubio (vease más embaxo).

Más tarde, Filoctetes mató a Paris usando l'enorme arcu de Heracles.

El destín de l'armadura d'Aquiles[editar | editar la fonte]

L'armadura d'Aquiles foi oxetu d'una disputa ente Odiseo y Áyax el Grande (primu mayor d'Aquiles). Dambos compitieron por ella dando discursos sobre por qué fueron los más bravos tres Aquiles y los más merecedores del mesmu. Odiseo ganó. Áyax volvióse llocu de dolor y congoxa y xuró matar a los sos compañeros; empezó a matar vaques o oveyes, creyendo na so llocura que yeren soldaos griegos. Entós suicidóse, na sablera, dexándose cayer sobre la espada qu'enantes Le otorgó'l so enemigu favoritu: el príncipe troyanu Héctor.

Aquiles y Patroclo[editar | editar la fonte]

Aquiles vienda'l brazu del so amigu Patroclo, quien xira la so cabeza a un llau pa nun ver el sangre y qu'Aquiles nun alvierta los sos visaxes de dolor.

La relación d'Aquiles con Patroclo ye un aspeutu clave del so mitu. La so naturaleza esacta foi oxetu de disputa tantu nel periodu clásicu como na dómina moderna. Na Ilíada queda claro que los dos héroes tienen una amistá fonda y desaxeradamente significativa, pero la evidencia d'un elementu románticu o sexual ye equívoca. Patroclo foi unviáu pol so padre a Ptía, onde conoz a Aquiles y onde se fai'l so compañeru d'armes. Los comentadores del periodu clásicu hasta l'actualidá tendieron a interpretar la relación al traviés de les lentes de les sos propies cultures. Asina, na Atenes del sieglu V e.C. la relación yera comúnmente interpretada como pederástica. El llectores contemporaneos tienden a interpretar a la pareya d'héroes como «compañeros de guerra» non sexuales o como una pareya homosexual igualitaria.

El cultu d'Aquiles na Antigüedá[editar | editar la fonte]

Hubo un cultu arcaicu d'Aquiles en Leuce (la Isla de les Culiebres), nel mar Negru, frente a les mariñes de les actuales Rumania y Ucrania. Na isla había un templu y un oráculu que sobrevivieron hasta la dómina romana.[17]

Na épica perdida Etiópida, una continuación de la Ilíada atribuyida a Arctino de Mileto, la madre d'Aquiles, Tetis, tornaba pa llorar la so muerte y retiraba les sos cenices de la pira, llevándoles a Leuce, na desaguada del Danubio. Ellí los aqueos alzaron un túmulu nel so honor y celebraron xuegos funerarios.

Plinio menta nel so Naturalis Hestoria un túmulu na isla consagrada a Aquiles, que yá nun rescamplaba,[18] asitiáu a una distancia de cincuenta milles romanes de la isla Peuce xuntu al delta del Danubio, y el templu qu'había ellí. A Pausanias dixéron-y que la isla taba

Cquote1.svg cubierta de montes y llena d'animales: dalgunos, selvaxes; otros, mansos. Nesa isla tán tamién el templu d'Aquiles y la so estatua.[19] Cquote2.svg

Les ruines d'un templu cuadráu de 30 m de llau, posiblemente dedicáu a Aquiles, fueron afayaes pol Capitán Kritzikly en 1823, pero nun se realizaron escavaciones modernes na isla.

Pomponio Mela cunta qu'Aquiles ta soterráu na isla llamada Aquilea, ente'l Borístenes y el Ister.[20] El xeógrafu griegu Dionisio Periegeta, que vivió na dómina de Domiciano, escribió que la isla llamábase Leuce

Cquote1.svg por cuenta de que los animales selvaxes que vivíen yeren blancos. Dicíase qu'ellí, na isla Leuce, moren les almes d'Aquiles y otros héroes, y qu'analayen polos valles inhabitados d'esta isla; asina ye como Xúpiter compensó a los homes que s'estremaren poles sos virtúes, gracies a que por elles adquirieron honor eterno.[21] Cquote2.svg

La obra Periplus Ponti Euxini da los siguientes detalles:

Cquote1.svg Dicíase que la diosa Tetis llevantó la isla del mar pal so fíu Aquiles, que mora ellí. Equí tán el so templu y la so estatua, una obra arcaica. La isla nun ta habitada y les cabres, non munches, pastien nella, sacrificándola a Aquiles la xente que llega a ella nos sos barcos. Nesti templu tamién tán depositaos gran cantidá de regalos sagraos, cráteres, aníos y piedres precioses, ufiertaos a Aquiles n'agradecimientu. Entá pueden lleese inscripciones en griegu y llatín, nes qu'Aquiles ye emponderáu y celebráu. Dalgunes d'elles tán escrites n'honor de Patroclo, porque aquellos que deseyen ser favorecíos por Aquiles honren a Patroclo coles mesmes. Hai tamién nesta isla incontables páxaros marinos, que curien del templu d'Aquiles. Cada mañana vuelen al mar, mueyen les sos nales con agua y tornen rápido al templu pa rociarlo. Cuando terminen de faelo, llimpien el llar del templu coles sos nales. Otra xente diz inclusive más: que dalgunos de los homes que lleguen a esta isla facer intencionadamente. Lleven animales nos sos barcos, destinaos a sacrificios. Dalgunos d'estos animales mátense y otros déxense llibres na isla, n'honor d'Aquiles. Pero hai otros que se ven obligaos a llegar a la isla poles nubes marines. Como nun tienen animales pa sacrificar pero deseyen llogralos del propiu dios de la isla, consulten l'oráculu d'Aquiles. Piden permisu pa matar les vícitmas escoyíes d'ente los animales que pastien llibres na isla, y depositen a cambéu'l preciu que consideren xustu. Pero en casu de qu'el oráculu niégue-yos el permisu, porque hai un oráculu ellí, añeden daqué al preciu ufiertáu, y si l'oráculu niega de nuevu, añeden daqué más, hasta qu'a la fin l'oráculu xulga que'l preciu ye abondu. Y entós la víctima nun fuxir más, sinón qu'espera intencionadamente a ser atrapada. Asina, hai una gran cantidá de plata ellí, consagrada al héroe, como preciu poles víctimes sacrificaes. A dalguna de la xente que llega a esta isla Aquiles apaézse-y en suaños; a otra apaézse-y inclusive mientres el so saléu si nun tán bien llueñe y enséñalu en qué parte de la isla sería meyor que fondiara los sos barcos.[22] Cquote2.svg

El cultu d'Aquiles na isla de Leuce taba estendíu na Antigüedá, non yá poles mariñes del mar Pónticu sinón tamién per ciudaes marítimes que los sos intereses económicos taben estrechamente rellacionaos coles riqueces del mar Negru.

L'Aquiles de la isla de Leuce yera veneráu como Pontarches, señor y dueñu del mar Pónticu, protector de los marineros y el saléu. Los marineros esviar del so cursu pa ufierta-y sacrificios. A Aquiles de Leuce fuéron-y dedicaos dellos importantes puertos comerciales n'agües griegues, como Achilleion en Mesenia[23] y Achilleios en Laconia.[24] Nicolae Densuşianu pensaba inclusive que reconocía a Aquiles nel nome d'Aquilea y nel brazu norte del delta del Danubio, el brazu de Chilia (Achileii), anque la so conclusión de que Leuce tenía derechos de soberanía sobre Pontos remembra les lleis marines modernes en llugar de les arcaiques.

Leuce tamién tenía reputación como llugar de sanación. Nel so Descripción de Grecia, Pausanias cunta que la sibila délfica unvió a un señor de Crotona pa ser curáu d'una ferida nel pechu. Amiano Marcelino atribúi la sanación a les agües de la isla.[25]

El cultu d'Aquiles na dómina moderna: El Achilleion de Corfú[editar | editar la fonte]

Na rexón de Gastouri (Γαστούρι) al sur de la ciudá de Corfú (Grecia), la emperatriz austriaca Sissi construyó en 1890 un palaciu de branu con Aquiles como tema principal, no que supon un monumentu al romanticismu platónicu. Naturalmente, el palaciu foi bautizáu nel so honor: Achilleion (Αχίλλειον). Nesta elegante construcción abonden les pintures y escultures d'Aquiles, tantu nel salón principal como nos arrogantes xardinos, representando les escenes heroicu y tráxicu de la Guerra de Troya.

El nome d'Aquiles[editar | editar la fonte]

El nome d'Aquiles puede ser analizáu como una combinación de ἄχος akhos (‘dolor’, ‘pena’) y λαός laos (‘pueblu’, ‘tribu’, ‘nación’, etcétera). N'otres palabres, Aquiles ye una personificación de la pena, siendo esti dolor una tema qu'apaez numberoses vegaes na Ilíada (frecuentemente por cuenta d'Aquiles). El papel d'Aquiles como héroe de les penes constitúi una yuxtaposición irónica cola visión convencional d'Aquiles como héroe del kleos (‘gloria’, de normal na batalla).

Laos foi interpretáu por Gregory Nagy, siguiendo a Leonard Palmer, col significáu de ‘cuerpu de soldaos’. Con esta derivación, el nome tendría un doble sentíu nel poema: cuando l'héroe actúa correchamente los sos homes enllenen de dolor al enemigu, pero cuando s'equivocar son los sos homes los que reciben el dolor. El poema trata en parte sobre la mala alministración de la roxura per parte del lideralgu.

Sieglos dempués de Homero, el so nome tresformar na forma femenina Aquilia, recoyida nun relieve de Halicarnaso como'l nome d'una gladiadora lluchando con Amazonia. Los xuegos de gladiadores romanos de cutiu aludíen a la mitoloxía clásica y esto paez una referencia a la llucha d'Aquiles con Pentesilea, pero da-y el xiru adicional de qu'Aquiles seya «interpretáu» por un home.

Otres hestories sobre Aquiles[editar | editar la fonte]

Aquiles afayáu ente les fíes de Licomedes, de Rubens y Van Dyck.

Delles fontes posteriores a Homero afirmen que pa caltener a Aquiles alloñáu de la guerra, Tetis (o en delles versiones Engarro) escondió al nuevu na corte de Licomedes, rei de Esciro. Ellí Aquiles foi amarutáu de doncella y vivió ente les fíes de Licomedes col nome de Pirra (‘pelirroxa’). Con una d'elles, Deidamía, a quien na versión de Estacio violaba, tuvo al so únicu fíu, Neoptólemo (tamién llamáu Pirro, pol llamatu del so padre). Según esta hestoria, Odiseo supo pol profeta Calques que los aqueos seríen incapaces de prindar Troya ensin l'ayuda Aquiles, polo que coló a Esciro amarutáu de vendedor ambulante vendiendo ropes y xoyes femenines ente les que punxo un escudu y una llanza. Cuando Aquiles darréu tomó la llanza, Odiseo afayar a pesar del disfraz y convencer pa xunise a la campaña de Troya. N'otra versión de la hestoria, Odiseo tocó una trompeta d'alarma mientres taba coles muyeres de Licomedes. Mientres éstes fuxeron preses de la llerza, Aquiles preparar pa defender la corte, desvelando asina la so identidá.

Na Odisea hai un pasaxe nel que Odiseo salea hasta'l inframundo y conversa coles solombres. Una d'éstes ye Aquiles, quien, saludáu como «benditu en vida, benditu na muerte», respuende que preferiría ser esclavu del peor de los amos a rei de tolos muertos.[26] Esto foi interpretáu como un refugu a la so vida de guerreru, pero tamién como una humildación a la llevedá del so martiriu. Aquiles yera adoráu como un dios del mar en munches de les colonies griegues del mar Negru, allugamientu de la mítica «Isla Blanca» na que se dicía qu'habitaba tres la so muerte, xuntu con munchos otros héroes.

La lliteratura posthomérica esquiza una interpretación pederasta del amor ente Aquiles y Patroclo. Pa los sieglos V ya IV, la estrecha — y discutiblemente ambigua — amistá retratada por Homero florió nuna inequívoca relación amorosa y erótica nes obres de Tosquilo, Platón y Esquines, y paez inspirar los enigmáticos versos nel Alejandra de Licofrón qu'afirmaben qu'Aquiles matara a Troilo por una cuestión d'amor ensin corresponder.

Los reis d'Epiro reivindicaben ser descendientes d'Aquiles pol so fíu. Alejandro Magno, fíu de la princesa Olimpia de Epiro, podría por tantu reclamar tamién esti parentescu, y esforcióse en ser como'l so gran antepasáu de munches formes. Dizse que visitó la so tumba al pasar por Troya.

Dalgunos tamién afirmen qu'Aquiles se casó con Medea y que tres la so muerte dambos xuniéronse nos Campos Elíseos del Hades, como promete Hera a Tetis nes Argonáuticas d'Apolonio. En delles versiones del mitu, Aquiles tuvo una aventura cola so cautiva Briseida.

Aquiles na traxedia griega[editar | editar la fonte]

El dramaturgu griegu Tosquilo escribió una triloxía d'obres sobre Aquiles, llamada Aquileida polos investigadores modernos. Les traxedies narraben les fazañes d'Aquiles mientres la Guerra de Troya, incluyendo la so victoria sobre Héctor y finalmente la so muerte cuando una flecha disparada por Paris algamar. Fragmentos calteníos de Los mirmidones y otros fragmentos de Tosquilo fueron axuntaos pa producir una obra moderna facedera.

Otra obra perdida de Tosquilo, Los mirmidones, centrar na relación ente Aquiles y Patroclo. Namá se caltienen unes poques llínees.

El dramaturgu Sófocles tamién escribió una obra protagonizada por Aquiles, Los amantes d'Aquiles, de la que namái sobreviven unos pocos fragmentos.

Aquiles nel arte posterior[editar | editar la fonte]

Música[editar | editar la fonte]

El grupu estaunidense de heavy metal Manowar tien un cantar que lleva por nome Achilles, Agony and Ecstasy in eight parts nel so discu The triumph of steel.

El grupu inglés Led Zeppelin tien un cantar llamáu "Achilles last stand", nel so álbum Presence.

Teatru[editar | editar la fonte]

  • L'Aquiles ye una obra de teatru de Tirso de Molina que'l so tema central ye'l romance ente Aquiles y Deidamia, na corte del rei Licomedes.
  • Aquiles ye retratáu como un antiguu héroe, que se volvió galbaniegu y dedicáu al amor de Patroclo, na obra de William Shakespeare Troilo y Crésida.

Ficción[editar | editar la fonte]

Cine[editar | editar la fonte]

El papel d'Aquiles foi representáu por:

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Fuentes[editar | editar la fonte]

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  • Chirassi Colombo, I.; Gentili, B., Paione, G. (1977). «Heros Achilleus—Theos Apollon», Il Mitu greco. Romu: Atenéu y Bizarri, 231–269. Plantía:OCLC.
  • Edwards. Greek, Roman, and Byzantine Studies. 
    — (1985). Achilles in the Odyssey: ideologies of heroism in the Homeric epic. Königstein: A. Hain. Plantía:OCLC.
    —. Classical Quarterly. 
  • Hedreen (xunetu). Hesperia 60. 
  • Monsacré, H. (1984). -yos larmes d'Achille: Le héros, la femme et la souffrance dans la poésie d'Homère. París: A. Michel. ISBN 978-2-226-02163-2.
  • Nagy, G. (1999). The best of the Achaeans: concepts of the hero in Archaic Greek poetry, ed. revisada, Baltimore: Johns Hopkins University Press. ISBN 978-0-8018-6015-7.
    —. Illinois Classical Studies. 
  • Sinos, D. S. (1975). The entry of Achilles into Greek epic, tesis doctoral, Johns Hopkins University. Plantía:OCLC.
  • Dynes, W. R., Johansson, W., Percy, W. A., Donaldson, S. (1990). «Achilles», Encyclopedia of homosexuality. Nuevu York: Garland Publishing, 8. ISBN 978-0-8240-6544-7.
  • Hamilton, Y. (1942). Mythology. Nuevu York: New American Library. Plantía:OCLC.

Notes y referencies[editar | editar la fonte]

  1. Términu como Aquiles:
  2. Términu como Aquileo:
    • Homero (2009). Ilíada, Volume 3. CSIC, 221. ISBN 9788498765083.
    • Píndaro (2005). Odes: Olímpiques, Píticas, Nemeas, Ístmicas. Universidá Nacional Autónoma de México: UNAM, ccxciii. ISBN 9789703225941.
    • Germán Flores (2005). Curtiu diccionariu de mitoloxía grecolatina. Editorial CEC, 22. ISBN 9789803881771.
  3. Platón: La llacuada, 180a.
  4. Apolonio de Rodas: Argonáuticas, IV, 760.
  5. Veanse los articulos "Talón d'Aquiles" y "Tendón d'Aquiles".
    • Estacio: Aquileida (Achilleis).
      • Testu inglés nel sitio Theoi; trad. de 1928 de J. H. Mozley publicada na Loeb Classical Library.
        • Testu llatinu, con índiz electrónicu, nel Proyectu Perseus. Emplegando'l rótulu activu "aponderái", que se topa na parte inferior derecha, llógrase ayuda n'inglés col vocabulariu llatinu del testu.
        • Testu llatinu, con busca de palabres y estadístiques de frecuencia, nel sitio Intratext.
  6. Apolonio: Argonáuticas, IV, 869 y ss.
    • IV, 833 y ss.: testu griegu nel Proyectu Perseus, coles característiques indicaes enantes.
    • IV, 865 y ss.: testu griegu en Wikisource.
  7. Deméter tamién intenta faer inmortal al neñu Demofonte por aciu l'empléu de la ambrosía y el fueu.
  8. Ilíada, XXI, 161 - 183.
  9. Ilíada, XI, 830 - 832.
  10. Ilíada, IX, 434 y ss.
  11. Eurípides: Ifigenia en Áulide 1058 - 1075.
    • Testu inglés, con índiz electrónicu, nel Proyectu Perseus. Na parte cimera derecha atopen los rótulos activos "focus" - pa camudar al testu griegu de 1913 de Gilbert Murray (1866 - 1957) - y "aponderái" - pal testu billingüe -.
  12. Plutarco: Cuestiones griegues, 28.
  13. 13,0 13,1 Tzetzes: escolio sobre Licofrón.
  14. Plantía:Ref-GML de Dares Frigio (inglés).
  15. Mitógrafo Vaticanu I.
  16. Ilíada, IX, 334 - 343.
  17. Hedreen (1991).
  18. Cquote1.svg Insula Achillis tumulo eius viri clara.
    Plinio: Naturalis Hestoria, IV, 83.Cquote2.svg

  19. Pausanias: Descripción de Grecia, III, 19, 11.
  20. Pomponio Mela: De situ orbis, II, 7.
  21. Dionisio Periegeta: Orbis descriptio, 541; citáu por Nicolae Densuşianu (1846 – 1911) en Dacia prehistórica (Dacia preistorică, 1913), I, 4.
  22. Periplus Ponti Euxini, citáu por Densuşianu.
  23. Esteban de Bizanciu: Étnica.
  24. Descripción de Grecia, III, 25, 4.
  25. Amiano Marcelino: Hestories (Rerum Gestarum Libri XXXI).
  26. Odisea: Cantar XI; testu español en Wikisource. Veanse los vv. 465 - 540: Odiseo fala cola alma d'Aquiles.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]

  • Antonio Loschi (1363 - 1441): Aquiles (Achilles).
    • Testu llatinu nel Proyectu Perseus, coles característiques indicaes enantes.
  • Xoyes de la mitoloxía, añu I: Aquiles frente a Héctor. Historieta gráfica publicada pola Editorial Novaro. 1 de xunu de 1963. Dibuxos de Delia Larios.
  • Xoyes de la mitoloxía, añu I: El talón d'Aquiles. Historieta gráfica publicada pola Editorial Novaro. 1 de xunetu de 1963. Dibuxos de Delia Larios.






Aquiles