6. La Setmana Tràgica al Raval Sant Pau del Camp - Ruta libertaria Raval 2015

• Report rights infringement
• published: 14 Sep 2015
• views: 51

6. La Setmana Tràgica al Raval: Sant Pau del Camp Juliol 1909. Potser com mai la gent va sortir al carrer per lluitar i fer-se’l seu; la insurrecció que esclatà a Barcelona es degué a l’avidesa d’una burgesia insaciable, a un exèrcit humiliat, a un Església rica i parasitària i a un moviment obrer que havia pres consciència de ser la víctima propiciatòria i el mitjà d’enriquiment d’aquests estaments. Una cosa ben senzilla: burgesos, terratinents, militars i eclesiàstics posseïen infinitament més dels que ells necessitaven per sobreviure. En realitat hi havia interessos com els de Romanones (alt polític, home sense escrúpols), Joan Güell i altres famílies que eren propietàries de la Compañía Española de Minas del Rif. El 23 de juliol, divendres, tingué lloc una reunió de membres de Solidaridad Obrera al local del carrer Nou de Sant Francesc, n. 7, pral. Es constituí un comitè de vaga que acordà anar a la vaga el 26 de juliol. Era la resposta al decret que 15 dies abans Antonio Maura, ministre de la Guerra, havia promulgat per enviar 40.000 reservistes al Marroc. Recordem que només els xicots treballadors havien d’anar-hi al no poder-se redimir pagant. D’ells n’hi havia que eren ja pares de família. El decret de Maura prometia 50 cèntims diaris –mitja pesseta– a la família de cada soldat mobilitzat (en realitat calien 3,50 pessetes per subsistir). Una cobla que es cantava: Los obreros de la mina están muriendo a montones para defender las minas del conde de Romanones que luego los asesina. El 26 de juliol dilluns, la vaga prengué unes dimensions tant colossals que s’escapà de les mans del comitè que l’havia convocat. A primeres hores del matí en plena plaça de Catalunya es produí la primera detenció, Mercedes Monge Alcázar, la qual va fer fervents proclames per què la gent aturés la desfilada dels soldats que anaven cap el moll per ser embarcats; una altra de les detencions de primera hora seria la del anarquista Tomàs Herreros, director del diari Tierra y Libertad, que al pas dels soldats per les Rambles cridava “¡Pueblo imbécil, manada de corderos! ¡que os llevan a la guerra!”. La consigna era “¡Tanqueu [botigues, magatzems, tallers...] pels nostres germans de Melilla!”. Si bé van ser els botiguers i els metal·lúrgics els primers que van fer vaga, calia que paressin els tramvies; aquests anaven custodiats per la Guardia Civil, i això feia difícil aturar-los. No obstant, el primer dels tramvies bolcats fou a la Ronda Sant Pau, i poc després al carrer de Pelai. El capità general Luis de Santiago Manescau disposava en aquell moment de 1.500 soldats i oficials per aturar la revolta, però desconfiava de les seves tropes pel lligam que tenien amb el poble. A la tarda d’aquell dilluns es va formar una manifestació espontània per les Rambles de dones i nens amb crits a favor de l’exèrcit i en contra de la guerra. Tots els grups polítics en un principi estaven en contra del reclutament i de la guerra al Marroc. A mida, però, que la vaga s’estenia, els seus principals líders desapareixien de l’escena, cagats de por i fugint del seu compromís polític. Aquella nit del 26 es va calar foc al Patronat Obrer de Sant Josep del Poble Nou, fet de signe anticlerical que va començar a donar una nova dimensió a la protesta. El 27 de juliol, dimarts, no sortí cap diari. Els obrers no van anar al treball; els tramvies estaven tots parats. La vaga passà de protesta i reivindicació, a revolucionària. Aquell 27 de juliol amb un efecte que s’encomanava es van començar a construir barricades per totes les cruïlles de la ciutat, sobre tot al casc antic. A més, aquell matí i seguint l’exemple del Poble Nou, van començar a cremar esglésies i convents per tot el centre de Barcelona així com al barri del Raval. Va ser cremada la parròquia de Sant Pau de Camp, els escolapis de la Ronda de Sant Pau, les Jerònimes (Sant Antoni Abad, 8- Ronda), com també les esglésies al voltant de Drassanes, del Paral·lel, del Poble Sec i per descomptat de l’Eixampla. També es calà foc a la licoreria del carlí Antoni Tortres, en el carrer de la Cera, acusat de treballar pels escolapis. Les barricades en la seva majoria eren defensades tant des del carrer com des dels balcons i els terrats; al Raval arribaren a aixecar-se’n més de 100.