Tristany i Isolda

Tristany i Isolda
Tristany i Isolda representats per Herbert Draper (1863–1920)
Títol original	Tristan und Isolde
Compositor	Richard Wagner
Llibretista	Richard Wagner
Llengua original	alemany
Font literària	Gottfried von Strassburg
Època composició	agost de 1857 - agost de 1859
Actes	3
Estrena absoluta
Data estrena	10 de juny de 1865
Escenari	Reial Teatre de la Cort de Baviera, Munic
Director	Hans von Bülow
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	8 de novembre de 1899 (estrena a Catalunya)
Personatges i creadors
S'indica en cursiva el repartiment de l'estrena Tristany (tenor), Ludwig Schnorr von Carolsfeld. Un cavaller d'origen bretó. Està al servei del seu oncle, el rei Marke. Un tenor dramàtic wagnerià (Heldentenor). Paper d'enorme exigència física i expressiva. Abasta des del Do#2 al La3. Isolda (soprano), Malvina Schnorr von Carolsfeld. Princesa irlandesa promesa de Marke. Una soprano dramàtica de màxima resistència i enorme versatilitat vocal i interpretativa. Un veritable test per a una cantant-actriu. La tessitura comprèn des del La2 al Do5. Brangäne, nodrissa d'Isolda (soprano), Anna Possart-Deinet Kurwenal, criat de Tristany (baríton), Anton Mitterwurzer Marke, Rei de Cornualla (baix, Ludwig Zottmayer Melot, cortesà amic de Tristany (tenor), Karl Samuel Heinrich Un pastor (tenor), Karl Simons Un timoner (baríton), Peter Hartmann Un jove mariner (tenor)

Tristany i Isolda (Tristan und Isolde) és una òpera en tres actes amb música i llibret de Richard Wagner, basada en una llegenda medieval bretona narrada per Gottfried von Strassburg, que al seu torn es basa en una llegenda medieval transmesa en francès per Thomas de Bretanya. Va ser composta entre 1857 i 1859 i va ser estrenada el 10 de juny del 1865 al Teatre de la Cort de Munic, sota la direcció del mestre Hans von Bülow.

Traïció, honor perdut, culpa i expiació, una passió desmesurada, obsessiva i transgressora, i el desig de la mort i l'oblit. Són els elements de Tristany i Isolda, una llegenda d'arrels cèltiques que narra l'amor tràgic entre un cavaller i una princesa, que al llarg dels segles va esdevenir un mite fascinant per a escriptors i músics.

Wagner va concebre un drama musical del tot nou i va fer servir un llenguatge musical específic en què el cromatisme té un paper fonamental i evoca inestabilitat i tensió. Segons Friedrich Nietzsche, el compositor alemany va fer de la llegenda una òpera gairebé metafísica, que va transcendir el talent artístic del compositor, amb una partitura amb un peu dins el romanticisme i un altre dins la modernitat. És una excepció no només entre els títols wagnerians, sinó també un misteri irresoluble malgrat l'esforç d'artistes i pensadors, meravellats per la força atemporal d'aquesta història d'amor.

Hi ha un abans i un després en la història de la música universal després de la sacsejada ansiosa i exuberant de Tristany i Isolda. Molts crítics wagnerians de l'època consideraven que aquesta òpera representava el zenit de la música occidental; d'altra banda, un altre grup influent de crítics, centrats en Eduard Hanslick, la titllava d'incomprensible. El primer acord de l'òpera, anomenat acord de Tristany, es considera de gran importància en el desenvolupament de l'harmonia tonal tradicional i marca el començament del precipici atonal pel qual tot lliscarà sobretot al segle XX. Així, va tenir una influència molt important en compositors com ara Gustav Mahler, Richard Strauss, Alban Berg i Arnold Schönberg, entre d'altres.

Richard Wagner no només es va inspirar en la filosofia d'Arthur Schopenhauer, el llibre del qual El món com a voluntat i representació va llegir quatre vegades abans de l'inici de la partitura, sinó que la va compondre immers en el desolat batec d'un amor impossible. El que sentia per Mathilde Wesendonck, la dona del comerciant que li va prestar, a ell i a la seva dona, Minnie, una casa en què allotjar-se, sense que el músic demostrés gaires escrúpols cap al gest i tampoc cap a la seva primera esposa.

Origen i context

Ruïnes de l'antiga Opera de Dresden

L'any 1849 Wagner va veure's forçat a abandonar el seu càrrec de director de l'Òpera de Dresden arran de la seua participació en la fracassada Revolució de Maig de Dresden, que va acabar en una ordre de crida i cerca contra ell. Va fugir a Zuric, deixant enrere la seua muller, Minna. A Zuric, el 1852, va conèixer Otto Wesendonck, ric empresari que havia fet fortuna amb la seua companyia de comerç de seda a Nova York. Wesendonck va esdevenir un dels mecenes de Wagner, ajudant-lo econòmicament durant uns anys. La muller de Wesendonck, Mathilde, va anar enamorant-se del compositor. Per aquella època, Wagner es trobava treballant en L'anell del nibelung, però també va començar a interessar-se per la llegenda de Tristany i Isolda.

El redescobriment de la poesia alemanya medieval, incloent la versió del Tristany de Gottfried von Strassburg, el Nibelunglied i el Parzival de Wolfram von Eschenbach, va tenir un gran impacte en els moviments romàntics alemanys a mitjan segle XIX. Wagner, que sempre va ser el seu propi llibretista, va dominar l'art de recollir elements de fonts literàries ja existents per crear la seva pròpia història. Sovint tornava la vista a treballs de l'Edat Mitjana, època de grans mites i filosofies. La història de Tristany i Isolda era un dels idil·lis imprescindibles i existien diverses versions, la més primerenca de mitjan segle XII. La versió de Gottfried corresponia a la branca "cortesa" de la tradició, i va exercir una gran influència en la literatura alemanya posterior. D'acord amb la seua autobiografia Mein Leben, Wagner va decidir dramatitzar la llegenda de Tristany seguint un intent del seu amic Karl Ritter:

«

De fet, ell havia intentat donar preponderància als aspectes més lleugers de l'idil·li, mentre que el que em va impressionar a mi va ser la tragèdia que impregnava la narració, tant que em vaig sentir convençut que això era el que s'hauria de destacar, passant per sobre els detalls menors.

»

L'interès de Wagner per la filosofia d'Arthur Schopenhauer també és patent a Tristany. Per Schopenhauer, la causa del sofriment humà és el desig, aquest constant anhel dels sentits. Schopenhauer pensava que per alliberar-se del sofriment, l'home havia de rebutjar racionalment aquest desig i sotmetre's voluntàriament a una mort simbòlica. Aquestes idees estan en el nucli de la relació entre Tristany i Isolda. El descobriment de la filosofia de Schopenhauer l'octubre de 1854, va portar-lo a un "sobri estat d'ànim inspirat per Schopenhauer, a la recerca d'una expressió extàtica. Va ser quelcom d'aquest estat d'ànim el que va inspirar la concepció d'un Tristany i Isolda." Wagner va escriure a propòsit de les seues preocupacions amb Schopenhauer i Tristany en una carta a Franz Liszt (16 de desembre de 1854):

«

No havent gaudit mai a la vida de l'autèntica felicitat de l'amor, erigiré un homenatge al més encisador dels somnis en el que, de principi a fi, l'amor trobarà, per una vegada, la plenitud absoluta. He ideat en la meva ment un Tristany i Isolda de gran simplicitat, però alhora amb la més genuïna concepció musical imaginable, i amb l'estendard negre que onejarà al final, em cobriré a mi mateix – per morir.

»

Mathilde Wesendonck

Cap a la fi de 1854, havia esbossat els tres actes d'una òpera sobre el tema de Tristany, basada en la narració de Gottfried von Strassburg, tot i que fins a l'agost de 1857 no va començar a treballar-hi a temps complet, deixant a banda la composició de Sigfrid. El 20 d'agost va començar l'esbós en prosa del llibret, concloent completament aquest, que Wagner denominava "poema", el 18 de setembre. En aquella època Wagner vivia en una casa de camp situada en les terres de la vil·la dels Wesendonck, i durant el seu treball en el Tristan und Isolde es va enamorar apassionadament de Mathilde Wesendonck, tot i que roman en la incertesa si aquella relació va ser de caràcter sensual o platònic. Una vesprada de setembre d'aquell any, Wagner llegí el poema conclòs de Tristany a una audiència que incloïa la seua muller, Minna, la seua musa del moment, Mathilde, i la seua futura amant i posterior esposa, Cosima von Bülow.

A l'octubre de 1857 havia començat l'esbós musical del primer acte, i al novembre va posar música a cinc poemes de Mathilde: aquests són coneguts com els Wesendonck Lieder. L'abril de 1858, Mina, la muller de Wagner, va interceptar una nota de Wagner a Mathilde, i, malgrat les protestes de Wagner, en va fer una "interpretació vulgar", acusant primer el seu marit i després a Mathilde d'infidelitat. Amb penes i treballs, Wagner persuadí Minna, que patia una malaltia del cor, de prendre un descans en un balneari, mentre que Otto Wesendonck va endur-se Mathilde a Itàlia, temps durant el qual Wagner començà l'esbós compositiu del segon acte de Tristany. Això no obstant, al retorn de Minna, el juliol de 1858, les coses no es van aclarir, i el 17 d'agost Wagner es va veure forçat a abandonar tant a Minna com a Mathilde i es va traslladar a Venècia.

Posteriorment va descriure aquests dies a Zuric com "un veritable infern". Minna va escriure a Mathilde abans de partir vers Dresden: "He de dir-vos amb un cor destrossat que heu reeixit a separar el meu marit de mi després de gairebé vint-i-dos anys de matrimoni. Puga aquest noble fet contribuir a la vostra pau mental, a la vostra felicitat."

Wagner va acabar el segon acte de Tristany durant el seu exili de vuit mesos a Venècia. Després, al març de 1859, tement l'extradició a Saxònia, on encara era un fugitiu de la justícia, va traslladar-se a Lucerna, on va compondre'n el darrer acte, concloent l'obra l'agost de 1859.

Representacions

Ludwig i Malvina Schnorr von Carolsfeld, cantants que van estrenar Tristany i Isolda

Tristan und Isolde va demostrar ser una òpera difícil de representar. París era el centre del món operístic a mitjan segle XIX; això no obstant, atès el desastre de l'estrena del Tannhäuser a l'Òpera de París l'any 1861, Wagner va oferir la nova òpera a l'Òpera de Karlsruhe. Però quan va visitar l'Òpera de la Cort de Viena a la recerca de possibles cantants per a l'estrena, la gerència de Viena va suggerir estrenar-hi l'òpera. Inicialment, el tenor Alois Ander havia de cantar la part de Tristany, però es va demostrar incapaç d'aprendre el paper. Malgrat de fer al voltant de 70 assajos durant 1862 i 1864, Tristan und Isolde no va poder ser estrenada a Viena, guanyant-se la reputació de ser una òpera impossible de representar. La raó oficial per a la retirada de l'òpera va ser que era massa difícil i moderna, però és probable que la vida privada de Wagner influís en l'opinió de la companyia, perquè quan la soprano que interpretava a Isolde (Marie Louise Dustmann-Meyer) va saber de la relació entre la seva germana menor i el compositor, li va retirar el seu suport.

Wagner va intentar que Tristany es representés en un altre lloc, en ciutats com Estrasburg, París, Praga i fins i tot a Rio de Janeiro, on s'hauria cantat en italià. Cap compromís va arribar a bon terme, i l'òpera no es va presentar davant del públic fins que el rei Lluís II de Baviera, apassionat promotor de Wagner, no va prestar finalment un decisiu suport. Hans von Bülow va ser l'escollit per a dirigir-la a l'Òpera de Munic, un altre fervent defensor de Wagner malgrat el fet que Wagner estava tenint un afer amorós amb la seua muller Cosima von Bulow. Fins i tot llavors, la planejada estrena del 15 de maig de 1865 va haver de ser cancel·lada perquè la Isolda, Malvina Schnorr s'havia quedat afònica. Finalment, l'òpera va ser representada el 10 de juny de 1865. Ludwig Schnorr von Carolsfeld va cantar el paper de Tristany, i la seua muller Malvina, va fer-se càrrec del d'Isolda. Tres setmanes després de la quarta representació Ludwig Schnorr von Carolsfeld va morir sobtadament, provocant les especulacions a propòsit que l'esforç desplegat en el paper l'havia portat a la mort. L'estrès de la interpretació del Tristany també va ser reivindicat com la causa de la mort de dos directors d'orquestra: Felix Mottl l'any 1911, i Joseph Keilberth el 1968. Ambdós van morir mentre dirigien el segon acte de l'òpera. El que no va tenir cap classe de mania en cantar-lo i fou un dels millors Tristany, va ser el tenor alemany Einrich Vogl que en fou l'únic durant molt de temps.

Als Estats Units es va estrenar el dia 1 de desembre de 1886 al Metropolitan Opera House, amb Lilli Lehmann en el paper d'Isolda i Albert Niemann en el de Tristany, i dirigida per Anton Seidl. A Catalunya, el 8 de novembre de 1899 al Gran Teatre del Liceu, dirigida per Édouard Colonne.

Argument

Resum

Tristany, cavaller que duu Isolda a casar-se amb el rei Marc, a causa d'un filtre resta perdudament enamorat d'ella. Descoberts els amants pel rei, Tristany és ferit i mor poc abans que Isolda el visiti per darrera vegada.

Acte I

Isolda i la seua serventa Brangania es troben al vaixell de Tristany, de camí a les terres del Rei Marke a Cornualla, on Isolda va a casar-se amb el Rei. L'òpera comença amb la veu d'un jove mariner cantant una cançó sobre una salvatge donzella irlandesa, la qual cosa Isolda interpreta com una burla cap a ella. En un arravatament de fúria, Isolda desitja que s'alcen les onades i afonen el vaixell, matant a tots els tripulants. La seua ira va especialment dirigida a Tristany, el cavaller que la porta fins a Marke. Isolda envia a Brangania que cride Tristany a la seua presència, però ell rebutja la petició dient que el seu lloc està al timó. El subaltern de Tristany, Kurwenal, respon més bruscament i contesta que Isolda no està en posició de donar ordres a Tristany, ja que el seu anterior promès, Morold, va ser assassinat per Tristany.

Brangania torna amb Isolda per a contar-li allò que ha ocorregut, i Isolda li conta com, després de la mort de Morold, van portar davant ella a un estranger anomenat Tantris ("Tristan" amb les síl·labes a l'inrevés) que van trobar mortalment ferit a bord d'un bot i que ella el va guarir usant els seus poders curatius. Llavors va descobrir que Tantris era en realitat Tristany, l'assassí de Morold, i va intentar assassinar-lo amb una espasa quan jeia indefens davant ella. En aquell moment Tristany no va mirar l'espasa que acabaria amb la seua vida, sinó directament als ulls d'Isolda, la qual cosa va deixar a aquesta sense capacitat per a matar el cavaller. Una vegada restablert, va ajudar a fugir a Tristany. Ara aquest ha tornat per a emportar-se a Isolda i casar-la amb el seu oncle, el Rei Marke. Isolda, furiosa per la traïció de Tristany, insisteix en el fet que té una beguda que la redimirà de les seues malifetes, Brangania mira sorpresa que es refereix a un verí letal.

En aquest moment Kurwenal apareix a l'habitació de les dones dient que Tristany ha accedit a veure Isolda. Quan arriba, Isolda li conta que sabia que ell era Tantris i li va perdonar la vida. Tristany accepta beure la poció, preparada per Brangania, encara sabent que probablement acabe amb la seua vida. Quan Tristany beu, Isolda li lleva de les mans la poció i acaba de beure-se-la ella mateixa. Llavors, pensant cada u que la seua vida està a punt d'acabar, es declaren el seu amor incondicional. En aquest moment, Kurwenal anuncia la imminent arribada a bord del Rei Marke, mentre Brangania comprova horroritzada com la poció que va preparar no era verí, sinó un filtre d'amor. En la coberta els mariners saluden el Rei Marke.

Acte II

Una partida de caça nocturna deixa soles, al castell del Rei Marke, a Isolda i Brangania, que es troben costat d'una torxa en flames. Isolda creu diverses vegades que les trompes de caça estan prou lluny com per a permetre-li apagar la torxa, senyal que espera Tristany per a acudir junt amb ella. Brangania avisa a Isolda que un dels cavallers del Rei Marke, Melot, ha estat observant atentament les mirades que s'encreua amb Tristany i sospita del gran amor que es tenen. Isolda no obstant considera a Melot com l'amic més fidel de Tristany i en un rapte de desig apaga les flames. Brangania es retira mentre Tristany arriba junt amb Isolda.

Els amants, finalment sols i lliures dels lligams de la vida cortesana, es declaren la seua mútua passió. Tristany menysprea la realitat del dia, ja que és falsa, irreal i els manté separats. És únicament durant la nit quan ells poden estar verdaderament junts, i només durant la llarga nit de la mort podran estar eternament units. Brangania els avisa moltes vegades durant la seua trobada que la nit s'està acabant, però ells la ignoren. Finalment es fa de dia i Melot porta a Marke i els seus homes per a trobar Tristany i Isolda un en els braços de l'altre. Aquesta imatge trenca el cor de Marke, ja que no només ha estat traït pel seu nebot Tristany, sinó que el Rei s'ha enamorat també d'Isolda.

Tristany pregunta a Isolda si ella està disposada a seguir-li a la realitat de la nit i ella li contesta afirmativament. Melot i Tristany lluiten i en el moment decisiu, Tristany és ferit de mort per Melot.

Acte III

Kurwenal ha portat a Tristany al seu castell de Kareol, a Bretanya. Un pastor toca una melodia trista i pregunta si Tristany està ja despert. Kurwenal li contesta que només l'arribada d'Isolda podria salvar Tristany. El pastor diu que estarà atent i tocarà una melodia alegre si veu arribar algun vaixell. Tristany es desperta i adverteix que està una altra vegada en la falsa realitat del dia, una vegada més envaït per un desig inabastable, fins que Kurwenal li conta que Isolda està de camí. Tristany s'emociona i pregunta moltes vegades si hi ha cap vaixell a la vista, però sona la melodia trista del pastor. Tristany recorda que és la mateixa melodia que va sentir quan son pare i sa mare van morir. Quan sent el pastor tocar una melodia alegre, Tristany, en un rapte de desig, s'arranca els embenats de les seues ferides. Quan Isolda arriba al seu costat, Tristany mor amb el seu nom en els llavis.

Isolda s'enfonsa al seu costat quan s'anuncia l'arribada d'una altra embarcació. Kurwenal veu a Melot, Marke i Brangania arribar i es llança a lluitar per a venjar la mort de Tristany, matant a Melot, però morint ell mateix. Marke i Brangania finalment arriben el lloc on es troben Isolda i el cadàver de Tristany. Marke, plorant sobre el cos del seu més sincer amic, explica que Brangania li havia contat el que havia ocorregut amb la poció d'amor i que havia vingut no per a separar els amants, sinó per a unir-los. Isolda sembla recobrar-se, però en una ària final descriu la seua visió de Tristany alçant-se novament, i mor de desig ("Liebestod")

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants
• Isolda

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tristany i Isolda