Arbre

Els arbres més vells coneguts al món són pins americans (Pinus longaeva), com els que viuen a les muntanyes Inyo de Califòrnia. Poden viure més de 4.000 anys, i alguns individus tenen gairebé 5.000 anys.

Un arbre és una planta capaç de créixer a més de cinc metres d'altura gràcies a una estructura que forma un tronc, i eventualment ramificacions anomenades branques. Del forcat del tronc ixen dos o tres brancs o camals, aquests es forquen en branques gruixudes i grosses, les quals després s’escindeixen en un gran nombre de petites rames. Els arbres són plantes perennes que en general viuen molts anys. En el sentit botànic, els arbres són plantes amb fusta veritable. La fusta, coneguda també com a xilema secundari, és produït per una capa de cèl·lules, el càmbium vascular, situada sota l'escorça.

La formació de la fusta és un procés repetitiu que superposa una nova capa a sobre de les anteriors. El resultat sovint és visible en forma d'anells de creixement. Els únics grups que contenen plantes amb fusta veritable i per tant, arbres en el sentit estricte del terme, són les gimnospermes i les angiospermes magnoliòpsides. Hi ha altres tipus de plantes amb fusta veritable, però els arbres es diferencien per la seva mida més important (en comparació amb els arbustos) o per la formació d'un tronc clarament individualitzat d'alguns arbustos) i portador (mentre que les lianes llenyoses necessiten un suport per elevar-se).

Els primers arbres aparegueren a la Terra fa uns 370 milions d'anys, al període Devonià, i eren els avantpassats de les coníferes actuals. El desenvolupament en altura i la ramificació de les branques permeten als arbres augmentar la seva capacitat d'explotació de l'espai aeri. La distribució de les fulles a diferents nivells permet a l'arbre augmentar la superfície d'intercanvi per la fotosíntesi. La seva gran capacitat fotosintètica fa que els arbres juguin un paper important en els cicles ecològics terrestres, gràcies a la seva capacitat d'emmagatzemar carboni, el seu rol en el cicle de l'aigua, i la seva formació dels ecosistemes complexos que són els boscos, fonts i refugis de la biodiversitat.

Els arbres també representen una font considerable de recursos per l'espècie humana, tant de materials (principalment fusta) com de provisions (particularment fruits), entre altres. Ocupen un lloc real i simbòlic important en gairebé totes les cultures del món.

Definició i taxonomia

Els arbres més voluminosos del món són sequoies vermelles (Sequoiadendron gigantea), com l'arbre Grizzly Giant del Parc Nacional de Yosemite. L'espècimen més imponent, batejat General Sherman, té un tronc de 1.487 m³ i una alçada de 83,8 m.

La botànica defineix els arbres com espermatofitins perennes i llenyosos, que presenten una tija significativa, que augmenta la seva mida per creixement secundari. Aquestes característiques diferencien els arbres dels arbustos, les falgueres, les palmeres i altres plantes llenyoses. En contrast amb els seus predecessors evolutius, la majoria d'arbres presenten òrgans fol·liculars ben diferenciats, que sobresurten en forma de ramificacions laterals curtes o llargues. El tronc, les branques i els branquillons s'allarguen cada any mitjançant la producció de gemmes apicals i basals, creixent contínuament. A diferència dels arbustos, un tret característic dels arbres és que les gemmes apicals dominen sobre les basals (dominància apical), de manera que emergeix una tija principal dominant (acrotonia).

Existeixen organismes arborescents en diversos grups de plantes. Els arbres autèntics pertanyen a les angiospermes i les angiospermes dicotiledònies, que inclouen pinals com per exemple els pins, però també Ginkgo biloba (l'únic representant vivent de les ginkgoàcies), així com els cicadofitins. Un dels arbres més inusuals és Welwitschia mirabilis, un fòssil vivent de Namíbia i Angola, el tronc de la qual roman sota terra. Les palmeres i ciateals també presenten una forma arborescent. Tanmateix, aquests grups no presenten fusta veritable (xilema secundari), de manera que no se'ls considera arbres. La dracena és un cas especial; és una liliòpsida, però té creixement secundari.

Existeixen formes arborescents en unes cinquanta famílies de plantes superiors. En canvi, no hi ha formes arborescents en les algues, els briofitins, les liliàcies, les iridàcies, les hidrocaritàcies, les orquídies, les quenopodiàcies, les primulàcies i en la majoria de convolvulàcies, gencianàcies, campanulàcies, cucurbitàcies, apiàcies, saxifragàcies, papaveràcies, ranunculàcies i cariofil·làcies.

Els arbres existeixen dins l'important grup botànic de les gimnospermes, en forma de pinòpsids, entre els quals cal destacar especialment la subclasse de les coníferes. Aquest grup està dominat per l'ordre de les pinals, amb les famílies de les pinàcies (pícees, pins, avets, avets de Douglas, làrixs, làrixs daurats), les cupressàcies (xiprers, xiprers de Lawson, tuies, càdecs, ginebres i savines, sequoies, metasequoies i taxodis), així com les famílies de les podocarpàcies (Podocarpus, Dacrydium), les araucariàcies (araucàries, agatis), les taxàcies (teixos) i les cefalotaxàcies (Cephalotaxus).

Moltes espècies d'arbres també pertanyen a la divisió de les angiospermes. Les diferents subclasses han produït diversos tipus d'arbres caducifolis. Entre els més importants hi ha la subclasse de les hamamèlides, amb les fagàcies, a les quals pertanyen els fajos, els roures i els castanyers. També pertanyen a aquesta subclasse les betulàcies, amb els bedolls i Alnus, així com les juglandàcies, les ulmàcies i les moràcies. La subclasse de les ròsides inclou els arbres fruiters de la família de les rosàcies, així com les fabals, amb moltes espècies, sobretot tropicals. El gènere Dalbergia (palissandres) també pertany a aquest grup, igual que el gènere Robinia. Tenen importància econòmica les meliàcies, amb els gèneres Entandrophragma i Cedrela, així com la subclasse de les dil·lènides, a la qual pertany la família de les dipterocarpàcies, amb el gènere Shorea (balaus i merantis).

Característiques específiques dels arbres

Morfologia dels organismes arboriformes

Un tronc robust

Vista detallada d'un tronc

Fouquieria columnaris, de la Baixa Califòrnia, sovint és considerat un cactus a causa de la seva aparença.

Troncs danyats pel vent

Sorgeixen noves fulles a través de l'escorça vella.

Els organismes arboriformes presenten una gran varietat de morfologies. Al concepte d'arbre se li sol associar la copa, el tronc i les arrels. Les falgueres arboriformes i la majoria de palmeres tenen troncs simples dels quals no es projecten branques, sinó fulles disposades de manera similar a cabells i sovint "plumoses". Sobretot no presenten cap forma de creixement secundari, de manera que no són pas arbres autèntics.

En els arbres autèntics, el futur tronc es desenvolupa a partir de la tija del brot mitjançant creixement longitudinal i creixement secundari de gruix. Aleshores, la tija creix per la seva punta mitjançant el renovament constant del brot apical (el que es troba a l'extrem) i continua ascendint fins a l'extrem de la copa (monopodi). En són exemples la majoria de coníferes, però també alguns arbres caducifolis com per exemple els roures. En les coníferes, es forma una copa en forma de piràmide per mitjà del creixement horitzontal de les branques. Aquesta copa és més estreta quan les branques també creixen marcadament cap amunt, com per exemple en els pollancres. La forma de creixement monopodial és deguda a la dominància apical del brot superior. Unes fitohormones que es formen als brots, anomenades auxines, inhibeixen l'activitat dels brots laterals. En els roures i altres espècies d'arbres, aquesta dominància del brot principal decau amb l'edat i es forma la típica copa dels arbres caducifolis, amb nombroses ramificacions.

En altres plantes llenyoses (fajos, carpins, etc.), és un brot lateral subtermal el que assumeix la direcció del creixement. En els arbres es desenvolupa un "fals eix" erecte (monocasi). També en aquest cas, la dominància del brot principal decau amb el pas del temps i es desenvolupen branques fortes a partir d'altres brots laterals, que acaben formant una copa. Això es produeix més aviat que en els arbres de creixement monopodial. Els arbustos es caracteritzen per la manca de dominància apical. Hi ha nombrosos brots laterals que formen un mode de creixement amb branques amples. En les plantes llenyoses que creixen en climes estacionals, durant el període vegetatiu es desenvolupa un brot estacional a l'eix del creixement. Com en els roures, durant el període vegetació es forma un nou brot anual (prolepsi). Les espècies tropicals tendeixen a tenir diversos brots. L'edat d'una branca es pot determinar partir del nombre de brots anuals i el grau de ramificació. Tanmateix, en moltes espècies (com ara les pícees i els avets) i generalment en els arbres vells, aquesta estimació de l'edat és complicada per la formació dels anomenats "brots proventius", que es generen a partir de brots "dorments". La formació regular de brots proventius també és coneguda com a reiteració. Aquest procés serveix per renovar la copa i permet als arbres la possibilitat de substituir branques envellides o respondre davant d'un problema (nevades intenses, atac d'insectes, etc.).

Els arbres poden assolir una edat de diversos segles, i en alguns llocs determinats fins i tot de diversos mil·lennis. Actualment, es considera que l'arbre més vell del món és una pícea al Fuluberg de la regió sueca central de Dalarna. Entre aquestes pícees s'hi han trobat tres generacions més (de 375, 5.660 i 9.000 anys) amb material genètic idèntic. S'estima el nombre de pícees de més de 8.000 anys a 20. Així doncs, aquesta pícea és aproximadament el doble de vella que els pins nord-americans d'entre 4.000 i 5.000 anys que fins ara havien estat considerats els arbres més vells del món.

Els arbres demostrablement més vells de l'Europa central tenen entre 600 i 700 anys. Els arbres creixen en concordança amb les variacions climàtiques de les estacions de l'any, i durant el període vegetatiu desenvolupen un anell de creixement. Per mitjà d'aquests anells, es pot determinar tant l'edat de l'arbre com les condicions de creixement presents a cadascun dels anys. La dendrocronologia utilitza això per datar fusta vella i per reconstruir el clima d'una regió fins a diversos milers d'anys en el passat.

El seu desenvolupament causa molts problemes i danys als arbres. Això inclou sobretot els danys causats per fongs i insectes, danys a causa del vent (provocant la caiguda de parts de l'arbre), desarrelament (l'arbre és desarrelat del sòl), danys a causa de la neu (es trenquen les parts dels arbres cobertes amb una espessa capa de neu), danys per llampecs (són destruïdes parts del tronc), gelada (danys de dissecació per transpiració cap al sòl gelat, esquerdes al tronc), i en els arbres més joves, un excés de brosteig per part dels animals. Les diferents malalties que poden afectar els arbres són anomenades focs, càncer, rovell, míldiu, podriment i flux de resina. Els arbres també poden patir diferents tipus de deformitats a causa de diversos factors de salut o ambientals.

Composició del tronc

Tall de secció del tronc d'un pi de cinc anys.

Un tall de secció d'un tronc d'arbre mostra diferents zones. A la part més profunda s'hi troben les marques del teixit primari i el cor mort. Algunes espècies d'arbres (fajos, freixes, etc.) poden desenvolupar facultativament un cor fals, que té propietats diferents de les del cor autèntic. Més cap enfora es troba l'albeca, que té funcions estructurals i d'emmagatzemament. La diferència més notable entre l'albeca i la fusta del cor és el seu color, especialment en els arbres anomenats "de cor de fusta". En els roures, els teixos i les robínies, aquesta diferència és molt fàcil de veure. Les pícees tenen un cor incolor (fusta madura).

Evolució

Un castanyer al cantó suís de Ticino

Un arbre és una forma de planta que apareix en molts ordres i famílies de plantes diferents. Els arbres mostren una varietat de formes de creixement, formes de fulles, característiques de l'escorça i òrgans reproductius.

La forma d'arbre ha evolucionat separadament en classes de plantes sense parentiu, en resposta a uns desafiaments mediambientals similars, fent d'ell un exemple clàssic d'evolució paral·lela. Amb unes 100.000 espècies arbòries aproximades, el nombre d'espècies a tot el món pot suposar el 25% de totes les espècies de plantes vives. La majoria de les espècies arbòries creixen en regions tropicals del món, moltes de les quals encara no han estat investigades en profunditat pels botànics, el que fa que la diversitat d'espècies i àrees de distribució s'entenguin de manera fragmentària.

Àrbre tropical a l'estat mexicà de Campeche

A l'abril de 2007 la datació dels primers arbres coneguts era del rang de fa 380 milions d'anys, en ple Devonià quan els animals vertebrats amb prou feines començaven a colonitzar les terres emergides. Aquests arbres, del gènere Wattieza, que poblaven zones actualment corresponents a Amèrica, probablement van enriquir l'atmosfera amb oxigen produït mitjançant la fotosíntesi i van afavorir d'aquesta manera el desenvolupament d'espècies superiors d'animals fora dels mars. Els arbres més antics eren falgueres ciateals, equisetàcies i licopodiofitines, que van créixer en boscos en el Carbonífer. Encara sobreviuen falgueres ciateals, tot i que les úniques equisetàcies i licopodiofitines que queden no tenen forma d'arbre. Més tard, durant el Triàsic, van aparèixer les coníferes, els ginkgos, els cicàdids i altres gimnospermes, i posteriorment els magnoliòfits en el Cretaci. La major part de les espècies actuals són plantes amb flor (angiospermes) i coníferes.

Plantes amb el biotip d'arbre es troben en totes les classes de la superdivisió dels Espermatòfits (les abans anomenades «fanerògames»), excepte en els cicadofitins, que són de biotip Palmeroide.

Importància econòmica i cultural

S'anomena dendrologia a l'estudi dels arbres en allò que els és propi com a tals, i silvicultura a l'estudi científic i la pràctica de la seva cura o cultiu, del qual s'ocupen els enginyers forestals.

Importància econòmica

L'home explota els arbres de diferents maneres. Des de l'antiguitat, la fusta s'ha usat com a combustible. Es parla d'espècies forestals, que són aquelles que subministren fusta i productes derivats. La fusta dels arbres és un material comú de construcció d'edificis i de mobles. La polpa s'empra per a la indústria paperera.

Hi ha arbres fruiters, que es caracteritzen per produir fruits comestibles i amb aquesta finalitat són plantats per part de l'home.

Un tercer tipus d'ús és l'ornamental de finques particulars i/o espais públics. Es parla així d'espècies ornamentals. Els arbres formen part del mobiliari urbà: a les ciutats s'utilitzen els arbres en carrers, parcs i jardins, com a ornament i creant així punts de descans, refresc i esplai per als ciutadans. Per a la valoració d'aquest tipus d'arbres, on el seu valor es troba més enllà del valor de la fusta o dels seus fruits, s'aplica l'anomenada Norma Granada.

Simbologia de l'arbre

Imatge de l'arbre del món Yggdrasil i els seus habitants, d'un manuscrit islandès del segle XVII (Manuscrit AM 738 4to). Es troba a l'Institut Árni Magnússon d'Islàndia.

L'arbre té nombrosos sentits associats a la vida i el món. El símbol més antic iguala la figura de l'arbre a l'univers. Sembla ser propi dels indoeuropeus. Les arrels connectaven amb l'inframón i el tronc sostenia la copa celestial. Aquesta imatge va perdurar en la mitologia nòrdica, en la qual l'Yggdrasil és un immens freixe perenne al voltant del qual existeixen els nou mons. El seu nom vol dir "el cavall d'Odin" i la seva condició d'"arbre del món" el fa central en la cosmologia nòrdica. L'arbre de la vida del Paradís de la Bíblia i l'avet de Nadal semblen derivacions de l'antic mite. En l'art romànic és una imatge de Crist.

La tradició popular diu que tothom ha de plantar un arbre en la seva vida. En moltes cultures s'associa la vida d'un infant a un arbre, de manera que creixen alhora. És una forma d'evidenciar el lligam amb la natura. Moltes metàfores sobre l'educació dels infants tenen a veure amb un arbre (arbre tort, les pomes que dóna, l'ombra, el bosc...) També és un símbol de previsió, inversió i plans a llarg termini pel temps que triga a créixer.

Com que és un dels primers dibuixos que fan els nens (com la casa, el sol o la persona) és utilitzat per determinats corrents psicològics com a test de personalitat.

Importància cultural

Els arbres han jugat un important paper en la religió, a la màgia i la indústria, com ara l'arbre de Nadal, i tenen també un gran simbolisme a la filosofia i la cultura, per exemple l'arbre de la saviesa. Així mateix tenen un gran protagonisme en relació a l'escalfament global.

En diverses cultures l'arbre s'ha considerat sagrat. A la iconografia cristiana té associada tota una iconografia. És l'eix entre els mons inferior, terrestre i celeste. Coincideix amb la creu de la Redempció. La creu està representada moltes vegades com arbre de la vida. Aquest arbre de la vida sorgeix per primera vegada en l'art dels pobles orientals, l'hom o arbre central col·locat entre dos animals afrontats o dos éssers fabulosos és un tema mesopotàmic que va passar a Extrem Orient i Occident per mitjà dels perses, àrabs i bizantins. Per a les teogonies orientals l'hom té un sentit còsmic, està situat al centre de l'Univers i es mou amb la idea del déu creador. Dos arbres mítics o simbòlics esmentats per primera vegada a la Bíblia en el llibre del Gènesi. Aquests arbres serien anomenats arbre del coneixement del bé i el mal i l'arbre de la vida. Al paradís l'arbre de la vida estava enmig de l'hort, però protegit dels homes. Al claustre de l'església de Santa María la Real de Nieva a la província de Segòvia (Espanya), en alguns capitells es troba la representació de l'home oriental com a símbol de l'arbre de la vida:

• Arbre amb el lleó i el toro alats (que representen Marc d'Ostia i Lucas l'Evangelista) que estan defensant a home.
• Un pi, i als seus costats uns gossos amb rostre humà coberts per caputxa. Són els cans dominicans com a defensors de l'hom.
• En un altre capitell, els animals són 2 mussols, símbol de la saviesa i la nit, també defensant a l'hom.

Els budistes, hinduistes i jainistes consideren sagrat certs tipus de figuera anomenada per aquest motiu com a figuera sagrada sota la qual, creuen, Buda va aconseguir el nirvana. Yggdrasil és l'arbre mític dels nòrdics, un freixe perenne al qual consideraven el "arbre de la vida", o "freixe de l'univers". Els antics saxons tenien també un arbre sagrat, Irminsul, que Carlemany va ordenar destruir quan els va atacar.

A la mitologia grecoromana, diferents tipus d'arbres i altres plantes han estat consagrats a diferents divinitats:

• El faig i l'alzina estaven consagrades a Júpiter.
• El pi estava consagrat a Cibeles.
• L'olivera es consagrava a Minerva.
• El llorer, a Apol·lo.
• La murta i el lotus, a Venus.
• El xiprer, a Plutó.
• El narcís, a Proserpina.
• El freixe a Mart.
• El cascall, a Ceres i a Lucina.
• La vinya, el pàmpol i l'heura a Bacus.
• L'àlber, a Hèrcules.
• El cedre, el vern i el ginebre a les Eumènides.
• La palmera, a les Muses.
• El plàtan, als Genis.

Estat de conservació

Els arbres estan desapareixent de forma massiva de la superfície de la terra en un procés de desforestació sense precedents. Es calcula que un terç dels boscos del món han desaparegut. Es deu en part a la sobreexplotació que pateixen, per exemple les selves tropicals, però també als incendis forestals, la major part dels quals són produïts per l'home, bé de forma intencionada, bé per negligència. A més, l'home fa tales intensives per fer lloc a un altre tipus de cultiu que dóna un rendiment econòmic major a curt termini, per exemple, per obrir pastures per a la ramaderia o per al conreu de grans extensions de soja. Les conseqüències negatives són: la pèrdua d'hàbitats per a diverses espècies animals i vegetals, l'erosió, en deixar el terreny lliure a l'acció dessecant del vent i la lliure circulació de les aigües, la qual cosa provoca que es perdi la capa fèrtil de sòl i fa que el terreny es vagi desertificant.

La solució, a més de l'abandó de determinades pràctiques, com la crema intencionada del bosc per obtenir pastures, passa per una explotació racional, que impliqui no només tala sinó també reforestació amb exemplars joves que constitueixin el bosc del futur. El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient va iniciar una campanya mundial Plantem per al Planeta amb l'objectiu de plantar 7.000 milions d'arbres, o sigui 1 arbre per habitant de la terra per a finals de 2009. A més, es protegeixen extensions d'aquelles àrees més riques en biodiversitat, o de les espècies endèmiques, moltes d'elles en perill d'extinció.

També hi ha riscos naturals que amenacen els boscos, com el foc, les plagues d'insectes i les malalties.

Bibliografia

• Thomas Pakenham (2002). Remarkable Trees of the World. ISBN 0-297-84300-1
• Thomas Pakenham (1996). Meetings with Remarkable Trees. ISBN 0-297-83255-7
• Colin Tudge (2005). The Secret Life of Trees. How They Live and Why They Matter. Allen Lane. Londres. ISBN 0-7139-9698-6

Vegeu també

• Arborètum.
• Arborètum de Catalunya.
• Arbre de Nadal.
• Arbre fruiter.
• Bonsai.
• Desforestació.
• Port arbori.
• Agroforesteria.
• Art topiària.
• Llista d'arbres de Barcelona.
• Llista d'arbres monumentals de Catalunya.

Enllaços externs

• Arbres monumentals, Arbres monumentals, arbres interès comarcal, arbres d'interès local i arbres protegits per la legislació urbanística o cultural (taules: ca, es, fr, en)].
• Arbres monumentals i singulars.
• Arbres singulars de les Balears, patrimoni natural i cultural.
• Treeland.de - Web sobre els arbres i la fusta (en alemany).
• Tree Encyclopedia (en anglès).
• Global Trees.org, campanya a favor de la conservació dels arbres (en anglès).
• Societat Internacional d'Arboricultura (txec), (danès), (en alemany), (en anglès), (en castellà), (en francès), (en italià), (neerlandès), (noruec), (portuguès), (suec)
• Atles de les espècies llenyoses dels boscos de Catalunya.