Olor

Al·legoria de la mala olor. Pintura humorística Jan Miense Molenaar, del segle XVII.

L'olor és una propietat intrínseca de la matèria i es defineix com la sensació resultant de la recepció d'un estímul per l'olfacte. El terme "olor" es refereix a la percepció una barreja complexa de gasos, vapors i pols, on la composició de la barreja influïx directament en l'olor percebuda per un mateix receptor. Allò que manca d'olor es denomina inodor. És inodor allò que no fa cap mena d'olor. Això vol dir que la matèria en qüestió no estimula el sentit humà de l'olfacte, sovint perquè no desprèn cap substància volàtil o no és soluble en aigua.

L'olor és l'objecte de percepció del sentit de l'olfacte. El terme fragància o aroma és usat principalment per la indústria alimentària o cosmètica per a descriure una olor agradable, i és comunament usada per a referir-se a perfums. Les olors corresponen al fenomen objectiu dels químics dissolts en l'aire, encara que, com en altres sentits, diversos factors psicològics poden ocupar cert paper en la percepció dels mateixos. Existeixen nombroses activitats industrials (indústries químiques, abocadors, depuradores d'aigües residuals, indústries alimentàries, ramaderes, etc.) que emeten una sèrie de substàncies oloroses i generen molèsties en l'entorn. Les olors dolentes poden ser molestes i afectar a la qualitat de vida de les persones i animals del medi, pel que poden ser considerats com una forma de contaminació ambiental. A causa del component subjectiu de les olors, a la dificultat per a destriar entre les olors "agradables" i els "desagradables", és difícil determinar quan es traspassa el llindar del tolerable i en quin punt se situa el jurídicament permissible a l'hora d'establir uns màxims de tolerància, en aquest sentit, la olfatometria es presenta com una eina molt eficaç per a l'estudi i control d'olors. Encara que encara no s'ha desenvolupat cap legislació nacional que reguli el problema de les dolentes olors, l'entrada en vigor Norma UNE-EN 13725. "Qualitat de l'aire. Determinació de la concentració d'olor per olfatometria dinàmica", al febrer de 2004, permet abordar de forma objectiva el problema de la contaminació ambiental per olors.

Els mètodes per a la caracterització d'olors es divideixen en dues:

• Tècniques analítiques, són aquelles que utilitzen mètodes analítics tradicionals per a amidar la concentració de compostos químics específics presents en una olor.
• Tècniques sensorials, aquelles que utilitzen assessors humans per a amidar una olor (olfatometria).

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Olor