La greu crisi econòmica que estem sofrint, no ha servit per a que la societat i en especial el polítics i empresaris rectifiquen el model econòmic i productiu de les nostres terres.

Si analitzem localment aquesta crisi veiem com la fallida del sector de la construcció a les nostres comarques s’evidencia en el fet que entre 2006 i 2009 les llicencies per a construcció de nova planta cauen un 98%, mentre augmenten els embargaments i el impagament d’hipoteques, així com la fallida d’empreses i l’atur al sector. Solament el darrer any s’han destruït al conjunt de les comarques castellonenques 10.200 llocs de treball a la construcció, segons font de l’EPA, el que implica un descens d’ocupats del 28% en un any, passant de 36.100 a 25.900. En termes percentuals, la construcció és el sector que més ocupació ha destruït en un any a les comarques de Castelló.

Però la crisi econòmica no sols afecta al sector de la construcció:
- Contracció del sector agrari, degut principalment als alts preus de les matèries primeres i els baixos preus de venda de la producció, que ja obliga a moltes produccions bé a tancar, bé a no cobrir les despeses.
- Retrocés “més o menys important” del sector industrial, afectat per problemes de falta de dinamisme i de finançament, que tenen com a principal conseqüència el important volum de destrucció d’ocupació.
- Davallada de l’activitat constructora propiciada pels alts nivells d’activitat dels anys precedents, la forta sobrevaloració de l’habitatge i l’excés d’endeutament d’empreses i famílies.
- Clara perduda de dinamisme al sector comercial, afectat per l’endeutament del consumidor final, el increment de l’atur i la crisis econòmica general.
- Retrocés de l’activitat turística, degut a la competència internacional, la crisi econòmica i l’atur.

La desorganització i desmobilització dels sectors populars ha impedit fins ara que cristalitze una resposta contundent i transformadora.
En este sentit, correm el risc de deixar la solució de la crisi en mans d’aquells que l’han creada, especialment les elits econòmiques i financeres (grans empreses, bancs i entitats financeres), així com els grans partits i centres de pensament neoliberals i socioliberals. Correm el risc també de que tot canvie per a que no canvie res, perdent l’oportunitat de transformar el model econòmic i social en benefici de la majoria social, treballadora i popular, implantant un sistema socioeconòmic al servei de la justícia, la solidaritat social i el respecte pel territori i el medi ambient.

La seua recuperació de la crisi significa el mateix de sempre, perquè estan atrapats i no saben fer un altra cosa: Persisteix el vell i caduc totxo i sol. Arrossegant i destruint els pocs espais lliures de la voràgine de l'asfalt.
La construcció del primer hotel a la Renega i del TRAM a Castelló, son dos de les últimes agressions al territori. I front aquesta indefensió es produeixen mesures extremes com la vaga de fam pel Parc Ribalta.

Si la destrucció no s'atura, la solidaritat tampoc.